Temporada 1991-1992 de la UE Figueres
From Wikipedia, the free encyclopedia
La sisena temporada de la UE Figueres a Segona Divisió A es va planificar amb ganes de consolidar la feina iniciada l'any anterior. El Figueres va fitxar el jove defensa de la Damm Ramon de Quintana, el davanter nord-americà Peter Vermes, el també davanter granadí Gilberto, els centrecampistes del Palamós Ángel i Chiri, i va obtenir una cessió que seria clau durant la temporada, la del porter blaugrana Toni Jiménez.
| ||||
Organigrama | ||||
---|---|---|---|---|
President | Emili Bach Grau | |||
Vicepresident esportiu | Joaquim Romans Marsal | |||
Director esportiu | ||||
Secretari tècnic | Francisco Martínez Díaz | |||
Entrenador | Jorge D'Alessandro | |||
Assistent | Manel Pagès | |||
Preparador físic | Ismael Dos Santos | |||
Fisioterapeuta | Gaspar Sala | |||
Metge | Ferran Bautista | |||
Delegat | Ismael Gifreu | |||
Competicions | ||||
Segona Divisió A | 3r ¦ Promoció | |||
Copa del Rei | 4a ronda | |||
Copa Generalitat | Quarts de final | |||
| ||||
El club va signar un contracte de filiació amb l'Olot, que després portaria molta cua, en virtut del qual l'entrenador Jorge D'Alessandro va poder disposar de diversos jugadors garrotxins: Xavi Pagès, Jordi Melero, Jordi Grabulosa, Pep Pagès i Carles Curós.
La Segona A d'aquella temporada va ser molt dura, amb equips que lluitaven clarament per l'ascens, com ara el Celta de Vigo, el Rayo, el Betis, el Lleida i el Racing de Santander. Però curiosament, el millor equip de tots, durant moltes jornades, va ser la Unió Esportiva Figueres, que va acabar la primera volta del campionat liderant la categoria.
Tab Ramos s'havia destapat com un dels jugadors estrangers més rendibles de la lliga i el jove porter Toni, amb la titularitat a les mans, anava fent camí cap a una fita molt important: els Jocs Olímpics de Barcelona. Una ratxa d'imbatibilitat de set partits consecutius abans d'acabar la primera volta va servir per confirmar una realitat que molts començaven a albirar: l'equip podia aspirar a l'ascens a Primera.
Mentre la lliga seguia el seu curs, i l'entrenador demanava a crits reforços per assegurar el campionat, la seva persona anava guanyant adeptes i admiració. El seu caràcter dialogant, la seva qualitat humana i fins i tot espiritual, van convertir Jorge D'Alessandro novament en un ídol, anys després d'haver triomfat a la lliga espanyola i d'haver perdut un ronyó en plena competició. Al costat del seu segon Manel Pagès, del preparador físic Ismael Dos Santos, del massatgista Gaspar Sala, del metge Ferran Bautista i del secretari tècnic Paco Martínez, va formar un equip que podia aspirar a tot. El seu carisma era tan gran, que va ser protagonista fins i tot del Full Parroquial en la seva edició del 19 de gener de 1992. En una entrevista a la pàgina central, D'Alessandro deia sobre el Figueres que no s'havia d'oblidar «que som un equip modest, amb moltes dificultats, però formem un equip de gent treballadora que intentem sempre el millor.»
A la recta final del campionat regular, el Figueres va perdre pistonada, i d'un ascens més que segur va passar a haver de lluitar amb el Rayo i el Betis per les tres places de darrere el líder Celta. Les dues primeres posicions donaven pas a l'ascens directe a Primera. La tercera i la quarta optaven a la promoció. Al final, el Celta va quedar campió (53+15); el Rayo, segon (48+0); el Figueres, tercer (47+9) i el Betis, quart (46+8). La classificació per a la promoció va ser celebrada amb cava en els vestidors i alegria a la grada, encara que amb el regust d'haver perdut una ocasió irrepetible de pujar directament.
A la promoció va haver d'enfrontar-se al Cadis. El primer partit s'havia de jugar al Ramon de Carranza. L'afició es desplaçà amb l'equip amb un avió de la companyia Air Europa. Altres aficionats arribaren a terres andaluses pels seus propis mitjans. A les habitacions de l'hotel es vivia amb agitació el dia abans del partit, mentre la gent mirava per televisió l'arribada de la Flama Olímpica al port grec d'Empúries. El Figueres va perdre per 2-0, però encara mantenia algunes esperances. A la tornada, Vilatenim vivia un ambient de somni, les grades eren plenes i la ciutat vibrava amb l'equip. TV3 va televisar tots dos partits.[1]
La capital de la comarca s'aturava per viure noranta minuts en espera d'un miracle. D'Alessandro donava ànims als seus homes i no parava de petonejar la creu que portava penjada al coll. El partit començà i el Cadis no afluixava. Al final el partit acabà en un empat insuficient (1-1) i el somni s'esvaí.[2][3]
Amb la derrota en la promoció començà una desfeta d'incalculables proporcions. Una bona part dels jugadors marxaren de l'equip. D'Alessandro fitxà pel Betis i el club, anant cap a la reconversió en societat anònima esportiva, veié inflat el seu dèficit amb una temporada que va costar cents de milions.
L'eliminatòria per a l'ascens suposà quelcom més que una fita històrica, fou el tancament d'un cicle presidit per Emili Bach. La seva màxima il·lusió, l'ascens a Primera, no es materialitzà, i amb ell, Figueres i la comarca visqueren el despertar d'un somni que havien tingut a l'abast de la mà. Bach confessà que «ho he donat tot pel futbol i el futbol m'ha donat moltes coses bones, però també grans decepcions.» En la llista de les segones, apareixen les figures sense escrúpols d'alguns jugadors professionals que van passar pel club.