utilització de la bicicleta com a mitjà de transport a la ciutat. From Wikipedia, the free encyclopedia
El ciclisme urbà consisteix en la utilització de la bicicleta com a mitjà de transport a la ciutat. A causa de la proliferació de l'automòbil a partir de la Segona Guerra Mundial, que va provocar la congestió gradual del trànsit urbà i la invasió de l'espai públic, la bicicleta s'ha convertit en una de les principals alternatives per a millorar l'habitabilitat de la ciutat. El ciclisme urbà no és necessàriament un esport, encara que afavoreix la salut de qui ho practica. Consisteix en la utilització de la bicicleta com a mitjà de transport urbà ja siga per a fer compres, gestions o d'oci, i per anar al treball o a estudia, el que es coneix com a mobilitat pendular en bicicleta. Es tracta per tant de distàncies curtes o mitjanes recorregudes en el medi urbà i els seus voltants. Els seus usuaris són, juntament amb els cicloturistes, els que viuen la bicicleta com un mitjà de transport. Ciutats amb una excel·lent infraestructura ciclista són Amsterdam als Països Baixos, Copenhaguen a Dinamarca, entre d'altres. Espanya i Argentina en aquest sentit estan situades a la cua, encara que van millorant gradualment. Bogotà (Colòmbia) està posicionada com la tercera ciutat del món més amigable al ciclista, darrere d'Amsterdam (1) i Copenhagen (2), segons la revista en línia exclusiva per a homes askmen.com.[1] Fa uns anys eren una piga en la pell de la ciutat, situació per la qual el qualificaven com a moda. Avui són una alternativa davant la voràgine motora que condemna tant les ciutats com els seus pobladors, els qui sucumbeixen cada vegada més davant les pressions del treball.
Encara que la bicicleta encara demanda l'espai públic que es mereix per les bondats que genera, com per exemple el de ser un vehicle net capaç de millorar la forma física de qui la condueix. Així que el nombre d'usuaris -entre els quals en destaquen estudiants, treballadors i mestresses de casa- fan pensar que almenys aquesta societat víctima de la seva mobilitat quotidiana comença a recuperar el seu espaitemps en muntar sobre dues rodes. I és que la iniciativa d'aquests genets postmoderns per recuperar els carrers ha ocasionat que conflueixin en esdeveniments setmanals anomenats ‘rodades', curses sense fi competitiva però amb l'objectiu comú de passar un bon moment sobre la bicicleta. I les xarxes socials tenen molt a veure en això, tant per la facilitat a la programació com a la propagació de més ciclistes urbans. La resposta d'aquests ha portat els governs estatals i als municipals a afavorir els seus esdeveniments com posar a l'abast de qualsevol bicicletes, com per exemple el bicing de Barcelona, i l'ampliació del carril bici.
S'han generat una diversa quantitat d'objeccions cap a aquells que utilitzen un mitjà de transport alternatiu. Malgrat que moltes d'aquestes inquietuds no estan del tot fonamentades, la majoria han estat solucionades d'una o altra manera per aquells que estan compromesos amb el ciclisme urbà.
La distància és un dels factors limitadors per al ciclisme urbà. Les distàncies que les persones poden estar disposades i entrenades per a transportar-se són variables, ja que hi afecten directament factors com edat, complexió, personalitat i situació. Londres i Boston són exemple de ciutats que ofereixen una gamma d'opcions per al ciclisme urbà intermodal: les estacions de tren tenen espai suficient perquè els ciclistes urbans deixen les seues bicicletes i puguen continuar el seu camí en ferrocarril. Altres utilitzen bicicletes plegables per transportar-les dalt dels trens.
La capacitat de càrrega i emmagatzematge d'una bicicleta és menor que la de la majoria dels vehicles de motor. Per aquest motiu s'utilitzen portaequipatges per al darrere i davanters, bosses de missatger, remolcs i altres accessoris que poden servir per a incrementar la capacitat de càrrega de les bicicletes, tal vegada la manera més senzilla és mitjançant la utilització de motxilles, encara que per a distàncies llargues provoquen que l'esquena sue excessivament.
El ciclisme implica una activitat física, això fomenta la sudoració i el consegüent problema d'olor corporal, que pot generar dificultats en relació als codis de vestimenta. Amb la finalitat d'estar presentable en el treball després d'un viatge llarg amb bicicleta, existeixen diverses tècniques que inclouen: dutxar-se en el treball; posar-se roba neta després del viatge; viatjar a un menor ritme. Alguns ciclistes duen tovalloles i roba neta per a netejar-se i canviar-se a l'arribada als seus llocs de treball. Quan no hi ha un bany disponible, alguns opten per vestir peces de llana o teles sintètiques que eviten mantenir la suor en el cos, però que no sempre eviten les males olors corporals.
Qualsevol bicicleta pot ser apta per al seu ús per ciutat, encara que les de caràcter més esportiu poden resultar més inadequades. Amb la popularització de les bicicletes de muntanya no és rar veure-les circular per ciutat, encara que com el seu propi nom indica es van dissenyar per a un altre entorn. Les bicicletes més recomanables en l'àrea urbana són les bicicletes de passeig, que mantenen una posició alta, la bicicleta híbrida (híbrida entre muntanya i carretera, un poc tot terreny), les bicicletes plegables que permeten combinar més fàcilment la bici i el transport públic alhora que redueixen el problema de guardar la bici en un pis menut i la bicicleta de pinyó fix, inicialment destinada a les pistes dels velòdroms, però molt freqüent entre els bici-missatgers de Nova York, i menys freqüent a Barcelona i València.
Accessoris freqüents en la bicicleta urbana:
A més el conductor pot requerir un cert equipament personal:
En el medi urbà domina una política de segregar les bicicletes en vies ciclistes. Aquests carrils bici solen ser d'ús exclusiu per a ciclistes. Altres formes de protecció són els guants. A Suïssa, és obligatori que la bici estiga coberta per una pòlissa de molt baix cost per a poder circular.
Consells de Seguretat per a Ciclistes en el medi urbà.
S'han intentat diverses estratègies per a ajudar a la gent a sentir-se més còmode i segur al utilitzar la bicicleta en l'entorn del trànsit urbà. Algunes d'aquestes mesures són:
En algunes ciutats, com Copenhague i Pequín, hi ha bicicletes gratuïtes per a ús públic. Solen ser senzilles (sense canvis, etc.) i d'un model fàcil de reconèixer, per dissuadir els lladres. En algunes ciutats aquestes bicis es lliguen en aparcaments específics amb sistemes similars als dels carrets de supermercat: es desbloca introduint una moneda que es recupera quan es torna a deixar la bicicleta. En altres ciutats[7] hi ha sistemes de lloguer de bicicletes parcialment subvencionats per mor que el preu resulti simbòlic (Bicing en Barcelona,[8] Terrassa,[9] Vic,[10] Castelló,[11] Sant Vicent del Raspeig,[12] Catarroja).[13]
A Barcelona, es va implantar el servei Bicing el 22 de març del 2007 amb 14 estacions, 200 bicis i poc més de 250 usuaris, l'èxit ha estat tal, que a l'any el servei ja tenia 276 estacions, més de 3.500 bicicletes i 115.000 usuaris. El maig del 2008, la xarxa ja té 321 estacions i més de 4000 bicicletes. El servei segueix estenent-se fins a arribar l'estiu del 2008 a les 400 estacions i 6.500 bicicletes i l'any 2009 s'estendrà a gran part de l'àrea metropolitana de Barcelona amb 440 estacions i 3.520 bicicletes més, encara que no se sap si el sistema seria compatible.[14] A Sevilla, el Consorci de Transport Metropolità de l'Àrea de Sevilla ha engegat un nou pla pilot denominat BUS + BICI per a incentivar l'ús combinat del transport públic i la bicicleta, facilitant de franc bicicletes públiques als usuaris del transport públic metropolità que accedeixen a Sevilla des de la seua àrea metropolitana usant els bonobusos del Consorci. Els usuaris només han de presentar un bonobús cancel·lat aqueix dia i el seu DNI. Després de signar un senzill contracte disposen d'una bicicleta pública per a desplaçar-se per Sevilla des de les 8 del matí fins a les 24 hores, de dilluns a divendres laborable,[15] Albacete, Ciudad Real i Talavera de la Reina compten amb el sistema onroll, que és mitjançant SMS, prescindint-se de la tradicional targeta[16] Per a ciutats interessades a desenvolupar un sistema de bicicletes públiques s'ha publicat una Guia metodològica per a la implantació de sistemes de bicicletes públiques[17] de l'IDAE.[18]
Amb aquest nom es coneixen uns passejos amb bicicleta, generalment mensuals, de ciclistes urbans per a festejar i reivindicar l'ús de la bicicleta. El nom ve de la pel·lícula "Return of the Scorcher"[19] de Ted White, on es mostrava un fenomen que es dona a la Xina. Donada l'absència de semàfors i la irrupció dels vehicles de motor, per a poder creuar grans avingudes, els ciclistes es paren i esperen fins que siguen suficients com per a poder creuar tots junts amb seguretat. A aquest fenomen se li va denominar "massa crítica". En l'any 1992, en San Francisco es va organitzar un passeig col·lectiu amb aqueix nom i des de llavors la iniciativa s'ha estès a moltes ciutats del món. Encara que varia molt d'una ciutat a una altra, els lemes bàsics són: "usar la bici cada dia, celebrar-ho cada mes" i "no bloquegem el trànsit, som trànsit".
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.