Islandès
Llengua parlada principalment a Islandia / From Wikipedia, the free encyclopedia
L'islandès o islandés[1] (íslenska, fins a la reforma de l'ortografia del 1973: íslenzka) és una llengua escandinava occidental parlada a Islàndia.
íslenska | |
---|---|
Altres noms | norrœna, dǫnsk tunga (llengua medieval) |
Tipus | llengua i llengua viva |
Ús | |
Parlants | 300.000 persones |
Parlants nadius | 321.040 (2015 ) |
Autòcton de | Islàndia |
Estat | Islàndia i Dinamarca |
Classificació lingüística | |
llengua humana llengües indoeuropees llengües germàniques llengües escandinaves llengües escandinaves occidentals | |
Característiques | |
Sistema d'escriptura | alfabet llatí, alfabet islandès i Icelandic Braille (en) |
Institució de normalització | Institut de la Llengua Islandesa (Íslensk málstöð) |
Història | history of Icelandic (en) |
Codis | |
ISO 639-1 | is |
ISO 639-2 | isl |
ISO 639-3 | isl |
SIL | isl |
Glottolog | icel1247 |
Linguasphere | 52-AAA-aa |
Ethnologue | isl |
ASCL | 1502 |
IETF | is |
És la més conservadora d'entre les llengües escandinaves, o fins i tot germàniques. En l' aspecte morfològic, mentre que una gran part de les llengües indoeuropees de l'Europa Occidental han reduït enormement la flexió, a l'islandès hi és molt abundant, en un grau similar al llatí, el grec, o més properament, l'anglosaxó. Així per exemple, els noms es declinen per cas, nombre i gènere. Pel que fa a l'ortografia, l'islandès s'escriu amb l'alfabet llatí així com era emprat pels anglosaxons, prova de la poderosa influència cultural del món anglès antic sobre el norrè: així, és anglosaxó l'hàbit de representar les vocals llargues per mitjà d'un accent agut: Á/á, É/é, Í/í, Ó/ó, Ú/ú, Ý/ý, Ǽ/ǽ, Ǿ/ǿ o Ǫ́/ǫ́; també són d'origen anglosaxó les lletres Ð/ð (o eth, equivalent a la "z" castellana de mots com ara juzgar o al dígraf "th" anglès de this) i Þ/þ (o thorn, equivalent a la "z" castellana o al dígraf "th" anglès de thing), així com Æ/æ, Œ/œ, Ø/ø, Ę/ę, Ǫ́/ǫ́ i Ǫ/ǫ o l'ús de la lletra <y> per a representar una i arrodonida o labialitzada. Les lletres c, q, w i z, que actualment no s'hi empren; Foren molt usades en el passat; modernament, també s'ha abandonat l'ús dels grafs Ǽ/ǽ, Ǿ/ǿ, Ø/ø, Œ/œ, Ę/ę, Ǫ́/ǫ́ i Ǫ/ǫ[2] Ja a les edicions dels textos medievals que es van fer al Segle XIX, s'abandonà l'ús ortogràfic antic que representava tant la vocal [Ǫ]/[ǫ] com el diftong [Au]/[au] per mitjà del dígraf <au>, ja que resultava altament confusionari representar una vocal pura i un diftong amb un mateix grafema; en certs casos, tanmateix, aquest fet ha tingut conseqüències interpretatives divergents, ja que els editors no sempre s'han pogut posar d'acord a l'hora de decidir si darrere una determinada paraula s'hi amagava el diftong o la vocal pura (aquest és, per exemple, el cas del sintagma aurgom forsi de la Vǫlospá, que alguns editors llegeixen i interpreten com a <aurgom forsi>, mentre que d'altres, hi llegeixen i interpreten un <ǫrgom forsi>). Seguint el model tipogràfic alemany, en el segle xix es va procedir, a més a més, a introduir la lletra Ö/ö, totalment desconeguda en els textos antics. La retenció de les lletres þorn (thorn) i eð (eth) és una mostra més de la seva tendència arcaïtzant: com ja hem apuntat a dalt, són d'origen anglosaxó i l'islandès les continua emprant mentre que el descendent directe de l'anglosaxó, l'anglès actual, les ha substituïdes totes dues pel dígraf "th" (thin, this).
El vocabulari també és molt conservador, i quan apareixen objectes o conceptes nous que reclamen les corresponents noves designacions, en lloc d'adaptar el mot xenoglòssic -que normalment és anglès i, en aquesta llengua, tot sovint d'origen greco-llatí-, que normalment sol acabar prevalent a nivell internacional, a Islàndia hom s'estima més d'encunyar nous termes. La part negativa d'aquest fenomen és que els textos islandesos científics són absolutament opacs a l'estranger que hi vulgui tenir accés; també s'ha de veure com un fet negatiu el fet que sovint es proposin diverses encunyacions que primer han de lluitar entre elles fins que una s'imposa. Això vol dir que sovint cal aprendre no un sinó diversos termes nous islandesos per a un internacionalisme i això, sabent que alguns d'aquests aviat deixaran d'usar-se.[3] El purisme islandès, tanmateix, actualment fa mostra de cansament: així, podem observar com la terminologia creada per a designar els noms de les fruites ha estat rebutjada a escala popular i substituïda per adaptacions dels internacionalismes corresponents. Per exemple: el terme normal per a designar la tomata és l'adaptació popular tómati o tómatur i no pas l'encunyació rauðaldin. La llengua actual s'ha fet més permeable a l'acceptació social de danicismes rebutjats totalment per l'estàndard fa uns anys, verbi gràcia afgerandi (danès ← afgørende), brugghús (danès ← bryghus), lukkunnar pamfíll (danès ← en lykkens pamfilius), punta sig (danès ← pynte sig), pía (danès ← pige), uppgjör (danès ← opgørelse) o vinka (danès ← vinke), mots que fins al present no s'han començat a usar sense complexos; així, no fa gaire encara es recomanava la substitució sistemàtica de brugghús per ölgerðarhús. La presència d'anglicismes en la llengua parlada, especialment la del jovent, és notable.
Com a resultat de tot això, els islandesos poden llegir, per bé que amb dificultats, els textos de les antigues sagues, escrits en norrè occidental antic fa més de set segles -això, sempre que aquests textos en qüestió hagin estat uniformitzats i modernitzats grafemàticament i morfològicament, i les edicions que usin els lectors islandesos moderns continguin, a més a més, prou aclariments culturals i lexicals-. A nivell fonètic i fonològic, tanmateix, la llengua moderna ha canviat moltíssim respecte de l'antiga, tant és així, que, si un islandès famós de l'Edat mitjana, posem per cas Egill, el protagonista de l'Egils saga Skalla-Grímssonar aparegués a un islandès modern, no es podrien pas entendre l'un l'altre. El sistema ortogràfic modern "tapa" aquest fet pel fet de basar-se en criteris fortament historicistes (igual que, per exemple, l'anglès, el feroès o el danès). A tall d'exemple: Les antigues vocals llargues <á/Á>, <é/É>, <ó/Ó> s'han diftongat en islandès modern, però s'hi continuen representant com a vocals llargues i no pas com a diftongs.
La llengua que hi és més pròxima és el feroès.