Verd urbà
From Wikipedia, the free encyclopedia
El verd urbà està format pel conjunt d'espais verds presents a l'àrea urbana: parcs i jardins, arbrat viari,[1] espais naturals i agrícoles, generalment s'hi afegeix també els rius, estanys i altres elements aquàtics. Pot ser de propietat pública o privada.[2] El verd urbà té funcions mediambientals, ecològiques i socials.
La densificació de la població, l'urbanització, l'escàs rendiment econòmic immediat (per comparació amb la construcció), la pol·lució de l'aire i del sòl fan el verd urbà molt vulnerable.[3] Fins al segle xix, el verd urbà era espontani, ostentatiu o funcional: intra muros quedaven molts espais agrícoles, hi havia parcs i jardins dels palaus i palauets i l'arbrat viari per fer ombra. Extra muros hom mantenia camps i prats oberts, per no crear amagatalls per eventuals exèrcits enemics.[4] La densificació i la industrialització va fer sentir la necessitat de planificar i preservar espais verds.[3] Es planificaven espais verds per al lleure o per a la horticultura, com a les ciutats jardins per tal de donar la possibilitat a la classe obrera de cultivar aliments frescs. Des de la fi del segle xx es va començar comprendre més la influència positiva del verd urbà en el microclima, la temperatura i la humitat i la seva capacitat d'absorbir pol·luents, pols, àcid carbònic i altres subsàncies nocives.[5][6] Davant el problema de l'espai escàs es desenvolupen conceptes nous de verd urbà com els terrats verds i jardins verticals.[7][8]