exposició feta davant una audiència From Wikipedia, the free encyclopedia
Un discurs és allò que hom diu d'una manera seguida, especialment allò que, dit o llegit en públic, tracta d'un assumpte amb cert mètode i certa extensió.[1] Prové de la paraula llatinadiscursus que significa ‘carrera d'un lloc a un altre’ que al seu torn deriva de 'conversa' en el sentit de ‘expressió oral d'un raonament’.[2] En el discurs es distingeixen diverses estructures que van des del sintagma, les frases, les oracions fins als segments o paràgrafs. Aquestes estructures tenen un ordre i es combinen amb determinades regles. La coherència és la seva categoria fonamental, i l'èmfasi que se li doni al discurs contribueix a la coherència.[3]
Confuci, el filòsof i orador, pensava que un bon discurs hauria d'afectar les vides individuals, independentment de si es trobaven entre l'audiència.[4] Creia que algú amb poder podia influir al món amb paraules i accions.[4]
Científic-tecnològic: la seva funció rau en el coneixement de la realitat i la seva transformació en benefici de la humanitat. D'aquest discurs se'n reconeixen dos enfocaments: el científic, que utilitza un llenguatge específic, i el de divulgació, que s'encarrega de difondre expressions que siguin accessibles per a totes les persones.[5]
Estètic: es preocupa, principalment, per la forma treballada del llenguatge i el contingut del missatge, tot per assolir el grau màxim de profunditat en la seva transmissió. Això és aplicat a l'art segons alguns autors com Pierre Bourdieu (1995), on assenyala que l'art té una posició en l'àmbit social, en comunicar un missatge mitjançant símbols amb el públic.,[6][7]
Religiós: tendeix a donar-se a través de relats i comparacions que manifesten experiències i s'estableix, d'una banda, a partir de la teologia, i de l'altra, mitjançant elements rituals fonamentats principalment en la paraula.[8]
Retòric: la seva funció principal és persuadir, és a dir, convèncer d'acceptar certes postures o ideologies a conveniència; el mot acompanyat de gestos és la principal eina.[9]
Educatiu: se centra en la transmissió de coneixements, aquest tipus de discurs tendeix a tornar-se autoritari.[10]
Històric: es preocupa per donar a conèixer esdeveniments ocorreguts a través del temps (passats o recents), i generalment en aquest tipus de discurs existeix algun personatge al qual es reconeix (heroi històric).[5]
Polític: aquest tipus de discurs es dona, comunament, per assumir algun càrrec de poder. La seva funció és argumentar punts de vista davant d'un públic determinat, tot per intervenir-hi i convèncer.[8]
Llenguatge parlat: codificat pel parlant (conversa).[11]
Llenguatge transcrit: parlat que és escrit (presa de nota).[11]
En la comunicació es fan servir formes de discurs. Depenent del propòsit i de la perspectiva que s'adopti, es pot intervenir en una conversa de diferents maneres fonamentals:[12]
Narració: en reproduir verbalment d'una sèrie de successos, que poden ser tant reals com imaginaris, que una persona realitza seguint un ordre cronològic.
Descripció: en representar trets característics d'una realitat perquè l'oient ho percebi en la seva imaginació. La descripció es pot definir com la “pintura amb paraules”.
Diàleg: reproduir paraules o pensaments de persones, que poden ser tant reals com imaginàries, que parlen una amb l'altra.
Exposició: presentar ordenadament una sèrie d'idees sobre un tema amb la finalitat que l'oient les conegui i les pugui comprendre.
Argumentació: defensar una opinió mitjançant l'exposició de proves amb la finalitat de convèncer l'oient.
L'estructura de tota exposició o discurs ha d’estar dividida en les tres parts següents:
Introducció: aquesta part és fonamental, aquí és on es tracta d'explicar a grans trets l'estructura de la nostra exposició oral. Cal referir-se al tema del discurs de manera breu i concisa i plantejar preguntes al públic.
Desenvolupament: Tractar el tema en profunditat amb dades i argumentant cada punt a tractar basats en xifres, cites d'autors… Aquí s'ha d'entreveure el coneixement que tens sobre el tema.
Conclusió: El final del discurs ha d'englobar tota la xerrada, ja que són les últimes paraules que l'oient escoltarà. Un consell per acabar amb fermall d'or finalitza amb una frase o cita d'algun autor que creus que val la pena esmentar perquè influeix a reflexionar.[13]
Aristòteles en un dels seus escrits més famosos, "Retòrica" (escrit l'any 350 a.C.), s'ha utilitzat com a base per aprendre a dominar l'art de l'oratòria. En les seves obres, la retòrica és l'acte de persuadir públicament al públic.[14] La retòrica és similar al diàleg en el sentit de que defineix ambdós com a actes de persuasió. No obstant, el diàleg l'acte de persuadir a algú en privat, mentre que la retòrica tracta de persuadir a la gent en un entorn públic.[14] Més específicament, Aristòteles defineix a algú que practica la retòrica o un "retòric" com un individu que és capaç d'interpretar i entendre què és la persuasió i com s'aplica.[14]
Rierol Cantó, Carlos;Berlat Rodríguez, Perla.«La comunicació oral i escrita». A: Llengua castellana i Literatura. Espanya:Oxford University Press,2012,p.407. ISBN 9788467367966.
Martínez Jiménez, José Antonio;Muñoz Marquina, Francisco;Sarrión Mora, Miguel Ángel.«Las formas del discurso. La descripción (I)». A: Lengua Castellana y Literatura. Akal. Akal Societat Anònima,2011,p.132. ISBN 9788446033677[Consulta: 29 novembre 2016].