Cronologia de la repressió del català
From Wikipedia, the free encyclopedia
Aquest article és una cronologia de fets que representen minorització de la llengua catalana de forma activa, o sigui la «repressió del català» segons alguns autors,[1] mitjançant accions violentes directes o mitjançant l'aplicació de polítiques que impliquen donar prioritat o oficialitzar, en perjudici del català en els diversos territoris, altres llengües que en principi hi eren alienes, com el castellà o el francès, fins al punt de fer que siguin les úniques acceptables en diferents àmbits de la societat. Es pot considerar un atac tipificat contra una minoria nacional.
Aquesta pàgina o secció és sospitosa de no respectar la neutralitat del punt de vista. |
La llista, que comença l'any 1482 i segueix fins avui en dia, comprèn diferents formes de discriminació de la llengua que variaran substancialment al llarg del temps, de la mateixa manera que evoluciona la societat. En el procés de marginació/residualització hi té un paper fonamental la construcció de l'Estat nació espanyol per part de les elits estatals, que empren l'estat per modelar el pensament i cultura dels ciutadans,[2][3][4][5][6][7][8] i construir la nació prenent com a base les característiques de l'ètnia dominant.
Avui en dia, existeixen igualment fonts que asseguren que es discrimina el castellà a Catalunya, entre altres motius, perquè la Generalitat de Catalunya i altres òrgans oficials, han adoptat el català com a única llengua vehicular, per tal de protegir-la. A això s'afegí el «Manifiesto por una lengua común» d'un grup d'intel·lectuals espanyols i la Declaració de l'Académie Française que defensen el castellà i el francès com a llengües oficials de l'Estat Espanyol i l'Estat Francès. Aquestes declaracions i propostes polítiques, a la vista de les mesures legals que tots dos estats han pres contra el català, han suscitat un gran rebuig per bona part de la societat catalana.[9] Poc després, el juliol de 2008, va aparèixer el «Manifest de la Federació Galeusca», en la qual està integrada, entre d'altres, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. En aquest manifest es comparava el «Manifiesto por la lengua común» amb les tesis franquistes, i es qualificava aquest «manifiesto» de «visió anul·ladora».[10] Amb tot, la realitat és que l'única llengua en què no es pot viure plenament a Catalunya és el català, malgrat la persistent demanda social que ho demana.[11] Tot aquest tema està contaminat pel nacionalisme espanyol —una ideologia que pretén cohesionar l'estat—, atès que en l'àmbit de les Nacions Unides preval l'opinió que les minories només prenen com a àmbit de referència l'Estat en el seu conjunt, per la qual cosa els membres d'una majoria no poden ser considerats com a minoria.[12]