Fogatge
From Wikipedia, the free encyclopedia
El fogatge era un impost directe medieval creat en l'època de Pere III. A vegades s'anomena genèricament fogatge[1] també al fogatjament o document emprat per a distribuir-lo geogràficament. El fogatge es basava en els focs: un foc era una casa, una família, i per tant una part del territori i una unitat contributiva.
Fou pactat a les Corts de Barcelona de 1368 després de l'abolició de la gabella de la sal, per tal que aquest nou impost no sols es cobrés en les terres reials, ans també en els dominis dels senyors laics i eclesiàstics.[2] L'organització del cobrament dels fogatges i de la confecció dels fogatjaments (el document amb la relació del desglossament territorial) restà en mans de les Corts i aviat de la Diputació del General. A les Corts de 1368 es va regular la convocatòria militar en cas de princeps namque amb l'aportació d'un servent (combatent) per cada quinze focs, passant la responsabilitat de la mobilització als regidors dels comuns.[3]
Pel que fa a la forma de cobrament, de vegades s'establia una quantitat per foc (o família) i de vegades s'establia una quantitat global que calia dividir pel nombre total de focs comptats. Així mateix, mentre de vegades foren comptats els masos rònecs (encara el 1358), els focs de musulmans i els de jueus, normalment no fou pas així.
De vegades, a les Corts també es va poder pactar l'establiment d'un nombre convencional de focs que hi havia en algunes grans senyories (cases taxades); és el cas del marquesat de Tortosa, els comtats d'Urgell, de Pallars, d'Empúries o els vescomtats de Castellbò o de Rocabertí.[4]