Vela solar
From Wikipedia, the free encyclopedia
Una vela solar és un mètode de propulsió per sondes i naus espacials alternatiu o complementari a l'ús de motors. Les veles solars capten empenyiments produïts per fonts externes a la mateixa nau, de manera que aquesta no necessita transportar ni motor ni combustible, alleugerint considerablement el pes de la nau, i podent aconseguir així majors velocitats. En funció de la font d'impuls que pretenguin captar, les veles solars es classifiquen en dos grans grups:
- Veles de fotons o fotòniques, consistents en una gran superfície composta per una o diverses làmines reflectores molt lleugeres, capaces d'aprofitar la pressió lumínica de la radiació solar per obtenir impuls. A més de fotons d'origen solar, les veles es poden dissenyar per aprofitar qualsevol altre tipus d'ones electromagnètiques generades per l'home, com ara raigs làser o microones.
- Veles de plasma. A diferència de les veles fotòniques, consisteixen en grans malles o xarxes en què es genera un camp elèctric o magnètic capaç d'interceptar el plasma del vent solar per obtenir impuls. En funció del camp que generin, aquestes veles es denominen veles magnètiques o veles elèctriques.
A causa de l'escassa potència que ofereixen les veles solars, les naus propulsades per aquest mètode necessiten ser llançades a l'espai per un coet convencional. Fora ja de l'atmosfera terrestre, la seva acceleració és molt lenta, podent trigar més d'un dia a augmentar la seva velocitat en 100 km / h.,[1] però, a diferència dels coets, l'empenta sobre una vela s'aplica de forma ininterrompuda, de manera que amb el temps una sonda proveïda de veles pot arribar a velocitats molt superiors a les obtingudes mitjançant els actuals sistemes de propulsió espacial.
Les veles solars porten poc temps en desenvolupament, i fins ara només s'ha aconseguit llançar amb èxit la sonda Ikaros, parcialment impulsada per aquest mètode, però al començament del segle XXI diverses agències espacials treballen en aquesta tecnologia.[2][3][4][5]