Juan Sánchez Cotán
artista espanyol / From Wikipedia, the free encyclopedia
Juan Sánchez Cotán (Orgaz, província de Toledo, 1560 – Granada, 8 de setembre de 1627) va ser un pintor espanyol deixeble de Blas de Prado i influït per alguns artistes que van treballar al monestir de l'Escorial, com Luca Cambiaso o Juan Fernández de Navarrete. Sánchez Cotán va treballar a Toledo, on va comptar amb una important clientela, fins que el 1603 va decidir ingressar com a germà llec a la Cartoixa, un dels ordes religiosos de més estricta observança. Es va establir a Granada fins a la seva defunció el 8 de setembre de 1627.[1]
Biografia | |
---|---|
Naixement | 25 juny 1560 Orgaz |
Mort | 8 setembre 1627 (67 anys) Granada |
Activitat | |
Camp de treball | Pintura |
Ocupació | pintor |
Activitat | 1580 (Gregorià) – 1637 |
Art | Pintura |
Gènere | Natura morta |
Moviment | Barroc |
Orde religiós | Orde de la Cartoixa |
Obra | |
Obres destacables |
La major part de la seva obra la constitueixen pintures de tema religiós, destacant les nombroses que va realitzar per a la cartoixa de Granada. Va realitzar també retrats i paisatges, però és cèlebre per les seves natures mortes, especialment des de la celebració a Madrid, el 1935, de l'exposició Floreros y bodegones en la pintura española, la qual va resultar clau per a la revaloració crítica de la pintura de la natura morta espanyola.[2] Entre les obres exposades en aquella ocasió n'hi figuraven dos de Sánchez Cotán que van cridar l'atenció: la Natura morta de caça, hortalisses i fruites (actualment al Museu del Prado) i la Natura morta del card (al Museu de Belles Arts de Granada), que es convertiria en una de les peces més importants de la de la història de la natura morta a Espanya.[3]
Els seus bodegons, igual que els posteriors de Zurbarán, es van interpretar en clau mística per crítics com Emilio Orozco o Julio Cavestany a causa del sentit auster de la seva composició i la sobrietat dels seus menjars. També s'insistia a distanciar-los de les «opulentes» natures mortes flamenques, recalcant el seu caràcter «singular» en el qual s'estimaven paral·lelismes amb la literatura ascètica espanyola del segle d'Or,[4] amb una clara influència espiritual.[5] Julián Gállego, al contrari, explica que el pintor, a la vegada que recuperava el llenguatge al·legòric de les flors i els fruits, va oposar a la suposada sobrietat d'aquestes natures mortes el valor que aquestes viandes tenien a la seva època, en la qual podien ser considerades com a autèntiques llaminadures.[6]