Època arcaica
From Wikipedia, the free encyclopedia
Època arcaica és un període de la història de l'antiga Grècia amb la qual la historiografia distingeix l'etapa en la qual l'Hèl·lade (Ἕλλάδα) va sortir del període anterior l'edat fosca, caracteritzada per la distribució de l'espai hel·lènic entre tribus[1] indoeuropees que parlaven distintes variants de la futura llengua grega - aqueus, jonis,[2]doris, eolis, arcadis, superposats sobre els prehel·lènics pelasgs -, que van introduir l'edat del ferro enmig d'una total absència de fonts escrites i una dràstica ruptura cultural enfront de la civilització micènica, la fi de la qual segueix sent objecte de debat) i es van conformar els trets de la civilització grega, que quedarà plenament cristal·litzada en la posterior època clàssica. Entre els segles VIII i VI aC es van desenvolupar les ciutats estat gregues o polis (plural invariable en català, en grec: singular polis, πόλις, i plural poleis, πόλεις), que fins i tot es van expandir per tota la Mediterrània mitjançant la colonització. Malgrat la seva gran fragmentació política, els grecs van ser construint una identitat comuna enfront d'altres pobles de l'Antiguitat, de la qual van adquirir una consciència vigorosa, evidenciada en les seves manifestacions culturals i artístiques i en una peculiar cosmovisió que s'ha interpretat com a tensió entre l'apol·lini i el dionisíac.
Convencionalment l'inici de l'època arcaica s'estableix a la primera Olimpíada (Ὀλυμπιάς, còmput del temps en períodes de quatre anys que comença amb la celebració dels primers Jocs Olímpics, 776 aC); mentre que el final el marca la Revolta Jònica (dècada del 490 aC), quan els grecs de la costa d'Àsia Menor van demanar l'ajuda de les ciutats de Grècia continental per frenar l'expansió de l'Imperi Persa, fet que va desembocar en les Guerres Mèdiques (492-490 i 480-479 aC).
Abans de l'època arcaica els grecs habitaven en petites comunitats agropecuàries aïllades pel seu accidentat medi físic: curull de valls a l'interior, i amb un litoral retallat, ple de caps, golfs i illes. Tot i la pobresa del sòl i l'aridesa, es van donar creixements demogràfics i progressos socioeconòmics que van impulsar a les petites aldees originàries a unir-se en entitats més grans. Aquest procés, anomenat synoikismos (συνοικισμóς -'cohabitació', 'compartir l'oikos, la «casa»' -), va donar lloc al naixement de les polis. Alhora, s'establiren llocs de culte religiós, compartits per comunitats molt més allunyades entre si, mitjançant l'amfictionia (ἀμφικτιονία -'construir junts'-); la qual cosa va anar conformant pràctiques polítiques per a tota mena de relacions, pacífiques i hostils, com la simmachia (συμμαχία -'lluitar junts'-), la koinon (κοινόν -'comú'-, traduït habitualment com a «lliga»),[3]l'hegemonia (ἡγεμονία), l'equilibri de poders, la política de blocs, etc.
Paral·lelament, la pressió demogràfica i la prosperitat econòmica mal repartida van provocar una conflictivitat social que va tenir, bàsicament, dues vàlvules d'escapament: la colonització de la Mediterrània i les reformes sociopolítiques internes protagonitzades per legisladors i tirans.
Després de segles d'oblit de l'escriptura lineal micènica, els grecs van tornar a ser un poble històric en adoptar l'alfabet fenici i adaptar-lo al seu idioma amb l'alfabet grec, els primers testimonis del qual apareixen cap al segle viii aC (Copa de Nèstor, Inscripció del Dípilon).[4]A partir de la poesia oral que té les seves arrels en segles anteriors, en aquesta època es van compondre per escrit les principals creacions de la literatura grega: els dos poemes homèrics , la Ilíada i l'Odissea (l'autoria i la ubicació temporal dels quals han estat objecte de debat des de l'Antiguitat, i encara ho segueixen sent), que van fixar els mites ancestrals dels herois de l'edat del bronze, en textos que no es van acabar de fitxar fins al segle vi aC (probablement per iniciativa de Pisístrat)[5][6]i la seva difusió va ser crucial per a la conformació de la civilització grega en el seu conjunt, i per a la pervivència d'aquesta a la civilització occidental.