Arxiu Secret del Vaticà
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'Arxiu Secret del Vaticà -Archivio Segreto Vaticano en italià, Archivum Secretum Apostolicum Vaticanum en llatí— és l'arxiu de la documentació de la Ciutat del Vaticà. En estricte rigor, és l'arxiu privat del papa de Roma i és a la Ciutat del Vaticà. És un dels centres d'investigació històrica més importants del món. Dins aquest arxiu s'han dipositat de manera centralitzada totes les actes promulgades, documentació i correspondència diplomàtica acumulada per la Santa Seu de l'Església catòlica durant segles. Conserva uns 150.000 documents en més de 630 fons d'arxius diferents que ocupen una extensió d'uns 65 km lineals de prestatgeries i que abasten uns vuit-cents anys d'història. Habitualment els documents són posats a disposició del públic després d'un període de 75 anys, puix contenen material considerat sensible. Els documents que no arriben a 75 anys es conserven separats de la resta de l'arxiu.
Dades | |||||
---|---|---|---|---|---|
Nom curt | AAV | ||||
Tipus | arxiu eclesiàstic arxiu nacional | ||||
Història | |||||
Creació | 1612 | ||||
Governança corporativa | |||||
Seu |
| ||||
Entitat matriu | Santa Seu | ||||
Altres | |||||
Número de telèfon | +39 06 69883314 | ||||
Lloc web | archivioapostolicovaticano.va | ||||
Els arxius secrets es reuneixen al segle xvii, se segregaren de la Biblioteca Vaticana, per ordre del papa Pau V pels volts de l'any 1610 i són completament tancats al públic. L'any 1783, tots els documents conservats a Avinyó (els Registres Avinyonesos) es traslladen al Vaticà i l'any 1798 es fa el mateix amb els Arxius del Castell de Sant'Angelo, que incloïa uns 81 lligalls, entre els quals cal destacar-ne un de l'emperador Frederic Barba-roja, de l'any 1164. L'any 1810, per ordre de l'emperador Napoleó, els arxius vaticans es traslladen a París, per ser novament retornats al Vaticà entre 1815 i 1817 (pel camí es va perdre una part important de la documentació).[1]
És Lleó XIII qui el 10 de maig de 1884 estableix el motu proprio de l'arxiu vaticà: la seva finalitat serà, davant de tot, de suport a la gestió de govern del papa i els seus col·laboradors. L'any 1881 aquest mateix papa comença a permetre algunes visites puntuals a no-clergues erudits: n'alimenta molts rumors i mites de l'autèntic contingut arxivístic i bibliogràfic. El primer historiador que farà ús dels arxius serà el catòlic alemany Ludwig von Pastor, i l'any 1922 Benet XV obrirà d'una manera més genèrica i parcialment els arxius.
El 20 de febrer de 2002, el papa Joan Pau II va decretar de forma extraordinària i a partir de 2003, la disponibilitat a investigadors de documents relacionats amb Alemanya i entre el període 1922-1939 i de la Secretaria d'Estat Vaticana per intentar contrarestar les crítiques d'algunes organitzacions respecte a la posició de l'Església catòlica vers la Xoà.[2]
El juny de 2006 el papa Benet XVI va autoritzar l'obertura de tot l'arxiu de Ciutat del Vaticà per al pontificat de Pius XI. Tanmateix, els fitxers no són encara disponibles per a examen públic.[3]
Entre la documentació conservada hi ha:
- El pergamí d'absolució de Climent V a l'orde del Temple (agost de 1308)
- Una carta autògrafa de Miquel Àngel al bisbe de Cesena (gener de 1550)
- Les actes del procés contra el científic Galileo Galilei (des de 1616 fins a 1633)
- La sol·licitud de nul·litat matrimonial d'Enric VIII d'Anglaterra amb Caterina d'Aragó, que portaria com a conseqüències la separació amb l'Església de Roma i l'aparició de l'anglicanisme.
El document més antic n'és del segle VIII, i es conserva documentació de manera continuada a partir de l'any 1198. En el cas d'alguns estats, els documents vaticans són els més antics, els primers, fins i tot els que marquen l'inici de la seva història nacional.[4]