Joaquín Abati y Díaz
From Wikipedia, the free encyclopedia
Joaquín Abati Díaz (Madrid, 29 de juny de 1865 - Madrid, 30 de juliol de 1936) va ser un escriptor [1][2] que destacà en la seva faceta de llibretista de sarsueles, camp en el qual va col·laborar amb altres autors com ara Carlos Arniches i Antonio Paso. Diverses de les seves obres teatrals van ser destinades a llibrets de sarsueles, com Los amarillos, peça en un acte; La corte de Risalia, en dos actes; La mujer artificial; La mulata i la seva obra més coneguda, El asombro de Damasco,[1] que va escriure en col·laboració amb Antonio Paso Cano i a la qual hi va posar música el mestre Pablo Luna, qui la va estrenar el 1916.
Biografia | |
---|---|
Naixement | 29 juny 1865 Madrid |
Mort | 30 juliol 1936 (71 anys) Madrid |
Dades personals | |
Formació | Institut San Isidro de Madrid |
Activitat | |
Ocupació | dramaturg, llibretista, escriptor |
Gènere | Dramatúrgia |
De pare espanyol i mare italiana, va estudiar dret i, una vegada llicenciat, encara que mai va exercir, va publicar un llibre titulat Respuestas a Temas de Derecho Administrativo amb la finalitat d'ajudar els qui es presentaven a unes oposicions, donant-se la curiosa circumstància que ell mai va aconseguir superar-ne cap i sí, en canvi, molts dels qui havien usat el seu llibre. Per aquest motiu va decidir abandonar l'advocacia i dedicar-se a la literatura, que l'atreia molt més.
La seva primera obra teatral va ser la joguina còmica Entre doctores, estrenada al Teatre Lara el 1892, seguint més tard amb simples monòlegs de caràcter humorístic, com El Conde Sisebuto i Les cien doncellas, i arribant a estrenar-hi a peces de tres i més actes, algunes en col·laboració amb Carlos Arniches.
Autor de fecunda producció, va obtenir èxits clamorosos i de la seva ploma van sorgir més de 120 títols els quals van fer considerar-lo com a autor de primera fila en la seva època. De les seves obres podem destacar, principalment, El debut de la chica, La conquista de México, Doña Juanita (escrita en col·laboració amb Francisco Flores García), Genio y figura (1910),[1] No te ofendas, Beatriz (1920) (ambdues amb Carlos Arniches), España nueva, El Conde de Lavapiés i La Viuda alegre. Va tornar a entrar en contacte amb la seva carrera de dret i va arribar a ser acadèmic de la Reial de Jurisprudència i Legislació.