Eustaquio de Azara y Perera
Eclesiàstic i bisbe / From Wikipedia, the free encyclopedia
Eustaquio de Azara y Perera (Barbuñales, c. 19 de setembre de 1727 - Barcelona, 24 de juny de 1797) fou un eclesiàstic espanyol. Era germà del diplomàtic José Nicolás de Azara i del naturalista Félix de Azara.[1]
Biografia | |
---|---|
Naixement | c. 19 setembre 1727 Barbuñales (província d'Osca) |
Mort | 24 juny 1797 (69 anys) Barcelona |
Bisbe de Barcelona | |
12 setembre 1794 – 1797 ← Gavino de Valladares y Mejía – Pedro Díaz Valdés → Diòcesi: bisbat de Barcelona | |
Bisbe d'Eivissa | |
7 abril 1788 – 1794 ← Manuel Abad y Lasierra – Climent Llocer → Diòcesi: bisbat d'Eivissa | |
Abat del monestir de Sant Cugat | |
1784 – 1788 | |
Abat de Santa Maria d'Amer | |
1772 – 1784 | |
Dades personals | |
Religió | Església Catòlica |
Activitat | |
Ocupació | bisbe catòlic (1788–1797), prevere catòlic de ritu romà |
Orde religiós | Orde de sant Benet |
Consagració | Gavino de Valladares y Mejía |
Família | |
Germans | Félix de Azara i José Nicolás de Azara |
Parents | Pau de Sitjar i Ruata (nebot) |
Després de cursar els estudis en Filosofia i Dret a la Universitat d'Osca, va prendre l'hàbit benedictí al 1748, al monestir de Sant Victorià d'Assan. Va exercir ser secretari de visita, síndic i rector de Los Molinos. De 1764 a 1772 va ser camerari del monestir de Sant Cugat del Vallès, definidor general (1778-1781) i dues vegades president (1781-1784, 1787 -1790) de la Congregació Claustral per Aragó i Navarra.[2]
De 1772 al 1784 fou abat de Santa Maria d'Amer i de Santa Maria de Roses, i de 1784 a 1788 del de Sant Cugat del Vallès, on va unir diversos oficis a la mensa capitular per augmentar les rendes del monestir.
El 7 d'abril de 1788 va ser preconitzat bisbe d'Eivissa, on va crear el seminari diocesà (1794) i tres càtedres, i va fomentar la indústria primària. També afavorí el poblament a les parròquies de Santa Eulària del Riu, Santa Gertrudis de Fruitera i Sant Miquel de Balansat.[3] A finals de 1794 va passar a la Seu de Barcelona on va engrandir l'ala dreta del palau episcopal amb pintures de Francesc Pla i Duran. Tenia com a bisbe auxiliar al seu nebot Pau de Sichar.[4]
Va destacar per viure sempre dedicat al ministeri pastoral i l'estudi. De caràcter humil, afable amb tothom, caritatiu i generós, va fomentar les arts, les ciències i la indústria. Va formar part de la Societat d'Amics del País de Saragossa i Jaca. Va escriure i va publicar diverses pastorals, entre elles una exhortació (15 de gener de 1795) els fidels a assistir a les rogatives de les parròquies de Barcelona (Barcelona, 1795). Va fer també publicar el 1815 la Gramática filosófica y razonada de la lengua castellana, de Josep Pau Ballot.[5]
El 24 de juny de 1797 va morir d'apoplexia, amb fama de pietós, misericordiós, íntegre i just.