Convencions de Ginebra - Wikiwand
For faster navigation, this Iframe is preloading the Wikiwand page for Convencions de Ginebra.

Convencions de Ginebra

De Viquipèdia

No s'ha de confondre amb Protocol de Ginebra.
Plantilla:Infotaula esdevenimentConvencions de Ginebra
Tipustractat internacional Modifica el valor a Wikidata
Format per

Les Convencions de Ginebra són l'intent de normativitzar el Dret Internacional Humanitari. Són el resultat dels esforços de Jean Henri Dunant, creador de la Creu Roja. Estan formades per una sèrie de tractats internacionals signats a Ginebra, Suïssa, entre 1864 i 1949 amb la finalitat de minimitzar els efectes de la guerra sobre els soldats i els civils.[1] Dos protocols addicionals a la convenció de 1949 van ser aprovats el 1977, i un tercer el 2005.

Les Convencions de Ginebra defineixen àmpliament els drets bàsics dels presoners en temps de guerra (civils i personal militar), i van establir proteccions per als ferits i malalts i van proporcionar proteccions als civils dins i al voltant d'una zona de guerra; a més, la Convenció de Ginebra també defineix els drets i les proteccions concedides als no combatents. Les Convencions de Ginebra només afecten els combatents en guerra; no aborden l'ús d'armes de guerra, que en canvi són tractades per les Convencions de l'Haia de 1899 i 1907, que es refereixen a les armes convencionals, i el Protocol de Ginebra, que es refereix a la guerra biològica i química.

Les convencions de 1949 han estat signades per més de 190 països,[2][3] el primer protocol per 150, i el segon protocol per 145.

Convencions

Document original, 1864.
Document original, 1864.

Les Convencions de Ginebra han estat les següents:

  • La Primera Convenció de Ginebra de 1864, que comprèn el Conveni de Ginebra per la millora de la sort que corren els militars ferits en els exèrcits en campanya de 1864.
  • La Segona Convenció de Ginebra de 1906, que comprèn el Conveni de Ginebra per la millora de la sort dels militars ferits en els exèrcits en campanya de 1906.
  • La Tercera Convenció de Ginebra de 1929, que comprèn el Conveni de Ginebra per millorar la sort dels ferits i malalts dels exèrcits en campanya i el Conveni de Ginebra relatiu al tracte dels presoners de guerra del 27 de juliol de 1929.
  • La Quarta Convenció de Ginebra de 1949, que comprèn 4 convenis aprovats per la Conferència Diplomàtica per Elaborar Convenis Internacionals per protegir les víctimes de la guerra el 12 d'agost de 1949. Entra en vigor el 21 d'octubre de 1950. Els esmentats convenis són els següents:
    • I Conveni de Ginebra per Alleujar la Sort que Corren els Ferits i Malalts de les Forces Armades en Campanya;
    • I Conveni de Ginebra per Alleujar la Sort que Corren els Ferits, els Malalts i els Nàufrags de les Forces Armades a la Mar;
    • III Conveni de Ginebra relatiu al tracte adient als presoners de guerra;
    • IV Conveni de Ginebra relatiu a la protecció deguda a les persones civils en temps de guerra.

Hi ha tres protocols addicionals inclosos a la Quarta Convenció:

  • Protocol addicional als Convenis de Ginebra relatiu a la protecció de les víctimes des conflictes armats internacionals (Protocol I), del 8 de juny de 1977.
  • Protocol addicional als Convenis de Ginebra relatiu a la protecció de les víctimes des conflictes armats sense caràcter internacional (Protocol II), del 8 de juny de 1977.
  • Protocol addicional als Convenis de Ginebra relatiu a l'adopció d'un emblema distintiu addicional, del 8 de desembre de 2005.

Història

Progressió dels Convenis de Ginebra de 1864 a 1949.
Progressió dels Convenis de Ginebra de 1864 a 1949.
Cartell de la Creu Roja de la Primera Guerra Mundial.
Cartell de la Creu Roja de la Primera Guerra Mundial.

L'empresari suís Henry Dunant va anar a visitar els soldats ferits després de la batalla de Solferino el 1859. Es va sorprendre per la manca d'instal·lacions, personal i ajuda mèdica disponible per ajudar aquests soldats. Com a resultat, va publicar el seu llibre, A Memory of Solferino, l'any 1862, sobre els horrors de la guerra.[4] Les seves experiències de guerra van inspirar Dunant a proposar:

  • Una agència de socors permanent per a l'ajuda humanitària en temps de guerra
  • Un tractat governamental que reconegués la neutralitat de l'agència i li permeti prestar ajuda en una zona de guerra

L'antiga proposta va portar a l'establiment de la Creu Roja a Ginebra. Això va conduir a la Convenció de Ginebra de 1864, el primer tractat internacional codificat que va cobrir els soldats malalts i ferits al camp de batalla. El 22 d'agost de 1864, el govern suís va convidar els governs de tots els països europeus, així com els Estats Units, el Brasil i Mèxic, a assistir a una conferència diplomàtica oficial. Setze països van enviar un total de vint-i-sis delegats a Ginebra. El 22 d'agost de 1864, la conferència va adoptar la primera Convenció de Ginebra "per a la millora de la situació dels ferits en els exèrcits en el camp de batalla". Representants de 12 estats i regnes van signar la convenció:[5][6]

Per aquests dos èxits, Henry Dunant es va convertir en un dels dos destinataris del primer Premi Nobel de la Pau el 1901.[7][8]

El 20 d'octubre de 1868 es va emprendre el primer intent infructuós d'ampliar el tractat de 1864. Amb els "Articles addicionals relatius a la condició dels ferits en guerra" es va iniciar un intent d'aclarir algunes regles de la convenció de 1864 i estendre-les a la guerra marítima. Els articles es van signar, però només van ser ratificats pels Països Baixos i els Estats Units d'Amèrica.[9] Més tard, els Països Baixos van retirar la seva ratificació.[10] La protecció de les víctimes de la guerra marítima seria realitzada posteriorment pel tercer Conveni de l'Haia de 1899 i el desè Conveni de l'Haia de 1907.[11]

El 1906 trenta-cinc estats van assistir a una conferència convocada pel govern suís. El 6 de juliol de 1906 va donar lloc a l'adopció de la Convenció per a la millora de la situació dels ferits i malalts en els exèrcits en el camp de batalla, que va millorar i complementar, per primera vegada, la convenció de 1864.[12] Va romandre en vigor fins al 1970 quan Costa Rica es va adherir als Convenis de Ginebra de 1949.[13]

La conferència de 1929 va donar lloc a dues convencions que es van signar el 27 de juliol de 1929. Una, la Convenció per a la millora de la condició dels ferits i malalts en els exèrcits en el camp de batalla, va ser la tercera versió per substituir la convenció original de 1864.[11][14] L'altra va ser adoptada després que les experiències de la Primera Guerra Mundial havien demostrat les deficiències en la protecció dels presoners de guerra en virtut dels Convenis de l'Haia de 1899 i 1907. La Convenció relativa al tractament dels presoners de guerra no havia de substituir aquestes convencions anteriors signades a La Haia, sinó que les complementava.[15][16]

Inspirades per l'onada d'entusiasme humanitari i pacifista després de la Segona Guerra Mundial i la indignació pels crims de guerra revelats pels Judicis de Nuremberg, el 1949 es van celebrar una sèrie de conferències que van reafirmar, van ampliar i van actualitzar els anteriors Convenis de Ginebra i la Haia. Va donar lloc a quatre convencions diferents:

  • La Primera Convenció de Ginebra per a millorar l'estat dels ferits i malalts en les forces armades sobre el terreny va ser la quarta actualització de la convenció original de 1864 i va substituir la convenció de 1929 sobre el mateix tema.[17]

Vegeu també

Referències

  1. «Convencions de Ginebra». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Estats signataris de la Convenció de Ginebra del 12 agost 1949». Comitè Internacional de la Creu Roja. [Consulta: 3 març 2014].
  3. «State Parties / Signatories: Geneva Conventions of 12 August 1949». International Humanitarian Law. International Committee of the Red Cross. [Consulta: 22 gener 2007].
  4. Dunant, Henry. A Memory of Solferino.  English version, full text online.
  5. «Convention for the Amelioration of the Condition of the Wounded in Armies in the Field. Geneva, 22 agost 1864». International Committee of the Red Cross ICRC. [Consulta: 11 juny 2017].
  6. Roxburgh, Ronald. International Law: A Treatise. Londres: Longmans, Green and co., 1920, p. 707. 
  7. Abrams, Irwin. The Nobel Peace Prize and the Laureates: An Illustrated Biographical History, 1901–2001. US: Science History Publications, 2001. ISBN 9780881353884. 
  8. «The story of an idea, film on the creation of the Red Cross, Red Crescent Movement and the Geneva Conventions».
  9. ICRC. «Additional Articles relating to the Condition of the Wounded in War. Geneva, 20 octubre 1868 – State Parties». [Consulta: 5 març 2017].
  10. Dutch Government. «Kamerstukken II 1899/00, nr. 3 (Memorie van Toelichting)» (PDF) (en neerlandès), 20-04-1900. [Consulta: 5 març 2017].
  11. 11,0 11,1 Fleck, Dietrich. The Handbook of International Humanitarian Law. Oxford: Oxford University Press, 2013, p. 322. ISBN 978-0-19-872928-0. 
  12. Fleck, Dietrich. The Handbook of International Humanitarian Law. Oxford: Oxford University Press, 2013, p. 22 and 322. ISBN 978-0-19-872928-0. 
  13. ICRC. «Convention for the Amelioration of the Condition of the Wounded and Sick in Armies in the Field. Ginebra, 6 juliol 1906». [Consulta: 5 març 2017].
  14. ICRC. «Convention for the Amelioration of the Condition of the Wounded and Sick in Armies in the Field. Geneva, 27 July 1929». [Consulta: 5 març 2017].
  15. ICRC. «Convention relative to the Treatment of Prisoners of War. Geneva, 27 July 1929». [Consulta: 5 març 2017].
  16. Fleck, Dietrich. The Handbook of International Humanitarian Law. Oxford: Oxford University Press, 2013, p. 24–25. ISBN 978-0-19-872928-0. 
  17. ICRC. «Convention (I) for the Amelioration of the Condition of the Wounded and Sick in Armed Forces in the Field», 12-08-1949. [Consulta: 5 març 2017].

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Convencions de Ginebra
{{bottomLinkPreText}} {{bottomLinkText}}
Convencions de Ginebra
Listen to this article