Història de l'Antàrtida
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'Antàrtida és el quart continent més extens del món, encara que com està situat gairebé íntegrament dins del Cercle Polar Antàrtic no està habitat. Durant l'hivern dobla la seva mida per la gran quantitat de gel marí que es forma en la seva perifèria. El mot "Àrtic" prové del grec "Àrktikos", que significa "Ossa Polar", en referència a la constel·lació de l'Ossa Menor, a l'hemisferi nord, mentre que "Antàrktikos" significa "oposat a l'Ossa Polar"[1] o, cosa que és el mateix, "oposat al nord".[2] El primer ús oficial del nom "Antàrtida" com a continent fou a la dècada de 1890 i s'atribueix al cartògraf escocès John George Bartholomew.
Malgrat que els mites i les especulacions sobre una Terra Australis es remunten a l'antiguitat, la primera observació confirmada del continent es va produir el 1820, a conseqüència de l'expedició russa de Mikhaïl Làzarev i de Fabian von Bellingshausen. El continent, però, va continuar sent en gran part oblidat al llarg del segle xix a causa del seu clima hostil, la manca de recursos i l'aïllament.
Està situada: al pol Sud geogràfic de nostre planeta, per sota dels 60 º de latitud. Ocupa una àrea de 13,8 milions de km² i es troba coberta d'una gruixuda capa de gel, acumulada. El gel cobreix el 98% de la seva superfície i té un gruix mitjà de 2,7 km, i un màxim de gairebé 4 km al centre del continent. Manté en el seu àmbit el 70% de l'aigua del planeta o, dit d'una altra manera, el 90% de tot el gel i és la reserva més important d'aigua dolça. Però en els últims anys, observem com el canvi climàtic afecta aquesta regió generant el desglaç, per la qual cosa es preveu que pugi el nivell del mar en molts llocs del planeta. Durant molts anys, el continent antàrtic s'ha convertit en la destinació final de molts aventurers i expedicionaris, donada la gran quantitat de recursos que acull. De fet, els primers exploradors que van anar a l'Antàrtida fa més de dos segles, quedar impressionats per la seva riquesa i biodiversitat.
Està cobert més del 95% de gel, que conté prop del 90% de tota l'aigua dolça del món. A causa d'aquesta gruixuda capa de gel, és el més alt de tots els continents, amb una elevació mitjana d'uns 2.300 m. El punt més elevat del continent és el massís Vinson (5.140 m), el més baix sembla la fossa subglaciar de Bentley (a 2.499 m sota el nivell del mar), a l'oest de l'Antàrtida. Aquesta fossa està coberta per més de 3.000 metres de gel i neu.
La presència de vida a l'Antàrtida està fortament condicionada per la temperatura, fet que genera que siguin poques les espècies que puguin adaptar-se a unes condicions tan dures. Per aquesta raó, és en el medi marí on trobem una gran riquesa d'organismes. De fet, els mars que envolten l'Antàrtida amaguen l'ecosistema més productiu i, alhora més fràgil del planeta.
La seva riquesa depèn dels corrents d'aflorament que condicionen la cadena tròfica, i que tenen la seva base en el kril un organisme del plàncton. Altres organismes que formen part de aquesta cadena són esponges, equinoderms i mol·luscs, entre els invertebrats. Pel que als vertebrats es refereix, trobem peixos i aus com el petrell i el pingüí. Pel que fa als mamífers, hi ha espècies com les foques i cetacis. El grup dels cetacis engloba diverses espècies de les quals un gran nom viuen a l'Antàrtida. Aquestes no són residents permanents, ja que durant l'hivern migren cap a latituds més temperades per reproduir-se i alimentar-se, i tornen a estiu quan l'aliment és més abundant. En el grup dels cetacis es troben rorquals, balenes, catxalots, orques i dofins.