Apòfige
From Wikipedia, the free encyclopedia
Un apòfige (grec grec antic: ἀποφυγή, una volada), en arquitectura, és la part més baixa del fust d'una columna jònica o coríntia, o el membre més alt de la seva base si la columna es considera com un tot. L'apòfige és el cavetto invertit o còoncau, a la vora superior del qual descansa el fust decreixent.
![Thumb image](http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/2/2c/Ablauf.jpg/320px-Ablauf.jpg)
És, en efecte, una unió corba entre l'eix de la columna i la secció lleugerament més gran de la columna a la qual s'uneix l'eix. Uneix els dos radis per a evitar un canvi massa fort. Això probablement es va fer per a evitar l'esquerdament del marbre a les estructures antigues.
L'apòfige superior és la unió al capitell, mentre que l'apòfige inferior és la unió a la base.[1]