Indià
aventurers i comerciants que després d'haver emigrat a les colònies espanyoles a Amèrica, tornaven a la metròpoli després d'haver fet fortuna / From Wikipedia, the free encyclopedia
Un indià, sovint citat amb els noms populars d'indiano, americano o americà,[1] foren aquelles persones que, després d'emigrar a Amèrica, tornaven a la metròpoli després d'haver fet fortuna (havent “fet les Amèriques”).[2]
L'article o secció necessita millores de format. |
Per a altres significats, vegeu «Indià (desambiguació)». |
Als Països Catalans, s'anomenaren indians o americans els catalans que varen emigrar a terres americanes al llarg de la primera meitat del segle XIX i que varen tornar a la seva localitat d'origen, en la majoria dels casos havent-se enriquit. Aquests solien marxar joves, majoritàriament de comarques de costa, i la seva destinació solien ser les colònies d'Ultramar; les destinacions preferides foren Cuba, Mèxic, Puerto Rico, Brasil i Argentina. En aquestes destinacions feien fortuna amb negocis relacionats amb el tabac, el sucre, el comerç, etc.[2]
La seva vestimenta era d'una gran elegància i els donava un aire senyorívol que els distingia de la resta de la població. Indumentària típicament americana: pantalons clars, armilla amb relluents botons daurats, un gran mocador de seda al coll i el jipi (un barret de Panamà).[3]
Alguns, en tornar, van construir grans mansions (cases d'indians) que, tot i ser filles de l'ostentació del que havia prosperat, avui dia són un excel·lent exemple de la millor arquitectura de la segona meitat del segle xix i primer terç del segle xx.[4]
Fent justícia, cal dir que sovint van ser alhora generosos amb el seu poble, i van esdevenir promotors d'accions i obres de què va poder beneficiar-se l'empobrida societat contemporània de l'imperi d'ultramar. Així, enllumenat, ferrocarril o escoles van ser construïdes en molts llocs gràcies al seu mecenatge i voluntat. Els municipis posaven de manifest la seva gratitud envers els seus benefactors nomenant-los fills predilectes i batejant l'edifici amb el nom de l'indiano, o bé dedicant-los un carrer a fi de perpetuar-ne el record.[3]
El fenomen va ser força important a Catalunya, que després de l'aixecament del monopoli del comerç de les índies exclusiu de Castella, va poder obtenir una certa compensació de la derrota militar del 1714 i la brutal repressió cultural posterior.