escriptor anglès (1812–1870) From Wikipedia, the free encyclopedia
Charles John Huffan Dickens FRSA (Landport, Portsmouth, Anglaterra, 7 de febrer de 1812 – Gads Hill Place, Higham, Kent, Anglaterra, 9 de juny de 1870)[1] és un dels escriptors britànics més coneguts, amb múltiples adaptacions al cinema de les seves obres i referències en la cultura popular.
Durant la seva carrera, Dickens va escriure moltes novel·les que van ser molt populars i van desplegar la seva rica imaginació i la seva genial ironia. Actualment és tractat com un dels novel·listes més grans de l'era victoriana[2] i les seves obres són documents importants per conèixer la vida d'aquella època.
Els crítics han celebrat la seva mestria en la prosa, la seva capacitat d'inventar personatges memorables i el seu poder de sensibilització social. Tot i això, tot sovint ha rebut crítiques per l'excés de sentimentalisme, els esdeveniments improbables i els seus personatges grotescos.
Quan tenia cinc anys, la família es va traslladar a Chatham (Kent). Va assistir a l'escola primària dels set als dinou anys. La seva família era de classe mitjana, però la seva situació econòmica va empitjorar quan el seu pare va ser empresonat. Va aprendre a llegir gràcies a la seva mare, que va fer servir per ensenyar al seu fill unes quantes obres clàssiques propietat del pare, John Dickens (agost 11, 1785-1703 31, 1851). John Dickens fou el model per al senyor Micawber en l'obra semiautobiogràfica del seu fill, la novel·la David Copperfield. El fill de William Dickens (1719-1785) i Ball Isabel (1745-1824), John Dickens era un empleat de l'oficina de pagaments de la Royal Navy a Portsmouth, a Hampshire. El 13 de juny 1809, a St Mary-le-Strand, Londres, es va casar amb Elizabeth Barrow, amb qui va tenir vuit fills. Més tard, va ser traslladat a Londres i després a Chatham. Va tornar a viure a Camden Town, a Londres, el 1822, per treballar a Somerset House. Per a John Dickens, era difícil mantenir la seva creixent família amb els seus escassos ingressos. Aviat els seus deutes s'havien tornat tan greus que tots els articles d'ús domèstic es van vendre en un intent per pagar els seus comptes.
La família de Dickens va recuperar l'estabilitat econòmica a causa d'una inesperada herència. A partir d'això, Dickens va ser enviat a un centre docent de Hampstead Road, on va romandre dos anys. La seva adolescència, la va passar treballant com a ajudant d'un advocat (1827), freqüentant les biblioteques del Museu Britànic, aprenent taquigrafia i, finalment, treballant en la redacció del Morning Chronicle a partir de l'any 1828. Al voltant d'aquells anys va publicar, sota el pseudònim de Boz, diversos articles inspirats en la vida diària de Londres, acompanyats d'il·lustracions de Cruikshank i amb el títol Sketches by Boz. Aquell mateix any va casar-se amb Catherine Hogarth, amb qui tindria 10 fills. Va veure com es publicava la seva obra The posthumous papers of the Pickwick Club (Els papers pòstums del club Pickwick), nou lliuraments l'any 1836 i onze més l'any 1837. La seva obra següent és Oliver Twist (1837-38).
Gràcies a les obres que anava publicant, Dickens anava agafant prestigi. L'any 1841, va ser condecorat com a fill adoptiu de la ciutat d'Edimburg i va viatjar als Estats Units d'Amèrica l'any 1842, on es va trobar amb una gran rebuda. Allà, però, va trobar els mateixos vicis que a Anglaterra, de manera que va publicar aquell mateix any una obra amb la qual es va guanyar el rebuig de la societat dels Estats Units d'Amèrica i va significar a Anglaterra el primer fracàs important de la seva carrera: American Notes. No obstant això, va tornar a rebre el suport del públic gràcies a la seva obra Cançó de Nadal (A Christmas Carol).
La seva novel·la Dombey and Son (1846-48) va significar un canvi en el mètode de treball: va passar de la improvisació a la completa planificació, cosa que va poder fer gràcies al coneixement dels recursos estilístics que havia aconseguit. L'any 1850 va fundar Household Words, en què es publicaven textos d'autors poc coneguts, i en què va publicar Hard Times (Temps difícils, 1854). Bleak House (El Casalot) fou publicada per Bradbury & Evans en fascicles mensuals (1852-53).
Dickens estava sotmès a una gran càrrega de treball destinada a satisfer els seus lectors, i va caure en crisi. Es va produir una ruptura amb els seus editors perquè va exigir una millor remuneració i li va ser denegada. Després d'això, va iniciar una sèrie de viatges a Itàlia, Suïssa i França. Quan va retornar a Anglaterra, obligat per les noves circumstàncies econòmiques, va desenvolupar activitats d'altres camps: va organitzar representacions teatrals, va fundar el Daily News, va fer d'actor i va donar conferències.
Cap a l'any 1850, la salut de Dickens havia empitjorat, situació agreujada per la mort del seu pare, una filla i la seva germana. L'escàndol públic que va constituir el seu suposat enamorament d'una actriu de 18 anys que es deia Ellen Teman, del qual va intentar defensar-se mitjançant una nota al Daily News, va contribuir a la seva ruptura amb Katherine. Des d'aleshores, Dickens va canviar de caràcter de manera dràstica. Va continuar, però, donant conferències i escrivint. Va realitzar una gira pels Estats Units d'Amèrica l'any 1867, i l'any 1870 va aparèixer el primer lliurament mensual d'una novel·la que mai no es completaria: The Mystery of Edwin Drood.
El 8 de juny de 1870, Dickens va patir un accident vascular cerebral a casa, després d'un dia de treball a Edwin Drood. L'endemà, el 9 de juny, cinc anys després de l'accident ferroviari a Staplehurst, el 9 de juny de 1865, va morir a Gads Hill, sense haver recuperat la consciència. Contràriament al seu desig de ser enterrat a la catedral de Rochester "d'una manera senzilla, sense ostentació, i estrictament privada", va ser enterrat al Racó dels Poetes de l'abadia de Westminster.[3] Un epitafi imprès distribuït en el seu funeral deia: "A la memòria de Charles Dickens (autor més popular d'Anglaterra), que va morir a la seva residència, Higham, prop de Rochester, Kent, 9 de juny de 1870, de 58 anys, era un simpatitzant dels pobres, els que pateixen i els oprimits... i per la seva mort, un dels més grans escriptors d'Anglaterra s'ha perdut per al món".[4] Les últimes paraules de Dickens, segons informa el seu obituari en The Times, varen ser:
« | Sigues natural, fill meu. Perquè l'escriptor que és natural ha complert totes les regles de l'art.[5] | » |
El diumenge 19 de juny de 1870, cinc dies després de la inhumació de Dickens a l'abadia, el degà Arthur Penrhyn Stanley va pronunciar un memorial, elogiant "el genial i estimat humorista al que ara plorem", per mostrar amb el seu propi exemple que "fins i tot en el tracte amb els més foscos escenaris i els personatges més degradats, el geni podria estar net, i l'alegria podria ser innocent." Referint-se a les flors naturals que adornen la tomba del novel·lista, Stanley va assegurar als presents que "el punt a partir de llavors seria alguna cosa sagrada tant en el Nou Món com en el Vell, com la del representant de la literatura, no d'aquesta illa única, sinó de tots els que parlen la nostra llengua anglesa".[6]
Dickens va deixar estipulat que no s'erigís cap monument en el seu honor. L'única estàtua de bronze de mida natural de Dickens, aixecada el 1891 per Francis Edwin Elwell, es troba a Clark Park, al barri de Spruce Hill de Filadèlfia, Pennsilvania, als Estats Units. El sofà en què va morir es conserva al Museu Casa Natal de Dickens a Portsmouth.
Charles Dickens s'emmarca dins el realisme, ja que intentava plasmar els diferents tipus de la seva societat en la ficció mitjançant l'observació. Com altres escriptors realistes, presenta tipus de classe baixa i marginal, amb una funció de denúncia social. Destaquen també les seves descripcions d'ambients, especialment els diferents interiors i carrers de Londres. Barreja la ironia amb l'estil afectat, però buscant sempre la senzillesa i la facilitat de lectura. Se l'ha acusat de maniqueisme, ja que presenta els protagonistes idealitzats i incapaços de veure's corromputs moralment malgrat la pobresa, mentre que l'antagonista de cada obra apareix satiritzat amb els trets més durs.
Un dels temes preferits de Dickens és la infància, que apareix com la principal víctima de les desigualtats de l'època victoriana i de l'auge de la revolució industrial (la majoria de nens de les seves obres treballen i busquen permanentment diners, un altre tema recurrent). La infància esdevé sinònim d'innocència i possibilitat, i té abundància d'elements biogràfics del mateix autor. Els finals feliços es deuen a la casualitat i la providència, en sintonia amb el cristianisme que professava l'escriptor, que creia en la justícia divina per compensar els nascuts en circumstàncies desfavorables si es mantenien fidels a la moral (per aquest motiu, moltes de les obres es poden titllar de melodrama i conserven elements del romanticisme).
Tots els autors incorporen elements biogràfics en les seves ficcions, però amb Dickens això és molt notable, fins i tot quan temia amagar el que ell considerava el seu vergonyós i humil passat.
David Copperfield és una de les més clares autobiografies, però les escenes d'El casalot d'interminables casos de la cort i arguments legals van poder venir només d'un periodista que va haver de reportar. La mateixa família de Dickens va ser enviada a la presó per pobresa, un tema comú en molts dels seus llibres, i la detallada descripció de la vida a la presó de Marshalea en Little Dorrit és deguda a les pròpies experiències de Dickens en aquella institució.
La petita Nell, en The Old Curiosity Shop, és un pensament que representa la seva pròpia cunyada; el pare de Nicholas Nickleby i Wilkins Micawber són, amb seguretat, el mateix pare de l'autor, així com la senyora Nickleby i la senyora Micawber són similars a la seva mare.[7] La natura esnob de Pip de Grans esperances també té certa afinitat amb el mateix autor. Dickens va poder haver dibuixat la seva experiència en els nens, però ell n'estava també avergonyit i no revelaria que les seves pròpies narracions venien de la brutícia.
Molt pocs coneixien els detalls de la seva vida fins després de sis anys de mort, quan John Forster va publicar una biografia en la qual Dickens havia col·laborat. Un passat fosc en temps victorians va poder viciar reputacions, així com a alguns dels seus personatges, i aquest era potser el mateix temor de Dickens.
Charles Dickens era una personalitat molt reconeguda i les seves novel·les van ser molt populars durant la seva vida. La seva primera novel·la acabada, Els papers pòstums del Club Pickwick (1837), li va atorgar una immediata fama, que va continuar durant tota la seva carrera. Va mantenir una gran qualitat en tots els seus escrits i, encara que rarament s'apartava del seu típic mètode dickensonià de sempre, provà d'escriure una gran «història» en una manera convencional (la doble narració de la casa desolada en són una notable excepció), va experimentar amb nombrosos temes, caracteritzacions i gèneres. Alguns d'aquests experiments van ser més reeixits que d'altres i l'apreciació pública de les seves obres van variar al llarg del temps. Normalment, s'alegrava de donar als seus lectors el que volien, i la mensual o setmanal publicació dels seus treballs en episodis significava que el llibre podria canviar mentre la història passava segons el gust del públic. Un bon exemple en són els episodis americans de Martin Chuzzlewit, que van ser posats com a resposta de Dickens al més baix preu dels seus primers capítols. En Our Mutual Friend, la inclusió del personatge de Riaj va ser un positiu retrat d'un personatge jueu, després del que va criticar amb Fagin en Oliver Twist.
La seva popularitat va minvar una mica després de la seva mort i és encara un dels més coneguts i més llegits dels escriptors britànics. Almenys 180 pel·lícules i adaptacions per a la televisió basades en els treballs de Dickens ajuden a confirmar l'esmentat èxit. Molts dels seus treballs van ser adaptats per a l'escenari durant la seva vida i ja el 1913 es realitza una pel·lícula muda d'Els papers pòstums del Club Pickwick.
Els seus personatges van ser, sovint, tan memorables, que semblava que havien cobrat vida pròpia. Gamper es va tornar una expressió d'argot per a un para-sol pel personatge de la senyora Gamper, i Pickwickian, Pecksniffian i Gradgrind van entrar als diccionaris a causa dels retrats que els va fer Dickens, com a quixotescos, hipòcrites o insensibles. Sam Weller, l'irreverent i atabalat ajuda de cambra d'Els papers pòstums del club Pickwick, era una primerenca superestrella, potser més conegut que el seu autor al principi. Això passa també en la seva més coneguda novel·la Conte de Nadal, amb noves adaptacions gairebé cada dia. És també la més filmada de les històries de Dickens; moltes versions daten des dels inicis del cinema. Aquest simple conte moralista amb el seu tema de redempció, per a molts, suma tot el veritable significat de Nadal i eclipsa totes les altres històries; no és només popular, sinó que hi ha també figures arquetípiques (Scrooge, Tiny Tim, els fantasmes de Nadal) de la consciència occidental. Conte de Nadal va ser escrit per Dickens en un intent de prevenir un desastre financer com a resultat de les baixes vendes de Martin Chuzzlewit. Anys després, Dickens compartiria que sempre va estar "profundament afectat" en escriure Conte de Nadal i la novel·la rejovení la seva carrera con un reconegut autor.
En un temps en què la Gran Bretanya era el major poder polític i econòmic del món, Dickens va destacar la vida dels pobres oblidats en el cor de l'imperi. Amb el seu periodisme, va fer campanya sobre qüestions específiques, com la higiene i les workhouses, però la seva ficció era probablement l'instrument més poderós per a canviar l'opinió pública sobre les desigualtats de classe. Seguidament va descriure l'explotació i repressió dels pobres i va condemnar les institucions públiques oficials que permetien l'existència d'aquests abusos. La seva més estrident acusació sobre aquestes condicions és en Temps difícils (1854), la seva única novel·la que tracta de la classe obrera. En aquest treball, utilitza tant la virulència com la sàtira per a il·lustrar com aquest marginat estrat social va ser denominat «mans» pels empresaris, és a dir, que no eren realment persones, sinó només apèndixs de les màquines que operaven.
Els seus escrits van inspirar d'altres, en particular, periodistes i figures polítiques, per incloure en les seves agendes aquests problemes d'opressió de classe. Per exemple, les escenes de presó en La petita Dorrit i Els papers pòstums del club Pickwick van ser els primers instigadors en la destrucció de Marshalsea i Fleet Prison. Així com Karl Marx va dir, Dickens i altres novel·listes de l'Anglaterra victoriana «... exhibien al món més veritats socials i polítiques que les que eren pronunciades per polítics professionals, publicistes i moralistes junts...». La popularitat excepcional de les seves novel·les, fins i tot aquelles amb temes d'oposició social (El casalot, 1853, Little Dorrit, 1857, Our Mutual Friend, 1865), subratllaven no sols la seva gairebé natural habilitat per a crear històries urgents i inoblidables personatges, sinó que també asseguraven que els temes públics socials i de justícia que normalment eren ignorats, serien enfrontats.
La seva ficció, amb contínues descripcions de la vida anglesa del segle xix, ha vingut a simbolitzar amb exactitud la societat victoriana (1837-1901) com uniformement "dickensiana", quan de fet, les seves novel·les relaten el període que va de 1770 a 1860. En la dècada següent a la seva mort, ocorreguda el 1870, un més intens pessimisme filosòfic i social es van imposar en la ficció britànica; aquests temes contrastaven amb la fe religiosa que va acompanyar fins i tot la més desolada de les novel·les de Dickens. Posteriors novel·listes de l'Anglaterra victoriana, com Thomas Hardy i George Grissing van ser influenciats per Dickens, però els seus treballs exhibeixen una manca de creença religiosa i retrataven personatges immersos en les forces socials (principalment els de la classe baixa) que estaven destinats a un tràgic final més enllà del seu control.
Els novel·listes continuen influenciats pels seus llibres, per exemple, escriptors com Anne Rice, Tom Wolfe i John Irving evidencien connexions directes amb Dickens. L'humorista James Finn Garner fins va escriure una versió «políticament correcta» d'Un conte de Nadal; de qualsevol manera, Dickens es manté avui com un brillant, innovador i de vegades defectuós novel·lista; les seves històries i personatges s'han convertit no sols en arquetips literaris sinó també en part de la imaginació pública.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.