From Wikipedia, the free encyclopedia
El bisbat de Vicenza (italià: Diocesi di Vicenza; llatí: Dioecesis Vicentina) és una seu de l'Església catòlica, sufragània del Patriarcat de Venècia, que pertany a la regió eclesiàstica Triveneto. El 2010 tenia 790.848 batejats d'un total de 855.608 habitants. Actualment està regida pel bisbe Beniamino Pizziol.
Dioecesis Vicentina | |||||
Localització | |||||
---|---|---|---|---|---|
| |||||
Itàlia | |||||
Vèneto | |||||
Parròquies | 354 | ||||
Separat de | bisbat de Pàdua | ||||
Població humana | |||||
Població | 849.074 (2017) (385,94 hab./km²) | ||||
Llengua utilitzada | italià | ||||
Religió | romà | ||||
Geografia | |||||
Part de | |||||
Superfície | 2.200 km² | ||||
Limita amb | |||||
Creació | Segle VI[1] | ||||
Patrocini | Madonna di Monte Berico Sant Vincenç Sant Gaietà | ||||
Catedral | Santa Maria Annunciata | ||||
Organització política | |||||
• Bisbe | Beniamino Pizziol | ||||
Lloc web | vicenza.chiesacattolica.it | ||||
La diòcesi bèrica comprèn gran part de la província de Vicenza, amb l'exclusió de l'altiplà d'Asiago, d'alguns municipis als seus vessants, una part del territori entre les localitats de Thiene i Marostica (que formen part del bisbat de Pàdua) i del municipi de Mussolente (ja de la diòcesi de Belluno, des del 1818 al bisbat de Treviso).
Pel seu costat la diòcesi de Vicenza comprèn alguns municipis de la província de Pàdua: (Campodoro, Carmignano di Brenta, Cittadella, Fontaniva, Gazzo Paduano, Grantorto, Piazzola sul Brenta, San Giorgio in Bosco i San Pietro in Gu) i alguns municipis de la província de Verona (Arcole, Cologna Veneta, Montecchia di Crosara, Costalunga i Brognoligo – part de Monteforte d'Alpone, Pressana – llevat de la part de Caselle, Roncà, Roveredo di Guà, San Bonifacio, San Giovanni Ilarione, Veronella i Zimella).
La seu episcopal és la ciutat de Vicenza, on es troba la catedral de Santa Maria Annunciata
El territori està dividit en 354 parròquies, agrupades en 22 arxiprestats.
Le parròquies estan reagrupades en els següents arxiprestats:
La diòcesi de Vicenza està present amb missioners propis fidei donum als següents països:
L'Església de Vicenza ha activat la missió triveneta a Tailàndia, el 1997. Els missioners operen a la bisbat de Chiang Mai.
La presència d'una comunitat cristiana florent a Vicenza i la construcció simultània de dues esglésies a finals del segle iv, una fora de les muralles - on ara s'aixeca la basílica dels Sants Fèlix i Fortunat - i dins de la ciutat – l'actual catedral de Santa Maria de l'Anunciació - es demostra per importants troballes arqueològiques desenterrats en els dos llocs.
Això ha portat a alguns historiadors locals[2] a creure que ja en aquell moment o en el començament del segle següent aquesta comunitat es va organitzar en diòcesi. D'altres, però, amb l'argument que cap document escrit que s'ha detectat la presència d'un bisbe a Vicenza abans del 590 - la data en què es refereix Pau el Diaca per registrar la presència d'Oronzio el sínode de Marano Lagunare,[3] mentre que mai no parla de bisbes de Vicenza en els documents dels sínodes anteriors - creuen que la diòcesi es va formar només després de la creació del Ducat llombard. Fins a aquest moment la comunitat de Vicenza es referia al bisbe de Pàdua, que va romandre durant uns 35 anys més sota el domini romà d'Orient.[4][5]
Igual que altres bisbes de l'Àustria Llombarda, també Oronzio i els seus successors es van adherir al cisma tricapitolí fins al Sínode de Pavia del 698, convocats pel rei catòlic Cunipert, on els bisbes catòlics catòlics i els tricapitolins recomposaren "l'esperit de Calcedònia" el seu doctrinari comunió i jeràrquica. Des del segle vii, la seu del bisbe va ser sempre a la catedral de Santa Maria Annunciata.
Durant el regne longobard, l'abast de la diòcesi va ser fonamentalment idèntica a la del ducat de Vicenza, inclosos els territoris de la diòcesi de Pàdua es van quedar el 569 fora de la sobirania romana d'Orient, situat a l'àrea esquerra del riu Brenta (actualment Cittadella, Piazzola, Limena, Selvazzano, Teolo i Lozzo) i una part del baix veronès (actual Sant Bonifaci, Arcole, Veronella, Cologna Veneta i Pressana).
Posteriorment, l'extensió i els límits de la diòcesi es van esbossar quant els emperadors atribuïen als bisbes jurisdiccions i drets senyorials. Va patir nombroses modificacions, fins i tot abans de l'any 1000. Amb l'establiment de l'Imperi Carolingi la diòcesi de Pàdua va recuperar una part dels territoris a costa de localitats veïnes. El 917 l'emperador Berenguer vaig mudar de Vicenza a Pàdua tota la regió prealpina entre l'Astico i el Brenta i per sota de la premuntanya entre Thiene i Marostica. Per compensar aquestes mutilacions, posteriorment va ser assignat a Vicenza l'àrea de Bassano, part de la suprimida diòcesi d'Asolo. Tot i noves modificacions territorials es van produir en l'àmbit civil durant els segles que van seguir, aquesta estructura en termes d'eclesiàstic es va mantenir fins a principis del segle xix.[6]
A la segona meitat del segle xii, es va ocupar la càtedra de Vicenza el beat Giovanni Cacciafronte, assassinat pels seus vassalls; al segle xiii va governar la diòcesi el beat dominic Bartolomeo de Breganze, que va fer construir l'església de la Santa Corona per custodiar la relíquia d'una espina de la corona de Crist.
Fins al segle xiii, la catedral va ser l'única parròquia de la ciutat, però en aquest segle el privilegi d'administrar els sagraments ser compartit amb altres esglésies urbanes, que havien sorgit cap al segle xi amb funcions de capelles. Inicialment només se celebrava l'Eucaristia, però no hi havia baptismes. Un paper en la descentralització de les funcions eren també les parròquies confiades als ordes religiosos, menys lligades al poder episcopal.
A la primera meitat del segle xv, després de dues aparicions marianes es va construir el Santuari de Monte Berico: la Madonna di Muntanya Bérico és la santa patrona de la ciutat i de la diòcesi de Vicenza.
El 30 d'agost de 1464 el bisbe de Vicenza Pietro Barbo va ser triat papa amb el nom de Pau II.
A la primera meitat del segle xvi, la diòcesi va ser dirigida per diversos administradors apostòlics.
El seminari diocesà es va instituir el 1566, durant l'episcopat de Mateu Priuli.
El 6 de juliol de 1751 el Patriarcat d'Aquilea va ser suprimit i Vicenza va esdevenir part de la província eclesiàstica de l'arxidiòcesi d'Udine.
El període de la Restauració (1 de maig de 1818) es publicà la butlla De salute Dominici gregis del Papa Pius VII amb la qual les diòcesis del Triveneto es van sotmetre a una important reorganització. Vicenza va perdre el vicariat de Ciutadella (excepte les parròquies de Paviola, San Giorgio in Bosco, San Giorgio in Brenta, Lobia i Santa Croce Bigolina) i la parròquia de Selvazzano que va passar a Pàdua; per contra, d'aquesta última adquirí els vicariats de Marostica i Breganze. Al mateix temps, Udine va ser relegada a una simple diòcesi i Vicenza va esdevenir una diòcesi sufragània del Patriarcat de Venècia[6]
Entre finals del segle xix i principis del segle xx la diòcesi va tenir la presència de diversos exemples de santedat: un bisbe, Sant Giovanni Antonio Farina, i diverses religioses: santa Giuseppina Bakhita, santa Maria Bertilla Boscardin, la beata Eurosia Fabris Barban i la servent de Déu Giovanna Meneghini.
Els dies 7 i 8 de setembre de 1991, en la festa de la patrona, Vicenza va donar la benvinguda al Papa Joan Pau II durant la seva visita pastoral. És la primera vegada que un Papa visitava la terra bèrica.
El 8 de novembre 2005, per primera vegada, és proclamat un beat a la Catedral de Vicenza ; la servent de Déu Eurosia Fabris.
A finals del 2010, la diòcesi tenia 790.848 batejats sobre una població de 855.608 persones, equivalent al 92,4% del total.
any | població | sacerdots | diaques | religiosos | parroquies | ||||||
---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
batejats | total | % | total | clergat secular |
clergat regular |
batejats por sacerdot |
homes | dones | |||
1950 | 602.600 | 602.788 | 100,0 | 899 | 705 | 194 | 670 | 325 | 2.238 | 307 | |
1969 | 617.670 | 617.993 | 99,9 | 961 | 731 | 230 | 642 | 7 | 381 | 2.747 | 345 |
1980 | 701.723 | 703.129 | 99,8 | 971 | 725 | 246 | 722 | 10 | 399 | 2.852 | 349 |
1990 | 737.820 | 739.501 | 99,8 | 927 | 687 | 240 | 795 | 24 | 409 | 2.290 | 354 |
1999 | 753.409 | 764.924 | 98,5 | 852 | 613 | 239 | 884 | 21 | 318 | 2.257 | 354 |
2000 | 753.474 | 766.118 | 98,3 | 842 | 600 | 242 | 894 | 21 | 318 | 2.289 | 354 |
2001 | 754.069 | 768.464 | 98,1 | 815 | 586 | 229 | 925 | 26 | 286 | 2.502 | 354 |
2002 | 753.045 | 768.391 | 98,0 | 828 | 594 | 234 | 909 | 26 | 289 | 2.235 | 354 |
2003 | 753.150 | 768.928 | 97,9 | 798 | 589 | 209 | 943 | 33 | 262 | 1.809 | 354 |
2004 | 753.556 | 769.817 | 97,9 | 794 | 580 | 214 | 949 | 32 | 295 | 2.162 | 354 |
2010 | 790.848 | 855.608 | 92,4 | 732 | 533 | 199 | 1.080 | 38 | 261 | 1.825 | 354 |
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.