Brasil
país de l'Amèrica del Sud / From Wikipedia, the free encyclopedia
El Brasil, oficialment República Federal del Brasil (en portuguès: República Federativa do Brasil), és una federació d'estats de l'Amèrica del Sud,[1] continent del qual és el país més gran. Té una extensió de 8 milions i mig de quilòmetres quadrats (47% de l'Amèrica del Sud),[2] amb una població de prop de 211 milions d'habitants, segons dades estimades al 2019.[3]
Pel que fa a l'illa mítica de l'Atlàntic, vegeu Illa de Brasil. |
República Federativa do Brasil (pt) | |||||
Himne | Himne Nacional Brasiler | ||||
---|---|---|---|---|---|
Lema | «Ordre i progrés» | ||||
Epònim | Caesalpinia echinata | ||||
Localització | |||||
| |||||
Capital | Brasília (1960–) | ||||
Conté la subdivisió | |||||
Població humana | |||||
Població | 203.062.512 (2022) (23,85 hab./km²) | ||||
Idioma oficial | portuguès | ||||
Geografia | |||||
Part de | |||||
Superfície | 8.515.767 km² | ||||
Banyat per | oceà Atlàntic, riu Amazones, riu Paraná i Riu São Francisco | ||||
Punt més alt | Pico da Neblina (2.994 m) | ||||
Punt més baix | oceà Atlàntic (0 m) | ||||
Limita amb | |||||
Dades històriques | |||||
Anterior | |||||
Creació | 7 setembre 1822: Imperi del Brasil | ||||
Dia festiu | Dia de la Germanor Universal (1 de gener) Dia de Tiradentes (21 d'abril) Dia Internacional dels Treballadors (1 de maig) Dia de la Independència del Brasil (7 de setembre) Dia dels Difunts (2 de novembre) Nadal (25 de desembre) valor desconegut (15 de novembre) valor desconegut (12 d'octubre) cap valor | ||||
Patrocini | Nostra Senyora d'Aparecida | ||||
Organització política | |||||
Forma de govern | república federal democràcia representativa presidencialisme | ||||
Òrgan executiu | Govern Federal del Brasil | ||||
• President | Luiz Inácio Lula da Silva (2023–) | ||||
Òrgan legislatiu | Congrés Nacional del Brasil , | ||||
Màxima autoritat judicial | Tribunal Federal Suprem del Brasil | ||||
Membre de | |||||
PIB nominal | 1.649.622.972.159 $ (2021) | ||||
Moneda | real | ||||
Identificador descriptiu | |||||
Fus horari | |||||
Domini de primer nivell | .br | ||||
Prefix telefònic | +55 | ||||
Telèfon d'emergències | 190, 192, 193 i Nombre 188 | ||||
Codi país | BR | ||||
Lloc web | gov.br | ||||
Té fronteres amb la Guaiana Francesa, Surinam, la Guyana i Veneçuela al nord; amb Colòmbia, el Perú i Bolívia a l'oest; i amb el Paraguai, l'Argentina i l'Uruguai al sud, i limita a l'est amb l'oceà Atlàntic.[3] Es divideix políticament i administrativa en 26 estats[4] i un districte federal.[5]
La meitat nord del país és ocupada per la conca de l'Amazones.[6] Al sud es troba la conca del riu de la Plata, amb els rius Paraguai, Paranà i Uruguai.[7] La tercera conca més important és la del riu São Francisco.[8] Al centre del país hi ha una zona d'altiplans, on destaca el Mato Grosso, i al sud i a l'est hi ha cadenes de muntanyes.[9] La màxima altitud és el pico da Neblina (2.993 m).[10]
La capital n'és Brasília,[11] amb més de dos milions d'habitants. Les ciutats més importants són: São Paulo, amb més de deu milions; Rio de Janeiro, amb uns sis milions; Salvador, Belo Horizonte i Fortaleza, sobre els dos milions; i Recife, Curitiba, Belém, Porto Alegre, Manaus i Goiânia, amb més d'un milió d'habitants.[12]
Malgrat ser el cinquè país més poblat del món,[13] el Brasil presenta una de les densitats de població més baixes.[2] La major part de la població es concentra al llarg del litoral, alhora que l'interior del país encara conté enormes buits demogràfics.
Colonitzat per Portugal, el Brasil és l'únic país de llengua portuguesa[14] del continent americà, i el país amb més quantitat de lusòfons del món. La religió amb més fidels és el catolicisme, i és el país amb un nombre de catòlics més gran del món, tot i que un percentatge considerable de la població és evangèlica.[3] La societat brasilera és una de les més multiètniques del món, ja que és formada per descendents d'europeus, indígenes, africans i asiàtics.[15]
Internacionalment és membre fundador de l'ONU, G-20, Comunitat de Països de Llengua Portuguesa (CPLP), Unió Llatina, Organització dels Estats Americans (OEA), Organització d'Estats Iberoamericans per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (OEI), Unió de Nacions Sud-americanes (UNASUL), MERCOSUR, i també forma part dels països BRIC (compost per Brasil, Rússia, Índia i Xina).[3]
Les arrels etimològiques del terme Brasil són de difícil reconstrucció. A l'època colonial, cronistes de la importància de João de Barros, Frei Vicente do Salvador i Pero de Magalhães Gandavo van donar explicacions concordants sobre l'origen del nom del Brasil.[16] D'acord amb ells, el nom Brasil deriva de l'arbre pal-brasil, la designació d'un tipus de fusta emprada en la tintura de teixits.[17] En l'era de l'exploració, era comú que els exploradors mantinguessin curosament el secret de tot el que trobaven o conquerien, a fi d'explorar-ho avantatjosament, però no tardà a conèixer-se a Europa que havien descobert una certa "illa Brasil" enmig de l'oceà Atlàntic, d'on extreien el pal-brasil.
El gentilici brasiler va sorgir en el segle xvi, referint-se inicialment només als mercaders que comercialitzaven el pal-brasil.[18] Després es va emprar informalment per a identificar els nascuts a la colònia, a diferència dels immigrants de Portugal. Malgrat això, el 1824, a la primera constitució brasilera,[19] el gentilici brasiler es va utilitzar legalment per a designar les persones naturals del Brasil. Si bé el gentilici en portuguès és brasileiro, encara existeix el gentilici brasiliano, per a designar els naturals de la República Federal del Brasil.
Abans de quedar amb la designació actual de Brasil, les noves terres descobertes van ser designades com a Monte Pascoal —literalment "muntanya pasqual" en català—, fent regerència al punt on els portuguesos albiraren les seves terres per primera vegada; Terra dels Papagais (primers contactes, designació més popular); Illa de la Vera Cruz; Terres de la Santa Creu; Nova Lusitània; Cabràlia, i encara d'altres.[16]
El 1967, amb la primera constitució de la dictadura militar, el nom oficial del Brasil canvià a República Federal del Brasil, nom que la constitució de 1988 conserva fins avui dia.[20] Anteriorment, la federació era coneguda com els Estats Units del Brasil i, abans de la instauració de la república, el nom oficial del Brasil independent era Imperi del Brasil.[21]
Els primers brasilers
El territori del Brasil està habitat des de fa, almenys, 8.000 anys. Els orígens dels primers brasilers, que van ser anomenats indis pels portuguesos, és un tema encara disputat pels arqueòlegs. La visió tradicional és que eren part de la primera onada de migrants caçadors que van arribar a Amèrica des de Sibèria per mitjà de l'estret de Bering. Això no obstant, altres arqueòlegs diuen trobar signes d'una població molt més antiga, morfològicament distinta dels caçadors asiàtics, i molt més similars als nadius africans i australians que serien desplaçats pels caçadors siberians.
Els Andes i les cadenes muntanyoses del nord de Sud-amèrica van produir una clara frontera cultural entre les civilitzacions agràries de la costa occidental del subcontinent (la qual cosa va dur a l'organització de ciutats estats urbanitzades i més tard a l'establiment de l'Imperi Inca), i les tribus seminòmades de l'est, les quals mai no van desenvolupar registres escrits ni cap arquitectura monumental. Per aquesta raó, poc se sap sobre la història del Brasil abans del 1500. Les restes arqueològiques (principalment terrisseria) mostren un patró complex de desenvolupament regional, de migracions internes i, ocasionalment, de l'establiment de federacions.
Quan els primers exploradors europeus hi van arribar, tot el territori brasiler era habitat per tribus seminòmades, la subsistència de les quals estava basada en una combinació de caça, pesca, recol·lecció d'aliments i una petita agricultura. La densitat de població era molt baixa. S'estima que el nombre total d'habitants a l'arribada dels europeus era d'1 milió, tot i que alguns descobriments arqueològics semblen indicar que la població era més gran. Malgrat que milers d'amerindis brasilers van morir a causa de les massacres, les malalties i la duresa de l'esclavatge i del desplaçament territorial, d'altres van ser absorbits per la població immigrant. Altres tribus han sobreviscut i encara viuen amb tècniques precolombines de subsistència en les àrees remotes de la selva de l'Amazones.
El Brasil colonial
La historiografia tradicional accepta que el Brasil va ser descobert pels europeus el 22 d'abril, 1500 per Pedro Álvares Cabral. El país va ser gradualment habitat pels portuguesos que volien fugir de la pobresa i pels nobles als quals la corona els havia donat privilegis colonials especials. L'administració colonial durant els dos segles següents va ser basada en un sistema en què les persones afavorides rebien grans extensions de territori anomenades capitanias, moltes de les quals eventualment es convertirien en els estats del Brasil actual.
Durant el primer segle després de l'arribada dels europeus el producte d'exportació més important —i del que se'n derivaria el nom del país— era el pau-brasil, pal del Brasil (caesalpinia echinata), un arbre el tronc del qual conté un tint vermell molt valorat. Se'n va produir una sobreexplotació de tal magnitud que va estar a punt de l'extinció.
Des del segle xvi, la canya de sucre, cultivada majoritàriament en plantacions anomenades engenhos ("fàbriques") al llarg de la costa nord-oriental del Brasil, es convertiria en el motor de l'economia brasilera, atesa la demanda de sucre a Europa. Al començament, els immigrants van esclavitzar els amerindis per treballar-les. Els feien presoners en expedicions paramilitars, anomenades bandeirantes, que entraven a la selva a la recerca d'or i d'esclaus amerindis. Però donada la gran dimensió de les plantacions i la pocs població indígena els portuguesos van tornar a l'Àfrica per obtenir esclaus negres, majoritàriament dels tractants àrabs.
Les taxes de mortalitat dels esclaus a les plantacions de sucre i en les expedicions a la recerca d'or eren dramàticament altes. Alguns esclaus van fugir de les plantacions i van intentar establir assentaments independents (quilombos) en àrees remotes. No obstant això, aquests assentaments eren rutinàriament destruïts pel govern i per tropes privades en llargs setges. Tanmateix, els africans es convertirien en un sector molt important i substancial de la població brasilera, i molt abans de la fi de l'esclavatge (1888) molts africans van ser absorbits per la població europea, motivats pels drets de treball que rebien els mulats.
Durant els primers dos segles del període colonial, i atrets pels vasts recursos naturals i les terres verges, altres potències europees van intentar establir colònies al territori brasiler, malgrat la prohibició establerta per la butlla papal i el tractat de Tordesillas, els quals havien dividit el Nou Món en dues parts, l'una destinada a Portugal i l'altra a Espanya. Colons francesos van intentar establir-se al territori actual de Rio de Janeiro de 1555 a 1567 (la França Antàrtica) i el territori actual de São Luís de 1612 al 1614 (la França Equinoxial).
La intrusió neerlandesa va ser molt més llarga i va tenir més repercussions per a Portugal que no pas la francesa. Els corsaris neerlandesos van saquejar les costes. Van envair Bahia el 1604 i van capturar temporalment la capital, Salvador. De 1630 a 1654, els neerlandesos es van establir al nord-est i van controlar la costa més accessible des d'Europa, però sense penetrar l'interior del Brasil. Però els colons de la Companyia Holandesa de les Indies Occidentals al Brasil vivien en setge constant, malgrat la presència a Recife de Joan Maurici de Nassau-Siegen com a governador. La revolta lusobrasilera contra el domini holandès va acabar amb la pèrdua holandesa de les colònies brasileres el 1654[22] i els neerlandesos es van retirar formalment el 1661.
Independència: l'Imperi del Brasil
El Brasil independent va ser un dels dos estats americans independents que establirien un govern monàrquic (l'altre seria Mèxic). El 1808, la corona portuguesa, fugint de les tropes de Napoleó que havien envaït el territori de Portugal, i escortada per tropes britàniques, es va establir a Rio de Janeiro, traslladant la seu política i administrativa de l'Imperi portuguès al Brasil. El 1815, el rei va donar al Brasil el mateix estatus que Portugal, establint el "Regne Unit de Portugal, el Brasil i Algarves". El rei va governar des de Rio de Janerio durant 13 anys, i hi hauria romàs la resta de la seva vida, però, després d'un període de confusió a Portugal, provocat per la seva llarga estada al Brasil fins i tot després de la retirada de Napoleó, el rei Joan VI de Portugal va deixar el Brasil el 1821 i el seu fill, Pere, hi va romandre com a regent. Un any després, però, Pere va escriure un paper (no tan conegut com la seva presumpta proclamació de "Independència o mort") per declarar les raons per les quals el Brasil se separava de Portugal, i llegant una constitució que establia una monarquia constitucional al Brasil, de la qual era el cap d'estat i de govern com a emperador Pere I del Brasil. Després de la seva abdicació el 1831 per les divergències amb els polítics brasilers, va sortir de Portugal, i el seu fill, de cinc anys, es convertiria en Pere II del Brasil. Després d'un període de nou anys de regència, Pere II va ser proclamat emperador i va governar amb el parlament fins al 1889, data en què va ser destituït per un cop d'estat que establiria el govern republicà. No obstant això, abans de sortir del poder, va abolir l'esclavatge el 1888.
La República Velha
Pere II va ser deposat el 15 de novembre de 1889 per un cop d'estat militar encapçalat pel general Deodoro da Fonseca, que es convertiria en el primer president del Brasil. Dos anys després, el 24 de febrer de 1891, es va promulgar la primera constitució republicana del país. El nom oficial de l'estat va ser Estats Units del Brasil fins al 1967, data en què seria canviat a República Federativa del Brasil. De 1889 a 1930, el govern va establir una democràcia parlamentària i constitucional, en què la presidència s'alternava entre els estats dominants de São Paulo i Minas Gerais.
A finals del segle xix, el cafè va reemplaçar el sucre com a producte principal d'exportació. El comerç de cafè va produir el creixement econòmic de la nació, i va atreure la immigració europea, principalment d'Itàlia i Alemanya. Aquesta entrada de mà d'obra va produir el desenvolupament de l'economia industrial que s'estenia a l'interior. Aquest període, conegut com la República Velha o Primera República, va acabar el 1930 després d'un cop d'estat militar que va designar Getúlio Vargas com a president.
Populisme i desenvolupament
Una junta militar va prendre el poder el 1930. Getúlio Vargas va governar com a dictador de 1930 a 1934; va ser elegit president el 1934 (fins a 1937); i va governar dictatorialment una vegada més de 1937 a 1945. Vargas era membre d'una oligarquia de gaúchos, però tenia una visió nova de la política brasilera per a produir el desenvolupament nacional. Vargas es va aprofitar de la ruptura de les relacions directes entre treballadors i els directors de les fàbriques del Brasil: els obrers es convertirien en la nova base del poder polític populista. Els privilegis de l'agricultura van acabar, i els líders industrials van adquirir més influència, i la classe mitjana va guanyar més poder polític.
Vargas va ser un dels primers presidents populistes llatinoamericans, però la seva figura també és associada amb el creixement i desenvolupament de l'interior del Brasil. Durant la seva administració, el Brasil va rebutjar el model econòmic clàssic basat en les exportacions i va emfasitzar els programes industrials de la substitució de les importacions. Alguns historiadors consideren aquesta internalització la reacció als esdeveniments globals com ara les guerres mundials i el període de proteccionisme d'entre guerres dels seus principals socis comercials d'aleshores (Estats Units, Regne Unit i Alemanya). A més, Vargas havia començat el seu règim durant el període de la Gran Depressió i la caiguda del comerç que produiria la caiguda dels preus dels productes primaris. No obstant això, la determinació del Brasil i d'altres països llatinoamericans de continuar amb la política de substitució d'importacions va produir un aïllament de la competència industrial que, al seu torn, va fer estancar les indústries en un estat ineficient.
A continuació es va establir un règim democràtic de gairebé 20 anys (1945-1964). Al període liderat pel president Juscelino Kubitschek es va produir una gran modernització del país i una internacionalització de les seves arts i la seva cultura, que a partir d'aquell moment van ser tingudes en compte a l'escenari global. Kubitschek, un president visionari, va traslladar la capital de Rio de Janeiro a la ciutat de nova creació Brasília, en un intent de reequilibrar el país cap a l'interior. El populisme, el nacionalisme i el desenvolupamentisme van caracteritzar les dècades de 1950 i 1960.
Brasil des dels anys 1960s
Govern militar
De 1961 a 1964, el president João Goulart havia iniciat diverses reformes econòmiques i socials; aquestes polítiques amenaçaven l'elit brasilera i els interessos estatunidencs al país. Philip Agge, un exoficial de l'CIA, ha indicat que l'agència va gastar entre 12 i 20 milions de dòlars nord-americans per donar suport als candidats anti-Goulart. El febrer de 1962 el president nord-americà, John F. Kennedy va expressar el seu suport als candidats anti-Goulart en una nota escrita per a l'Agència Nord-americana pel Desenvolupament Internacional. El 1964, Goulart va ser deposat per un cop militar amb un presumpte suport de la CIA i es va establir un govern dictatorial fins al 1985. Durant aquest període, es va produir un creixement econòmic intens, però, amb un immens deute nacional. Durant aquest període, milers de brasilers opositors van ser deportats, empresonats o torturats. Molts més van morir durant el període de guerrilles de 1968-1973. La censura oficial, encara que no era massa exigent, va produir l'exili d'intel·lectuals.
Redemocratització
Tancredo Neves va ser elegit com a president en una elecció indirecta el 1985 i el país va retornar al règim civil i democràtic. Va morir abans d'assumir el poder, i el vicepresident José Sarney va ser designat president. Fernando Collor de Mello va ser el primer president elegit pel vot popular el desembre de 1989. El setembre de 1992, però, Collor va ser impugnat per corrupció i Itamar Franco va ser designat president. En les eleccions del 3 d'octubre de 1994, Fernando Henrique Cardoso va ser elegit president, i reelegit el 1998. Durant el seu període, el Brasil va sofrir diverses crisis financeres, com ara la coneguda com efecte Caipirinha. El 2000, Cardoso va ordenar l'obertura dels arxius militars de l'operació Còndor, una xarxa de dictadures militars sud-americanes establerta per segrestar o assassinar els oponents polítics. El Brasil va ser un dels membres fundadors del Mercosur.
Present
El problema més sever del Brasil és la desigual distribució de la riquesa i la renda, una de les més extremes del món. Durant la dècada de 1990, més del 25% dels brasilers sobrevivien amb més d'un dòlar al dia, encara que la nació es consolidaria com la potència econòmica de Sud-amèrica.
El Brasil és el país més gran de l'Amèrica llatina i el cinquè més gran del món. Els seus límits són: al sud, l'Argentina, l'Uruguai i el Paraguai; a l'est, l'oceà Atlàntic; al nord, Veneçuela, Colòmbia, Guiana, Surinam i Guaiana francesa; i a l'oest, Bolívia i el Perú.
El relleu del Brasil es resol en tres grans unitats topogràfiques: la conca del riu Amazones, que ocupa el terç nord del país, el massís brasiler, que ocupa gairebé els terços restants i que li serveix de límit pel sud i l'escut guaianès, que la limita en la part septentrional i del qual només una part és brasilera. L'altitud del territori brasiler és en general moderada. No presenta grans cadenes muntanyenques, serralades o similars.
La geografia és diversa, amb paisatges semiàrids, muntanyencs, tropicals, subtropicals, i amb climes que varien del sec al plujós clima tropical equatorial; contrasten també el clima més suau de la regió sud, amb el clima subtropical i les gelades freqüents. Al Brasil, es troben diversos rècords de la geografia mundial, com ara el Pantanal del Mato Grosso do Sul, una de les majors àrees submergides del món, considerada per la UNESCO com a reserva de la biosfera;[23] l'illa del Bananal, al riu Araguaia, l'illa fluvial més gran del món;[24] l'illa del Marajó, l'illa maritimofluvial més gran del món;[25] Anavilhanas, l'arxipèlag fluvial més gran del món,[26] localitzat al riu Amazones, el més gran en volum d'aigua i el més extens de tot el globus terrestre.[27][28] En comparació, el volum d'aigua del riu Amazones correspon al triple del segon riu més gran en extensió, el riu Congo, a Àfrica. El país conté, també, la reserva d'aigua dolça més gran del planeta, que inclou la conca amazònica i l'aqüífer Guaraní.[29]
Clima
A conseqüència de factors variats,[30] la diversitat climàtica del territori brasiler és molt gran. D'entre aquests, destaca la fisonomia geogràfica, l'extensió territorial, el relleu i la dinàmica de les masses d'aire. Aquest últim factor és de gran importància perquè afecta directament la temperatura i la pluviositat, provocant les diferències climàtiques regionals. Les masses d'aire que interfereixen més directament són l'equatorial (continental i atlàntica), la tropical (continental i atlàntica) i la polar atlàntica.[31]
El Brasil presenta un clima molt humit amb característiques diverses, com ara el molt humit calent (equatorial), en algunes parts de la regió nord;[32] molt humit mesotèrmic (subtropical), a la Regió Sud de Brasil[33] i sud de São Paulo, i molt humit calent (tropical), en una franja estreta del litoral de São Paulo a Rio de Janeiro, Vitória, sud de Bahia fins a Salvador, sud de Sergipe i nord d'Alagoas.
El clima humit també presenta diverses característiques:[34] clima humit calent (equatorial), a l'Acre, Rondônia, Roraima, al nord de Mato Grosso, així com de l'Amazones, Pará, Amapá i una petita porció a l'oest del Maranhão; clima humit subcalent (tropical), a São Paulo i al sud del Mato Grosso del Sud, i el clima humit calent (tropical), al Mato Grosso do Sul, al sud de Goiás, al sud-oest i una franja estreta de l'oest de Minas Gerais, i una franja de Sergipe i del litoral d'Alagoas a la Paraíba.
El clima semihumit calent (tropical), correspon a l'àrea sud[35] del Mato Grosso do Sul, Goiás, Tocantins, sud del Maranhão, sud-oest del Piauí, Minas Gerais, una franja de Bahia, a l'oest del Rio Grande do Norte i una porció de la regió meridional de Bahia.
El clima semiàrid, molt diversificat quant a la humitat, correspon a una àmplia àrea del clima tropical calent. Així, hi ha el clima semiàrid tou, al nord-est del Maranhão, Piauí i comença al sud de Bahia; el semiàrid mitjà, al Ceará, Rio Grande do Norte, Paraíba, Pernambuco i a l'interior de Bahia; el semiàrid fort, al nord de Bahia i a l'interior de la Paraíba, i el semiàrid molt fort, en petites porcions de l'interior de Paraíba, de Pernambuco i nord de Bahia.
A pesar de la seva variació, el clima al Brasil és relativament estable, sense que hi hagi grans catàstrofes meteorològiques. No obstant això, excepcionalment va haver-hi un cicló tropical el 2004 entre els estats de Rio Grande do Sul i Santa Catarina, conegut com l'Huracà Katrina.
La temperatura més alta registrada al Brasil va ser de 44,7 °C[36] a Bom Jesus a Piauí el 21 de novembre del 2005, i fou tant la major temperatura d'una ciutat com del país sencer. La temperatura més baixa registrada fou de -17,8 °C al Morro da Igreja, a Urubici, el 29 de juny de 1996.[37]
Hidrografia
El Brasil té la xarxa hidrogràfica més gran del món; els seus rius pertanyen a diverses conques hidrogràfiques.[38] Les majors són:
Riu | Conca | Afluents | Ciutats | Conca km² | Riu km |
---|---|---|---|---|---|
Riu Amazones | Conca amazònica | Riu Negro Riu Solimões | Manaus | 7.000.000 | 6.400 |
Riu São Francisco | Conca del São Francisco | Riu Paraopeba | Juazeiro | 641.000 | 2.830 |
Riu Paranà | Conca de Paranà | Riu Paranaíba Riu Iguaçú Riu Tietê | Foz do Iguaçu | 879.860 | 3.998 |
Riu Paraguai | Conca del riu Paraguai | Cuiabá Corumbá | 1.100.000 | 2.550 | |
Riu Uruguai | Conca del riu Uruguai | Riu Gualeguaychú | Uruguaiana | 385.000 | 1.500 |
Els rius Paranà, Paraguai i Uruguai formen el riu de la Plata, per això es diu que formen la conca Platina.[39]
La conca amazònica és la més gran del Brasil.[40] Hi existeixen a prop de 1.100 rius. El principal n'és el riu Amazones, que neix als Andes peruans. En entrar al Brasil s'anomena riu Solimões fins que rep el riu Negro, i comença a anomenar-se Amazones. El canal del Nord, al costat occidental de l'arxipèlag de Marajó, és considerat la seva desembocadura. A pesar que la ciutat de Manaus està localitzada a la trobada de les aigües del riu Negro i el riu Solimões,[41] la ciutat es troba a la riba del riu Negro, la qual cosa fa de Macapá l'única capital d'un estat brasiler banyada pel riu Amazones. Macapá, la creua la línia de l'equador. S'hi troba un monument on es pot observar el fenomen de l'equinocci.[42]
Geologia
El Brasil té terrenys geològics molt antics i molt diversificats, atesa la seva extensa àrea territorial. No existeixen, tanmateix, cadenes orogèniques modernes, que datin del Mesozoic, com els Andes, els Alps o l'Himàlaia. Per aquest motiu, les altituds modestes són una de les característiques principals de la geomorfologia brasilera. Són excepcionals els punts en què el relleu passa els dos mil metres d'altitud; les majors altituds es troben aïllades a la frontera nord del país, mentre que la majoria de les mitjanes regionals es troben a la regió sud-est, principalment a les fronteres de Minas Gerais i Rio de Janeiro. Les roques més antigues integren àrees d'escut cristal·lí, representades pels cratons: Amazònic, Guianas, São Francisco, Riu de la Plata, acompanyades d'extenses franges mòbils proterozoiques. De l'existència d'aquests cratons advé una altra característica geològica molt important del territori: la seva estabilitat geològica.[43]
Són poc comuns al Brasil els grans moviments sísmics o terratrèmols. Tampoc no hi existeix activitat volcànica expressiva. Les zones més accidentades del relleu són el resultat de doblaments o plegaments antics de la crosta, que daten del proterozoic (franges mòbils). Les àrees de cobertures sedimentares estan representades per tres grans conques sedimentares: la conca del riu Amazones, la conca del Paranà i la conca del Parnaíba, i totes presenten roques d'edat paleozoica.
Medi ambient
El Brasil és el país més biodivers del planeta:[44] una de cada cinc espècies es troben al Brasil. Va ser el primer signatari de la convenció sobre la Diversitat Biològica (CDB), i és considerat megabiodivers –el país és responsable d'aproximadament el 14% de la biota mundial– per la Conservation International (CI).
La biodiversitat[45] pot ser qualificada per la diversitat d'ecosistemes, d'espècies biològiques, d'endemismes i en patrimoni genètic.
A causa de la seva dimensió continental i la gran variació geomorfològica i climàtica, el Brasil té sis biomes,[46] 49 ecoregions, ja classificades, i incalculables ecosistemes. Els biomes són:[47]
Bioma | Àrea en km² |
---|---|
Amazònia | 6.000.000 |
Cerrado | 2.045.064 |
Mata Atlàntica | 95.000 |
Pantanal | 200.000 |
Les Pampes | 750.000 |
Caatinga | 734.478 |
És gran la pressió internacional perquè el Brasil preservi el seu medi ambient, tasca en què el país ha fallat molt. Exemples en són la destrucció dels seus biomes a l'Amazònia, la selva Atlàntica i el Cerrado. El desastre ecològic més gran de la història del Brasil va ocórrer el 1998, en omplir-se l'embassament de la central hidroelèctrica Enginyer Sérgio Motta (Porto Primavera), al Mato Grosso do Sul, per la Companhia Energética de São Paulo. La central hidroelèctrica, considerada la tercera més ineficient del món, té el llac artificial més gran del Brasil, que és considerat com la destrucció d'un dels més rics ecosistemes del Brasil i del món, el desallotjament[48] de milers de famílies i la mort per ofegament de desenes d'espècies animals en extinció,[48] ja que la CESP no va realitzar el seu salvament. També van desaparèixer diverses espècies vegetals en extinció i la més gran i millor reserva d'argila de Sud-amèrica.