Capella Reial de Granada

Infotaula edificiCapella Reial de Granada
	Entrada de la Capella Reial
Nom en la llengua original	(es) Capilla Real
Dades
Tipus	Monument històric, capella reial i museu
Part de	S.A.I. Catedral Metropolitana de la Encarnación
Arquitecte	Enrique Egas
Construcció	1505 - 1517
Ús	mausoleu
Característiques
Estil arquitectònic	arquitectura gòtica ; arquitectura del Renaixement
Altitud	81 m
Retaule	Barroc de Felipe Bigarny (1520-22)
Localització geogràfica
Regió	Espanya
	Granada (Andalusia)
	37° 10′ 34″ N, 3° 35′ 56″ O
Bé d'interès cultural
Data	3 setembre 1962
Identificador	RI-51-0000041
Bé d'interès cultural
Data	6 novembre 1884
Identificador	RI-51-0000041
Bé d'interès cultural
Data	19 maig 1884
Identificador	RI-51-0000041
Activitat
Categoria	culte catòlic
Diòcesi	Arquebisbat de Granada
Religió	catolicisme
Lloc web	capillarealgranada.com…

La Capella Reial de Granada està ubicada a la Catedral de Granada i en ella es troben enterrats els Reis Catòlics, la seva filla Joana I de Castella i l'espòs d'aquesta, Felip el Bell.

Dades ràpides Infotaula edifici, Nom en la llengua original ...

Tanca

Els Reis Catòlics van escollir com a lloc d'enterrament la ciutat de Granada, creant, mitjançant Reial Cèdula de data 13 de setembre de 1504, la Capella Reial com a lloc d'enterrament.

Es va construir entre 1505 i 1517 per Enrique Egas en estil gòtic i està dedicada als sants Joans, el Baptista i l'Evangelista. Van intervenir en la seva construcció, a més, Juan Gil de Hontañón, Juan de Badajoz el Vell i Lorenzo Vázquez de Segòvia.

Al segle xvi s'identifiquen tres etapes en la seva evolució: el seu naixement amb un esperit medieval i la sobrietat de l'edifici i de tota la institució subratllat pel desig de la reina que va voler ser sepultada «vestida en l'hàbit del benaventurat pobre de Jesucrist, Sant Francesc»; seguidament un període florit amb l'emperador Carles I qui adorna el temple i engrandeix la institució. És l'enterrament d'una dinastia i l'aparició del renaixement, la mostra humanista de la grandiositat de la gesta històrica. Acaba el segle amb Felip II qui, tot i mantenir el llegat, inicia la construcció d'El Escorial i constitueix l'arxiu General de Simancas com a projectes de futur, i on són traslladats la meitat de les restes reials i la llibreria de la Capella.

La institució viu un període decadent amb alguns canvis en el temple de gust barroc durant el segle xvii, fins a la segona meitat del segle xviii en que Ferran VI es proposa recuperar-la. Però els canvis polítics de començaments el segle xix porten noves torbacions a la institució junt amb les dificultats econòmiques i a la profunda modificació de les relacions Església-Estat. El règim liberal va acabar amb el règim de Patronat i amb els fonaments originals de la Institució que passa a ser una entitat totalment eclesiàstica.

Amb el Concordat de 1851 s'aconsegueix certa estabilitat seguida d'un Decret Reial de reorganització de les Capelles Reials. Isabel II, que va visitar la Capella el 1862, impulsà un nou ordenament. Amb la Restauració s'aconsegueix un nou equilibri i neix l'interès per la investigació històrica, per la restauració artística i museística. Es manifesta aquesta orientació des dels anys del IV Centenari de les Capitulacions de Granada i el descobriment d'Amèrica. Queden com a fruit d'aquest període les primeres publicacions científiques sobre la Capella i els seus fons artístics.

Ja al segle xx creix l'interès historiogràfic i artístic, arxivístic i musical per la Capella. Per Reial Decret de 1913 és creat el museu capitular. Va cobrant importància el fenomen turístic. Apareixen nous estudis. Es ressalta el significat espiritual de la Capella per a la consciència hispànica. El Concordat de 1953 no canvia el règim de la Capella establert el 1851. La projecció internacional es veu recolzada amb això i amb la sortida d'algunes de les seves obres per a exposicions a l'estranger, valorant especialment la col·lecció de pintura flamenca.

En els últims anys, les intervencions de restauració de l'immoble i dels seus fons són constants. Sobresurten la nova presentació de la Llotja i de la Sagristia-Museu i la restauració del Retaule major. Recentment s'ha produït una restauració amb la col·laboració de la Conselleria de Cultura de la Junta d'Andalusia i de la Fundació Caja Madrid, al costat d'altres aportacions públiques i privades.

L'exterior de la capella segueix el mateix model que el monestir de San Juan de los Reyes. Adherida a la catedral, només presenta una façana exterior amb els altres tres costats units a la catedral, al sagrari i a la llotja, manté però una arquitectura independent. Consta d'una sola nau en volta gòtica nervada, presbiteri vuitavat precedit de grades, un petit creuer i, a l'extrem de la nau, un cor amb arc carpanell i sotacor.

Els seus murs estan recolzats sobre contraforts rematats per florits pinacles coronats amb ampits calats i amb cresteria. Destaquen a la seva decoració gàrgoles i finestrals, escuts i les inicials dels Reis Catòlics. La façana principal és d'estil plateresc amb una portada amb un arc de mig punt enquadrat per pilastres amb figures de macers i, sobre l'entaulament, un frontispici amb l'àguila bicèfala al centre flanquejada per candelers i amb tres fornícules que acullen l'estàtua de la Marededéu amb el Nen amb els dos sants Joans.

A banda i banda de la nau, s'obren quatre capelles, destacant la de la Santa Creu, una capella tancada amb una reixa que conté un retaule barroc dividit en tres carrers i alçat en dos pisos. A la capella també hi ha pintures amb imatges de la Immaculada, sant Joan i sant Josep amb el Nen als braços i dos talles barroques de l'escola granadina en fusta policromada de José Risueño: Ecce Homo i Dolorosa.

Al camí al presbiteri es crea un efecte lluminós preconcebut com idea per simbolitzar el sol i la llum amb la justícia (sentit albertià-neoplatònic). Existeix una jerarquització del transsepte dedicat a mausoleu separat per un reixat decorat.

A la capçalera del temple destaquen, a banda i banda del presbiteri, dues capelletes-fornícules laterals abans de l'altar major que allotgen uns retaules dedicats a santa Apol·lònia i a sant Miquel.

Cripta

Al centre del creuer els sepulcres d'Isabel i Ferran de Domenico Francelli i els de Joana i Felip fets per Bartolomé Ordóñez.

El mausoleu dels Reis Catòlics és obra de l'escultor florentí Domenico Fancelli conclosa en 1517. És una peça exempta de forma troncopiramidal. La figura jacent del rei presenta una iconografia militar amb armadura completa mig coberta per un mantell; les mans descansen sobre la seva espasa. La figura jacent de la reina està vestida amb senzillesa recollint suaument les seves mans superposades sobre el cos.

Als peus dels reis dos petits lleons ajaguts, símbols de la fidelitat i de la vigilància. Als costats del llit sepulcral es troben quatre tondos amb el baptisme de Crist, la Resurrecció, sant Jordi i el drac i Santiago. Flanquegen els tondos una successió de fornícules amb imatges sedents dels dotze apòstols. A les cantonades del mausoleu hi ha estàtues sedents de quatre doctors de l'Església llatina: sant Gregori, sant Ambròs, sant Jeroni i sant Agustí.

Sota les tombes hi ha una petita i austera cripta on estan dipositats els fèretres reials, de plom, identificats per la inicial de cada nom sobre la coberta. Al centre, els dels Reis Catòlics sobre una plataforma de pedra, als costats, sobre el pedrís corregut que circumda l'interior, els fèretres de Joana i Felip i el petit taüt del príncep d'Astúries, Miguel da Pau de Portugal. A la paret frontal un petit crucifix de fusta d'estil gòtic presideix la cripta. També van estar dipositats aquí, abans del seu trasllat a El Escorial el 1754, els cadàvers de l'emperadriu, Isabel de Portugal, de la princesa Maria i dels infants Ferran (1539) i Joan d'Habsburg (1538), fills de l'emperador Carles V.

Retaule Major

El retaule major (1520-1522), obra de Felipe Bigarny, és considerat un dels primers retaules platerescs llaurats a Espanya. Presenta reminiscències ogivals i ordenació gòtica junt amb naturalisme i riquesa dels elements ornamentals platerescs, una combinació que reflecteix el moment de transició entre dues èpoques —medieval i moderna— i entre dos estils: gòtic i renaixement.

A banda i banda, dues estàtues orants dels reis catòlics són talles de Diego de Siloé.

La Sagristia-Museu va ser creada l'any 1913, amb el llegat dels Reis Catòlics. Destaca la seva galeria de pintures amb obres de les escoles flamenca, italiana i espanyola, amb quadres d'autors com Rogier van der Weyden i Hans Memling a més d'un raríssim exemple de Sandro Botticelli (L'oració de l'hort). Destaquen també les peces d'orfebreria, com la corona i el ceptre dels Reis Catòlics; teixits i llibres de la Reina.

En l'angle que forma la Capella Reial amb el Sagrari es va construir, l'any 1518, la Llotja, dedicada a la banca i al comerç. Recentment s'ha rehabilitat i pot visitar-se, tant pel seu interès arquitectònic (la façana, els teginats) com pels objectes que exposa en el seu interior (pintures, mobiliari).

Des de la seva fundació i durant segles, la Reial Capella va comptar amb mestres que estaven al càrrec de la composició de música per a les funcions litúrgiques, així com de la direcció de tot allò relatiu a la seva interpretació. Entre les funcions d'aquests músics es trobava, a més, l'educació de les veus dels infantillos (o seises) i la cura de l'arxiu. Per accedir al càrrec, els aspirants s'havien de sotmetre a concurs públic amb dures proves de composició i coneixements musicals, el resultat dels quals només podia ser la concessió de la plaça a autèntics artistes. D'entre els lligalls que componen el catàleg de música d'aquesta institució destaquen, pel seu nombre i la seva extraordinària prolongació cronològica, els corresponents a l'obra d'Antonio Cavallero, que va ser nomenat per al càrrec el 1757, substituint Pedro Furió, i el deixà oficialment en morir cap a 1822, tancant una interessant relació de mestres titulars.