cover image

Edat del ferro

període històric i arqueològic / From Wikipedia, the free encyclopedia

L'edat del ferro és l'últim període principal de la tradicional divisió de les tres edats, establerta el 1820 per Christian Jürgensen (que establí una classificació segons els materials emprats en cada període), i és posterior a l'edat del bronze. Actualment, el terme ha perdut valor com a etapa històrica, car és tan sols aplicable dins l'àmbit europeu. El període de l'edat del ferro es divideix en període de la cultura de Hallstatt i període de la cultura de La Tène. L'edat del ferro es caracteritza per la utilització del ferro com a metall, utilització importada d'Orient per l'emigració de tribus indoeuropees que, a partir del 1200 aC començaren a arribar a Europa occidental. Sembla que no van creuar els Pirineus abans del 900 aC.

Aquests emigrants indoeuropeus, anomenats normalment celtes encara que el poble d'aquest nom era només un més dels que formaven part dels desplaçats, van arribar en un llarg període d'emigracions parcials de grups molt diferents entre si, encara que conservaven certs elements homogenis com una sèrie de llengües indoeuropees i uns hàbits culturals similars.

El món a l'any 1000 aC. Les zones on es practicava la metal·lúrgia del ferro són delimitades amb línies vermelles; on es produïa bronze, en rosa

La primera aparició coneguda de societats amb nivell cultural i tecnològic corresponent a aquesta edat són datades del segle xii aC en dues localitzacions diferents: a l'Índia (cultura Veda, posterior a la Rig-Veda) i a Europa, durant l'edat fosca grega. En altres regions europees, l'inici de l'edat de ferro fou molt posterior: a l'Europa central no es desenvolupà fins al segle viii aC amb la cultura de Hallstatt, mentre que al nord d'Europa ho feu al segle VI aC amb la cultura de Jastorf. Al continent africà, el primer exponent conegut de la utilització del ferro mitjançant la fosa i la forja el trobem en la cultura Nok, en l'actual Nigèria, vers el segle xi aC.[1]

Les diferències temporals en relació amb l'inici de l'edat del ferro també es mantenen en la seva desaparició, acaba en diferents períodes segons la regió: en la zona del mar Mediterrani, acabà amb l'inici de la tradició històrica durant el període hel·lenístic i l'Imperi Romà; a l'Índia, amb l'arribada del budisme i el jainisme; a la Xina, amb l'inici del confucianisme; i al nord d'Europa, es mantingué fins a l'alta edat mitjana.

L'edat del ferro es correspon, aproximadament, amb el moment en què la producció d'eines de ferro era la manera més sofisticada de metal·lúrgia. La duresa del ferro, la seva alta temperatura de fusió i l'abundància de fonts del mineral de ferro, el convertiren en un material molt més desitjable i barat d'obtenir que el bronze, fet que contribuí de manera decisiva a fer del ferro el metall més emprat.

L'edat de ferro, com a tal, no es donà a Amèrica i Australàsia. En aquestes regions, les tecnologies per a explotar l'ús i la manipulació del ferro foren introduïdes per la colonització europea.