Teorema del monu infinitu
From Wikipedia, the free encyclopedia
El teorema del monu infinitu afirma qu'un monu pulsiando tecles al azar sobre un tecláu mientres un periodu de tiempu infinitu casi de xuru va poder escribir finalmente cualquier testu dau. Nel mundu anglofalante suelse utilizar el Hamlet de Shakespeare como exemplu, mientres nel mundu hispanofalante utilízase'l Quixote de Cervantes.[1]
Nesti contestu, el términu casi de xuru ye un términu matemáticu con un sentíu precisu y el "monu" nun ye en realidá un monu, sinón que se trata d'una metáfora de la creación d'una secuencia aleatoria de lletres ad infinitum.
La idea orixinal foi plantegada por Émile Borel, en 1913, nel so llibru Mécanique Statistique et Irréversibilité. Borel dixo que si un millón de monos mecanografiaran diez hores al día yera desaxeradamente improbable que pudieren producir daqué que fora igual a contener nos llibros de les biblioteques más riques del mundu y aun así, en comparanza, sería entá más inverosímil que les lleis de la estadística fueren violaes, siquier someramente. Pa Borel, el propósitu de la metáfora de los monos yera ilustrar la magnitú d'un acontecimientu extraordinariamente improbable.
Dempués de 1970, la popular imaxe de los monos estender hasta'l infinitu, convirtiéndose en que si un infinitu númberu de monos mecanografiaran por un intervalu infinitu de tiempu produciríen testu legible. Aportunar en dambos infinitos ye, sicasí, escesivu. Un solu monu inmortal qu'executara infinitamente tecleos sobre una máquina d'escribir podría escribir cualquier testu dau, amás, el testu sería producíu un infinitu númberu de vegaes.