From Wikipedia, the free encyclopedia
La immunodeficiència combinada greu (ICG, en anglès: SCID, severe combined immunodeficiency), abans anomenada síndrome de Glanzmann–Riniker o alimfoplàsia tímica,[1] és un grup de malalties hereditàries del sistema immunitari originades per mutacions en diversos gens que poden tenir diferents manifestacions clíniques.[2] La seva característica principal és una deficiència greu del sistema immunitari que afecta tant la immunitat humoral, per limfòcits B, com la immunitat cel·lular per limfòcits T. La ICG és una de les més de 200 immunodeficiències primàries ara per ara conegudes.[3]
La incidència de la ICG s'ha estimat històricament en 1/100.000 naixements. Molts experts, però, creuen que aquesta xifra no és representativa de la veritable incidència del trastorn, ja que un gran nombre d'afectats podrien haver mort abans de la generalització dels mètodes de cribratge diagnòstic neonatològic i no tots els països mantenen un sistema de registre eficaç.[4] Se sap que la incidència és més alta en zones on el matrimoni consanguini és comú, com -per exemple- a l'Aràbia Saudita (1/5.000 naixements, segons dades de 2006).[5]
La ICG es produïda por defectes genètics que afecten al procés de maduració de les cèl·lules T en el tim; amb excepció de la deficiència d'adenosina deaminasa, en la qual la limfopènia indueix l'acumulació de determinats metabòlits citotòxics. Es coneixen almenys 14 alteracions genètiques causants d'ICG, 13 de les quals són de transmissió autosòmica recessiva i una de transmissió lligada al cromosoma X. A hores d'ara, solament en un petit percentatge de casos d'ICG es desconeix el tipus de defecte causal. Algunes mutacions en els gens relacionats amb la ICG poden estar associades a un fenotip fortament modificat, amb absència total de cèl·lules T 'naive' (limfòcits T madurs generats pel tim i que encara no han contactat amb cap antigen) i pèrdua completa de la funció protectora de les cèl·lules T, però altres´-en els mateixos gens- provoquen en elles només una pèrdua funcional parcial corresponent a un fenotip menys alterat.[6]
A banda de la manca de cèl·lules T 'naive', els diferents genotips de la ICG es poden caracteritzar per la presència o absència de cèl·lules B i de limfòcits NK, donant lloc a quatre possibles combinacions genotípiques: T-B-NK-; T-B+NK-; T-B-NK+ i T-B+NK+.[7]
Durant el procés de maduració en el tim i com a conseqüència dels arranjaments genètics, es produeix una molècula circular de material genètic anomenada TREC (d l'anglès T-Cell receptor excision circles) present a quasi totes les cèl·lules T recentment formades. Aquestes molècules no es repliquen i van desapareixent amb el temps. Quan hi ha una alteració dels mecanismes que originen les TRECs, les cèl·lules T no maduren correctament i té lloc una limfopènia T amb absència de TRECs a sang perifèrica. Per això, en la ICG el nivell de TREC està molt disminuït. Els nounats sans mostren alts nivells de TREC, ja que tenen un gran nombre de cèl·lules T 'naive' sense modificar.
El cribratge neonatal de la ICG es realitza en una mostra de sang impregnada en un suport adequat (l'anomenada col·loquialment 'prova del taló', la qual serveix també per identificar altres malalties) que permet l'ús posterior de la PCR en temps real per quantificar les molècules de TREC. Els nounats amb una baixa concentració relativa de TRECs es consideren sospitosos d'ICG.[8] Una opció addicional en aquesta prova és afegir la detecció dels defectes de desenvolupament de les cèl·lules B analitzant la concentració de molècules KREC (kappa-deleting recombination excision circles).[9]
Des del seu inici com a prova pilot als EUA l'any 2007, el procediment ha demostrat ser de gran utilitat diagnòstica i tenir un percentatge de falsos positius i negatius molt baix.[10] A Catalunya va ser introduït per primera vegada dins del programa de cribratge neonatal el gener de 2017, impulsat pel Departament de Salut.
El diagnòstic diferencial de la ICG inclou altres trastorns combinats rars de cèl·lules B i cèl·lules T, la síndrome de DiGeorge (hipoplàsia del tim i de les paratiroides),[11] les infeccions congènites TORCH,[12] l'agammaglobulinèmia autosòmica recessiva lligada al cromosoma X i diverses variants d'hipogammaglobulinèmia.[13]
La simptomatologia típica de la ICG són infeccions serioses i recurrents des del primer mes de vida, sobretot en els lactants d'entre 8-12 setmanes d'edat. Habitualment, després de néixer els nens no presenten símptomes durant un cert temps i el primer signe de la malaltia acostuma a ser una erupció eritematosa que afecta a tot el cos. Tot seguit, es desenvolupen infeccions greus com pneumònia o meningitis, per exemple. Els agents causals poden ser bactèries, virus o fongs, sovint de tipus oportunista (citomegalovirus, Pneumocystis jirovecii, Cryptococcus neoformans) i amb freqüència després de l'administració de les primeres vacunes. S'han produït algunes complicacions fatals relacionades amb la vacuna Calmette-Guerin.[14] Molts nens presenten otitis, muguet refractari al tractament tòpic i/o diarrees persistents amb important pèrdua de pes. L'aparició d'altres símptomes més o menys específics varia segons sigui el tipus d'ICG.[15]
Hi ha diverses variants d'aquesta malaltia i cadascuna d'elles té trets genètics, bioquímics i clínics específics:
El millor tractament és un trasplantament de medul·la òssia o de sang de cordó umbilical. Si no es tracta, el pronòstic de la ICG és funest. Aquesta va ser una de les primeres malalties per a lluitar contra les quals es va utilitzar teràpia gènica.[48] En pocs anys, els avenços terapèutics han aconseguit una taxa de supervivència general d'un 90% aproximadament durant els primers mesos de vida.[49]
En la ICG per dèficit d'ADA el reemplaçament enzimàtic ha obtingut bons resultats, si bé cal efectuar un seguiment molt rigorós dels pacients per detectar una pèrdua progressiva de la funció immunitària amb el pas del temps.[50] Quan és possible, es practica un trasplantament de cèl·lules mare hematopoètiques. Strimvelis® va ser el primer fàrmac cel·lular autòleg efectiu dissenyat per tractar aquesta malaltia.[51]
En algun cas de X-SCID fetal les condicions maternes han fet necessari el trasplantament in utero de les cèl·lules mare hematopoètiques a través de la vena umbilical, obtenint-se un resultat satisfactori.[52] En nounats que sofreixen X-SCID, els resultats dels assajos clínics indiquen que la combinació de teràpia gènica lentiviral i baixes dosis de busulfan podria ser una de les eines més eficaces i menys tòxiques per tractar aquesta ICG.[53]
Algunes espècies animals poden presentar diverses formes d'ICG. La ICG equina, identificada per primera vegada l'any 1973, és un trastorn autosòmic recessiu que afecta els poltres dels cavalls àrabs. Ara per ara no té un tractament efectiu.[54] La malaltia també afecta els ratolins.[55] En els gossos es coneixen dos tipus d'ICG: el primer és una forma lligada al cromosoma X similar a la humana que apareix en les races basset hound i corgi gal·lès de Cardigan;[56][57] el segon és una forma autosòmica recessiva molt semblant a l'ICG equina i murina i que s'ha descrit en el terrier de Jack Russell,[58] originada per una mutació en el gen DNA-PKcs caní.[59] Ha estat descoberta en porcs una ICG T-B-NK+ produïda per dos mutacions recessives diferents en el gen Artemis-codificant.[60]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.