Jean Marais
actor francès From Wikipedia, the free encyclopedia
actor francès From Wikipedia, the free encyclopedia
Jean Alfred Villain-Marais, anomenat Jean Marais (Cherbourg, 11 de desembre de 1913 – Canes, 8 de novembre de 1998) va ser un actor, director escènic, escriptor, pintor, escultor i especialista francès.[1] El 1993, Jean Marais va rebre un César honorífic en reconeixement a la seva trajectòria.
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (fr) Jean Alfred Villain-Marais 11 desembre 1913 Cherbourg (França) |
| Mort | 8 novembre 1998 (84 anys) Canes (França) |
| Causa de mort | infart de miocardi |
| Sepultura | Vallauris old cemetery (en)  |
| Formació | Liceu Condorcet |
| Activitat | |
| Ocupació | actor de cinema, autobiògraf, actor de teatre, especialista de cinema, prosista, director de cinema, pintor, director de teatre, actor, escultor, fotògraf |
| Activitat | 1933 - 1998 |
| Carrera militar | |
| Conflicte | Segona Guerra Mundial |
| Família | |
| Cònjuge | Mila Parély (1942–1944) |
| Parella | Jean Cocteau (1937–1963) |
Premis | |
Signatura  | |
          | |
Quan Jean Marais tenia quatre anys, la seva mare, alsaciana, va decidir marxar a París amb els seus dos fills. Vivien fins aleshores a Cherbourg amb el seu germà i el seu pare, veterinari, de qui la seva mare va decidir separar-se'n. Era sovint absent. El petit Jean li escrivia cartes però la seva tia posava l'adreça en el sobre. Comprendrà més tard que això era perquè la seva mare, cleptòmana, estava sovint a la presó. Va ser alumne al liceu Condorcet. Jean Marais no tornarà a veure el seu pare fins prop de 40 anys més tard.
Comença com a figurant el 1933 en les pel·lícules de Marcel L'Herbier que no li va donar mai una oportunitat. El 1937, fracassa en les proves d'entrada al Conservatori i estudia a casa de Charles Dullin, al Teatre de l'Atelier. Hi descobreix peces clàssiques, on té papers de figurant que li permeten finançar els seus cursos.
La seva trobada amb Jean Cocteau l'any 1937, en una audició per la posada en escena de la seva reescriptura d'Èdip Rei, va marcar l'autèntic llançament de la seva carrera. El cineasta i dramaturg es va enamorar del jove actor, que va ser el seu amant, després el seu amic fins a la seva mort l'any 1963.[2] Cocteau va donar a Jean Marais un paper mut a Èdip Rei: Jean Marais hi va interpretar el paper del Cor. En aquesta peça Marais apareixia vestit amb bandes estretes, disfressa creada per Coco Chanel, amiga de Cocteau. El seu paper era mut perquè Marais no dominava pas encara prou la seva veu pel teatre, la cigarette el va ajudar a transformar-la. Cocteau li va escriure ràpidament una obra a mida: Els pares terribles (1938), que li va donar el reconeixement de la professió.
1942 el viu al costat de Viviane Romance en l'adaptació per Christian-Jaque de Carmen.
El 1943, va interpretar un Tristan modern en L'Etern Retorn de Jean Delannoy. Hi va haver un viu altercat amb el crític artístic Alain Laubreaux, del periòdic col·laboracionista Je suis partout , que l'havia qualificat de "L'home de Cocteau entre les dents" (aquesta polèmica va estar represa a Le Dernier métro de François Truffaut) i afirmava que la seva salut ho era per les relacions de Cocteau. Va esdevenir el idol de la seva generació.
El 1944, va muntar Renaud i Armide, però la peça va ser víctima d'una conspiració, sembla feta pels col·laboracionistes, i es va aturar ràpidament. Marais va guanyar encara en popularitat i va esdevenir un símbol de resistència a l'ocupant.
Després de l'alliberament de París, l'agost de 1944, Jean Marais es va allistar en l'exèrcit francès i es va unir a la 2a DB del general Leclerc.
Al final de la Segona Guerra Mundial, Cocteau va escriure per ell La Bella i la Bèstia , una pel·lícula molt difícil de rodar, i en la qual ningú no hi creia. Marais va entrar llavors en la llegenda. El 1946, va interpretar en l'obra L'Aigle a deux têtes de Cocteau, a continuació el 1949, en una de les més cèlebres pel·lícules de Jean Cocteau, Orphée .
Al final dels anys 1940, va entrar a la Comédie Française. Hi va estar a la vegada com a actor, escenògraf i decorador. Aquest va ser la primera vegada que aquesta funció havia estat donada a un jove actor (de menys de 40 anys). Marais va abandonar la Comèdia Francesa després d'una baralla amb el director.
Va rodar amb grans estrelles femenines: Les Chouans amb Madeleine Robinson, Ruy Blas amb Danielle Darrieux, Aux yeux du souvenir on va retrobar Jean Delannoy amb Michèle Morgan.
En els anys 1950, es va allunyar de Cocteau.
Va rodar per a grans cineastes, entre els quals Luchino Visconti, Jean Renoir, Sacha Guitry.
1954 va ser l'any del seu èxit més gran en sales, Le Comte de Monte Cristo segona adaptació per Robert Vernay de la novel·la d'Alexandre Dumas.
Va compartir el 1956 amb Ingrid Bergman el protagonisme d'Elena et les Hommes de Jean Renoir.
Luchino Visconti el va contractar el 1957 per Nuits blanches.
El 1959, va rodar una última vegada amb Jean Cocteau, El Testament d'Orphée on va interpretar Èdip. Marais va abandonar Cocteau per un ballarí. Jean Cocteau va morir el 1963.
El 1959, André Hunebelle li va proposar de rodar Le Bossu amb Bourvil. Aquest va ser el començament d'una nova carrera. Era ja popular, aquestes pel·lícules menys intel·lectuals que els precedents li van portar un nou públic.
Va rodar Le Capitain sempre amb Bourvil i André Hunebelle i a continuació una sèrie de pel·lícules de capa i espasa com Le Capitain Fracasse de Pierre Gaspard-Huit l'any 1961 o Le Masque de fer de Henri Decoin l'any 1962.
Va conèixer un nou èxit amb la sèrie de Fantômas (1964-1966) en la qual va interpretar el doble paper del periodista Fandor i de Fantômas. Hi va fer d'especialista. Però encara que el públic afluís a les sales i que el nombre d'entrades es disparés, Marais va estimar que aquestes pel·lícules no tenien el prestige de les precedents. A més, després d'haver-hi hagut de compartir el protagonisme amb Bourvil, d'aleshores endavant gairebé queda relegat al rang de primer segon paper per Louis de Funès, que interpretava el paper del comissari Juve. Va decidir llavors que el cinema havia acabat per ell i es va retirar al teatre. El 1970, Jacques Demy li va donar el seu últim gran paper a Peau d'Âne en el qual donava la rèplica a Catherine Deneuve.
El 1973, va retrobar l'èxit per la seva última col·laboració amb André Hunebelle a Joseph Balsamo. En resum va rodar vuit vegades sota la direcció d'André Hunebelle.
Jean Marais es va retirar als Alpes-Marítims, en principi a Cabris on va passar una quinzena d'anys (un boulevard del municipi prop de la casa on va viure porta el seu nom) a continuació a Vallauris on va practicar ceràmica, escultura i teatre. Hi va obrir un magatzem i fins i tot una galeria d'art gràcies a una parella d'amics ceramistes.
Cap a 1980, va muntar l'espectacle Cocteau Marais i va esdevenir el guardià de l'obra de Cocteau, sense tenir-ne legalment els drets.
El 1988, grava la cançó On n'oublie rien, de François Valéry i Gilbert Sinoué, a Franceval. Al llarg dels anys 1980, va interpretar al teatre (Don Diègue a El Cid , El Rei Lear , Els Monstres sagrats ) i alguns papers al cinema (a Parking de Jacques Demy i a Els miserables de Claude Lelouch). va interpretar el seu últim paper al cinema a Bellesa robada de Bernardo Bertolucci l'any 1995, i al teatre l'any 1997, el del pastor Balthazar a L'Arlésienne , als Folies Bergère.
En una entrevista donada a Bernard Pivot, Jean Marais va precisar no haver fet mai de figurant a Drôle de drame i haver-hi va estar reemplaçat a l'últim minut.
Va escriure alguns llibres, entre els quals les seves memòries, L'Inconcevable Jean Cocteau, contes i poemes.
Com escultor, va realitzar, entre altres, una evocació del Passa-muralles que va ser instal·lat a Montmartre davant la casa on vivia Marcel Aymé, autora de la novel·la homònima.
Jean Marais va morir a Canes el 8 de novembre de 1998. Va ser enterrat en el petit cementiri de Vallauris, la ciutat dels ceramistes, on hi havia passat els últims anys de la seva vida.
A Montmartre, prop de Basílica del Sacré Cœur, una placa Jean-Marais va ser inaugurada el 26 d'abril de 2008. Al carrer Norvins a Montmartre es troba una escultura de Jean Marais en homenatge al Passa-muralla de Marcel Aymé.
Jean Marais és un dels escassos actors que no va mai amagar la seva homosexualitat. En les seves pel·lícules, és també un dels escassos, amb Jean-Paul Belmondo, a fer sempre els seus propis doblatges.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
