Monarcòmacs
escriptors protestants dels segles XVI-XVII que lluitaven contra la monarquia absoluta / From Wikipedia, the free encyclopedia
Els monarcòmacs (del grec antic μόναρχος monarchos monarc i μάχομαι machomai lluitar) van ser un grup d'escriptors i filòsofs adversaris de la monarquia absoluta des de finals del segle xvi.[1]
La paraula, originalment considerada com un insult, va ser inventada pel jurista escocès i monarquista convençut William Barclay (1546–1608),[1] en un seu pamflet contra els autors calvinistes que refusaven el principi de l'absolutisme.[2] El llibre Vindiciae contra tyrannos (Reivindacions contra els tirans), atribuït als hugonots Hubert Languet (1518-1581) o Philippe du Plessis-Mornay (1549-1623) en va ser una de les obres clau. En aquesta època, la crítica de l'absolutisme no es limitava al món protestant. A la seva obra De Rege et institutione regis del 1598, el jesuïta Juan de Mariana (1536-1624) va desenvolupar idees sobre el tiranicidi justificat quan el príncep s'apodera de l'estat amb força i armes.[3]
La idea de la legítima resistència contra lleis i la desobediència contra tirans és anterior. Els monarcòmacs van modernitzar-la en introduir idees de lleis constitucionals, considerades com un contracte entre el monarca i el poble. Si el monarca no respectava el contracte, el poble no només tenia el dret de no obeir, però també l'obligació de resistir o destituir el monarca. Les teories monarcòmaques van inspirar el jurista i primer escrivà dels Estats Generals dels Països Baixos, Jan Van Asseliers (±1520-±1584) en el seu Plakkaat van Verlatinghe (1581) on donava els arguments per desposseir la Corona de Castella als Països Baixos espanyols.[4]