Dinastia Suri
From Wikipedia, the free encyclopedia
La dinastia Suri fou la nissaga que va governar el sultanat de Delhi del 1540 al 1555. El fundador fou el cap militar afganès Xer-Xah Suri, que havia servit abans a la dinastia Lodi. El seu període de govern fou entre el primer regnat del mogol Humayun (1530 a 1540) i el segon període (1555-1556). Els afganesos tenien la seva base a Bihar i Sher Shah Suri es va fer amo entre 1530 i 1540 de Bengala i de tota l'Índia del nord dominant Agra i finalment tot el sultanat després de la batalla de Chausa i la batalla de Kannauj.[1] La mort de Sher Shah a Kalindjar quan va esclatar un polvorí va posar al tron al seu fill (petit) Islam-Xah Suri (1545-1553) que va poder mantenir l'imperi cohesionat tot i l'ambició dels nobles afganesos als quals va intentar reduir el seu poder territorial. Va morir la tardor del 1553 i el va succeir el seu fill Firuz-Xah Suri que fou assassinat per Mubariz Khan que va pujar al tron amb el nom de Muhàmmad-Xah Suri. L'anarquia es va apoderar del regne i el sistema administratiu i financer establert pel fundador es va enfonsar; diversos prínceps Surs com Ibrahim Khan, Ahmad Khan i Muhammad Khan, es van disputar el tron a Lahora i a Bengala, i el governador de Gwaloir Tadj Khan es va revoltar. Ibrahim es va imposar a Delhi breument però va haver de deixar el poder a Sikander Xah. Aquesta confusió va permetre el retorn d'Humayun que va ocupar Lahore. El general hindú Hemu va morir en lluita contra els mogols a la segona batalla de Panipat. Àdil-Xah Suri fou el darrer sobirà, però a la batalla de Macchiwara el va derrotar decisivament i el 23 de juliol Humayun va entrar finalment Delhi, retrobant el seu tron al cap de 15 anys d'exili.[2]