Espanya
estat d'Europa / From Wikipedia, the free encyclopedia
Espanya o el Regne d'Espanya[lower-alpha 1] (en castellà i gallec: Reino de España, en basc: Espainiako Erresuma, en asturià: Reinu d'España, en occità: Reialme d'Espanha, en aragonès: Reino d'Espanya) és un estat del sud-oest d'Europa, que ocupa la major part de la península Ibèrica, la qual comparteix amb Andorra, França (l'Alta Cerdanya), Gibraltar i Portugal. Amb una superfície de 504.030 km², Espanya és el segon estat més extens de l'Europa occidental i el sisè més poblat del continent europeu. Limita al nord-est amb França i el principat d'Andorra, a l'oest amb Portugal i amb l'oceà Atlàntic, amb el Mar Cantàbric al nord, i a l'est i al sud amb la mar Mediterrània. Pertanyen a Espanya també els territoris extrapeninsulars de les Illes Balears, a la mar Mediterrània, les illes Canàries a l'oceà Atlàntic i les ciutats de Ceuta i Melilla, a l'Àfrica del Nord, que limiten amb el Marroc.
Per a altres significats, vegeu «Espanya (desambiguació)». |
"España" redirigeix aquí. Si cerqueu altres usos, vegeu España (desambiguació). |
Reino de España (es) | |||||||||||||||||||||||
Himne | Marxa Reial (1939) | ||||||||||||||||||||||
---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
Lema | «Plus Ultra» | ||||||||||||||||||||||
Epònim | Hispània | ||||||||||||||||||||||
Localització | |||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||
Capital | Madrid | ||||||||||||||||||||||
Comunitat autònoma | 17 | ||||||||||||||||||||||
Província | 50 | ||||||||||||||||||||||
Ciutat autònoma | 2 | ||||||||||||||||||||||
Municipi | 8.124 | ||||||||||||||||||||||
Conté la subdivisió | |||||||||||||||||||||||
Població humana | |||||||||||||||||||||||
Població | 47.415.750 (2021) (93,71 hab./km²) | ||||||||||||||||||||||
Gentilici | espanyol, espanyola | ||||||||||||||||||||||
Idioma oficial | castellà | ||||||||||||||||||||||
Religió | aconfessional | ||||||||||||||||||||||
Geografia | |||||||||||||||||||||||
Part de | |||||||||||||||||||||||
Superfície | 505.990 km² | ||||||||||||||||||||||
Banyat per | oceà Atlàntic, mar Mediterrània, Mar Cantàbrica i mar d'Alboran | ||||||||||||||||||||||
Punt més alt | Teide (3.718 m) | ||||||||||||||||||||||
Punt més baix | mina de Las Cruces (−107 m) | ||||||||||||||||||||||
Limita amb | |||||||||||||||||||||||
Dades històriques | |||||||||||||||||||||||
Anterior | |||||||||||||||||||||||
Cronologia 1479: Monarquia Reis Catòlics causat per Unió dinàstica de la Corona d'Aragó amb la Corona de Castella 1715 (<1715): Casa de Borbó a Espanya causat per Decrets de Nova Planta, tractat de Baden 19 març 1812 ↔ 4 maig 1814: Constitució Espanyola de 1812 ↔ Estat liberal 9 desembre 1931 ↔ 1r abril 1939: Constitució Espanyola de 1931 ↔ República 29 desembre 1978: Constitució Espanyola de 1978 (Transició democràtica espanyola) | |||||||||||||||||||||||
Esdeveniment clau
| |||||||||||||||||||||||
Dia festiu | |||||||||||||||||||||||
Organització política | |||||||||||||||||||||||
Forma de govern | monarquia parlamentària | ||||||||||||||||||||||
• Monarca | Felip VI d'Espanya (2014–) | ||||||||||||||||||||||
Òrgan executiu | Govern d'Espanya | ||||||||||||||||||||||
• President | Pedro Sánchez (2018–) | ||||||||||||||||||||||
Òrgan legislatiu | Corts Generals , | ||||||||||||||||||||||
Màxima autoritat judicial | Tribunal Suprem d'Espanya | ||||||||||||||||||||||
Membre de | |||||||||||||||||||||||
PIB nominal | 1.427.380.681.295 $ (2021) | ||||||||||||||||||||||
PIB per capita | 29.993,06 $ (2019) | ||||||||||||||||||||||
Reserves totals | 50.411.867.873 | ||||||||||||||||||||||
Moneda | euro | ||||||||||||||||||||||
Identificador descriptiu | |||||||||||||||||||||||
Fus horari | |||||||||||||||||||||||
Domini de primer nivell | .es | ||||||||||||||||||||||
Prefix telefònic | +34 | ||||||||||||||||||||||
Telèfon d'emergències | 112, 061 i 091 | ||||||||||||||||||||||
Codi país | ES | ||||||||||||||||||||||
Codi NUTS | ES | ||||||||||||||||||||||
Lloc web | administracion.gob.es | ||||||||||||||||||||||
Amb la unió i conquesta de diversos regnes de la península Ibèrica, Espanya es va convertir, arran del descobriment d'Amèrica, la seva subsegüent conquesta i l'explotació dels seus recursos, en l'imperi més ric i extens del món del segle xvi al segle xvii. Posteriorment l'economia es va estancar, i amb la pèrdua de la majoria dels territoris el segle xix, Espanya va entrar en un període de decadència econòmica i d'inestabilitat política i social.
Tot i la coincidència social i geogràfica, conceptualment cal diferenciar la Monarquia hispànica, existent fins al s. XVIII, i l'estat nació iniciat a partir de la unió política promoguda pels Decrets de Nova Planta, i amb la Constitució de 1812 com a destacat carreu legal. Fins als s. XVIII - XIX el terme espanyol venia a representar els territoris i cultures del territori estatal, essent l'espanyolisme un sentiment inclusiu, mentre que després l'Estat promogué la correlació excloent espanyol = castellà.
La Guerra Civil espanyola, de 1936 a 1939, va posar la nació al centre de l'escenari mundial,[1] a la fi de la qual es va aïllar durant gairebé quatre dècades (36 anys) de la dictadura de Francisco Franco, fins a la seva mort el 1975. Des d'aleshores, Espanya ha experimentat una extraordinària transformació política i econòmica. Per una banda, la democràcia s'ha consolidat, i la societat, profundament conservadora, ha evolucionat a una de molt més tolerant.[cal citació] Per altra banda, amb l'entrada d'Espanya a la Comunitat Europea, l'economia ha passat d'una de les més pobres de la regió, cap a la novena més gran del món, amb una renda per capita del 90% de la mitjana dels quinze membres abans de la seva expansió, i amb estàndards de vida en l'actualitat superiors a Itàlia.[2]
La població espanyola és una mescla de diversos grups ètnics,[1] i l'Estat és geogràficament i culturalment divers.[1] Moltes i variades cultures, entre les quals, la castellana, la catalana, la lusitana, la gallega, la basca, l'àrab, la jueva i la romana, cadascuna contribuint al patrimoni artístic mundial, han conformat l'Espanya actual.[1]
Espanya s'ha constituït com a Estat social, democràtic i de dret, la forma de govern del qual és la monarquia parlamentària constitucional. Està integrat per diverses regions i nacionalitats, totes les quals s'han constituït com a comunitats autònomes, les quals són la base de l'organització territorial. S'hi parlen diverses llengües: el castellà —oficial a tot l'Estat— així com el català (oficialment anomenat "valencià" al País Valencià), el basc, l'occità (en la seva variant aranesa) i el gallec, cooficials a les comunitats on són pròpies, així com l'asturlleonès (parlat a Lleó, Astúries, Cantàbria i Extremadura) i l'aragonès (parlat a l'Aragó), sense reconeixement oficial.
El nom d'Espanya es deriva del llatí Hispania, "Hispània", amb el qual els romans designaven geogràficament la península Ibèrica. El nom d'Iberia era la denominació preferida pels autors grecs per referir-se al mateix territori. Tanmateix, les arrels del terme Hispània no són llatines, per la qual cosa, del seu origen, se n'han formulat diverses teories.
La hipòtesi més acceptada diu que Hispania prové del fenici i-spn-ya, terme documentat des del segon mil·lenni aC en inscripcions ugarítiques. Els fenicis van construir la primera civilització no ibèrica que va arribar a la península per a expandir llur comerç i que va fundar, entre altres ciutats, Cadis, la més antiga d'Europa occidental.[3] Els romans van adoptar aquesta denominació dels cartaginesos vençuts, interpretant el prefix i com a costa, illa o terra, i ya com a regió. El lexema spn, que en hebreu, llengua molt propera al fenici, es pot llegir com a saphan es va traduir com a «conills» —tot i que en realitat es refereix al damà, un procàvid d'aspecte similar al conill que habitava la regió. Els romans, per tant, van designar Hispània com a «terra plena de conills», segons es pot constatar en els escrits de Ciceró, Juli Cèsar, Plini el Vell, entre altres. Fins i tot en algunes monedes encunyades a l'època d'Hadrià, figuraven personificacions d'Hispània com a dona asseguda amb un conill als seus peus. En la mateixa línia, Isidor de Sevilla, al seu llibre d'Etimologies, postula que el terme té la seva arrel en Ispani, un topònim fenici-púnic de Sevilla, ciutat que els romans van denominar Hispalis.
L'historiador i hebraista Cándido María Trigueros va proposar en la Real Academia Sevillana de Buenas Letras, el 1767, una teoria alternativa, basada en el fet que l'alfabet fenici, com l'hebreu, no tenia cap vocal. Així, spn (sphan en hebreu i arameu), significaria en fenici, "el nord", una denominació que feia referència a la situació geogràfica de la península en relació amb la costa africana, la ruta dels fenicis, i per tant i-spn-ya significaria la "Terra del nord". Una teoria contemporània, proposada per Jesús Luis Cunchillos, suggereix que l'arrel del terme span és spy, que vol dir "forjar o batre metalls", i que per tant, Espanya és la "Terra on es forgen metalls".[4]
A més de la teoria de l'origen fenici—tot i que el seu significat és discutit—al llarg de la història s'han proposat altres hipòtesis. Al començament de l'Edat moderna, Antonio de Nebrija va proposar que Hispània és una deformació de la paraula ibèrica Hispalis que significava la "Ciutat d'occident".[5] Al segle xix, Juan Antonio Moguel va proposar que el terme podria provenir de la paraula èuscar Izpania, que voldria dir "que divideix el mar", composta per les veus iz i pània,[6] tot i que el 1902, Miguel de Unamuno, va argumentar que per a alguns bascs, el nom es deriva de l'èuscar ezpaña, "llavi", en al·lusió a la posició de la península a Europa.[7]
Durant l'edat mitjana, i com a evolució del terme geogràfic, Espanya comprenia tots els regnes de la península, des de Portugal, Galícia, Castella fins a l'Aragó. Tot i que diversos monarques hispànics havien fet ús del títol «Rei d'Espanya» o «Rei de les Espanyes», no seria sinó fins al regnat de Felip V de Castella i IV d'Aragó que el nom de «Rei d'Espanya» passa a substituir en exclusiva al del «Rei de Castella».
Espanya està situada a l'extrem sud-occidental d'Europa, a la península Ibèrica tot i que comprèn també dos arxipèlags—les illes Canàries a l'oceà Atlàntic i les Illes Balears a la mar mediterrània—i dues ciutats, Ceuta i Melilla al nord d'Àfrica. A més, inclou altres possessions menors no continentals com ara les illes Chafarinas, Vélez de la Gomera i el penyal d'Alhucemas, així com l'illa d'Alborán, les illes Columbretes, i una sèrie d'illes i illots a prop de les costes peninsulars.
Per la seva extensió territorial, és el quart país més extens d'Europa, després de Rússia, Ucraïna i França, i el segon més extens de la Unió Europea. Físicament, Espanya limita a l'oest amb Portugal i l'oceà Atlàntic, a l'est amb el mar Mediterrani, al sud amb l'oceà Atlàntic i l'estret de Gibraltar, i al nord amb els Pirineus, el golf de Biscaia i el mar Cantàbric.
El territori central d'Espanya és dominat per planes i serralades, com ara la Sierra Nevada. Els principals rius del territori són el Tajo, l'Ebre, el Duero, el Guadiana i el Guadalquivir.
Relleu
El relleu d'Espanya es caracteritza per la seva elevació, amb una altitud mitjana de 660 m; el territori és molt muntanyós en comparació amb la resta dels països europeus, llevat de Suïssa, Àustria, i els microestats d'Andorra i Liechtenstein, l'altitud mitjana dels quals és molt superior. A l'Espanya peninsular el relleu s'articula entorn d'un gran altiplà, la Meseta Central, que ocupa la major part del centre de la península Ibèrica. Al sud-oest de la península hi és la depressió del riu Guadalquivir, i al nord-est hi és la depressió del riu Ebre. La Meseta està gairebé totalment envoltada per sistemes muntanyosos:[8]
- la serralada Cantàbrica, al nord,
- la serralada Ibèrica, al sud-est
- la Sierra Morena, al sud.
A més a més, la Meseta està dividida pel Sistema Central, el qual s'estén des de la serralada Ibèrica fins Portugal. Exteriors a la Meseta són les Serralades Catalanes, i les Serralades Bètiques. Els punts més elevats de la península són el pic d'Aneto (3.404 m) als Pirineus aragonesos, i el Mulhacén (3.477 m) a la Sierra Nevada. Així i tot, el punt més elevat de tot el territori espanyol és el Teide (3.718 m), a les Canàries.
Hidrografia
La hidrografia espanyola mostra una gran desproporció entre el vessant fluvial atlàntic i el mediterrani:[9] la majoria dels principals rius d'Espanya desemboquen a l'oceà Atlàntic, entre els quals el Duero, el Miño, el Tajo, el Guadiana i el Guadalquivir, aquest últim l'únic riu navegable als últims 100 km, de Sevilla fins a la seva desembocadura a l'Atlàntic. L'Ebre, per contra, pertany al vessant mediterrani, i és el més cabalós i extens d'Espanya. La majoria dels rius d'Espanya no són aptes per a la navegació interior, però hom en fa ús per al regadiu o per a la generació d'energia hidroelèctrica. Els rius del vessant cantàbric són curts, però de cabal abundant.[9]
Clima
El clima d'Espanya és molt divers. Aquesta complexitat és resultat de la gran extensió de la península Ibèrica, la seva situació geogràfica i el seu relleu.[1] El territori peninsular es pot dividir de diverses maneres quant als climes que es presenten:
- en tres regions climàtiques: l'atlàntica, la mediterrània i la interior;[9]
- en tres zones: humida, semiàrida i àrida;[1] o
- en tres àrees per tipus de clima: marítim oceànic, mediterrani continental i de muntanya[1]
Tot i la diversitat, el clima predominant és el mediterrani, caracteritzat pels hiverns temperats i els estius calorosos. A les regions muntanyenques les temperatures són més extremes (a l'hivern), però les precipitacions sovint són abundants. A les illes Canàries, el clima és subtropicalment i majoritàriament càlid tot l'any, tret de zones de muntanya, on la temperatura baixa a causa de l'altura, especialment els mesos d'Hivern.
Les onades de calor duren uns set dies.[10]
Espanya va tenir, amb excepcions temporals, un sistema parlamentari amb una constitució escrita des de 1833 al 1939, i en dues ocasions, el seu sistema de govern va ser republicà (de 1873 a 1874, la Primera República Espanyola, i de 1931 a 1939, la Segona República Espanyola).[1] Després de la Guerra Civil espanyola, Espanya va ser governada pel general Francisco Franco, el govern del qual estava basat en una sèrie de Lleis Fonamentals. Després de la seva mort, el 1975, Joan Carles va fer protesta com a rei i cap d'Estat i va iniciar un procés de transició cap a la democràcia. El 1977 es van celebrar eleccions democràtiques, i el 1978 es va aprovar una nova constitució referendada pel poble espanyol.
Des de 1978, segons la constitució vigent, Espanya s'ha constituït com a Estat social i democràtic de dret, el qual propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.[11] La forma de govern de l'Estat és la monarquia parlamentària constitucional.
Estructura constitucional
La constitució espanyola estableix que la sobirania resideix en el poble, del qual emanen els poders de l'Estat.[11] El rei, és el cap d'Estat, símbol de la seva unitat i permanència; ha d'arbitrar i moderar el funcionament de les institucions de l'Estat i n'és la més alta representació en les relacions internacionals.[12] Tot i que el seu paper és primordialment cerimonial, les lleis han de ser aprovades i promulgades pel rei. Correspon al rei també convocar o dissoldre les Corts Generals, convocar a eleccions, proposar el candidat a President del Govern i nomenar els seus ministres. És també el comandant suprem de les Forces Armades espanyoles.[13] L'actual Rei d'Espanya és Felip VI.
Les Corts Generals representen el poble espanyol. Són integrades pel Congrés dels Diputats i el Senat. Les Corts exerceixen la potestat legislativa de l'Estat. El Congrés dels Diputats ha d'estar integrat per un mínim de 300 i un màxim de 400 diputats—actualment n'hi ha 350—electes per sufragi universal, lliure, igual i directe, segons el mètode de representació proporcional, en què la circumscripció electoral és la província, amb l'excepció de Ceuta i Melilla que conformen cadascuna una circumscripció electoral. El Congrés s'elegeix per un període de quatre anys. Són electors i elegibles tots els espanyols en ple ús dels seus drets polítics.[14] El Senat és la cambra de representació territorial. S'elegeixen, per cada província, quatre senadors per sufragi universal pels votants que hi resideixin, llevat de les províncies insulars. D'aquestes, s'elegeixen tres senadors per les illes de Gran Canària, Mallorca i Tenerife, i un senador per a Eivissa-Formentera, Menorca, Fuerteventura, La Gomera, El Hierro, Lanzarote i La Palma. A més, Ceuta i Melilla elegeixen cadascuna dos senadors. Finalment, els parlaments de les comunitats autònomes designen un senador com a mínim, i un d'altre per cada milió d'habitants.[15] Actualment hi ha 264 senadors, 208 que han estat elegits, i 56 que han estat designats.
Després de les eleccions parlamentàries i la subsegüent renovació del Congrés dels Diputats, el rei, prèvia consulta dels representants dels grups polítics, proposa un candidat a la Presidència del Govern, el qual formarà el govern mentre conservi la confiança de la Cambra. El candidat ha d'aconseguir la majoria absoluta dels vots del Congrés dels Diputats, en una primera volta, o una majoria simple, en una segona volta.[16] Per tant, el President del Govern és sovint el líder del partit o coalició majoritària al parlament. El Govern dirigeix la política interior i exterior, l'administració civil i militar, la defensa de l'Estat i exerceix la potestat executiva de l'Estat.[17] El Govern està integrat pel President, els Vicepresidents, i els ministres, tots els quals conformen el Consell de Ministres. L'actual president del govern espanyol és Pedro Sánchez Pérez-Castejón, del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE).
Finalment, la potestat judicial és exercida per jutges i magistrats independents que administren la justícia en nom del rei.[18] De tots els tribunals, el Tribunal Suprem és l'òrgan jurisdiccional superior. El seu president és nomenat pel rei, proposat pel Consell General del Poder Judicial. Aquest consell està integrat per vint-i-un membres —un dels quals és el president.
Partits polítics
Els partits polítics amb representació al Congrés o al Senat segons el resultat de les eleccions generals espanyoles de novembre de 2019 són:
|
|
Organització territorial
L'article 2 de la constitució espanyola reconeix les "regions i nacionalitats" que integren la "indissoluble nació espanyola", i els garanteix el dret a l'autonomia; aquestes regions i nacionalitats es van conformar en "comunitats autònomes". Això converteix Espanya en un "Estat d'autonomies", és a dir, un Estat regional que, formalment, és un Estat unitari en què el govern central ha transferit poders i autonomia a les comunitats que l'integren, a diferència dels Estats federats en què són les entitats que els integren les que transfereixen drets al govern central.
A partir de 1833, Espanya va quedar dividida en províncies relativament homogènies quant a la seva superfície, eliminant la majoria dels enclavaments anteriors de les intendències. Se'n van crear 49, però el nombre va pujar a 50 quan les Canàries van ser dividides en dues províncies. La constitució de 1978 reconeix les províncies com a entitat per a l'organització territorial espanyol i com a base per a la formació de les comunitats autònomes. És, en l'exercici del dret a l'autonomia reconeguda per a les regions i nacionalitats, que les províncies limítrofes amb característiques històriques, culturals i econòmiques comunes, els territoris insulars, i les províncies amb entitat regional històrica van accedir a l'autogovern en constituir-se com a comunitats autònomes de l'Estat espanyol.[19]
L'atorgament de l'autonomia i la transferència de competències es va planejar, al començament, com a procés asimètric, amb la intenció de garantir un major grau d'autogovern a les "nacionalitats històriques" d'Espanya—Catalunya, el País Basc i Galícia, i eventualment, Andalusia. Les primeres tres van accedir a l'autonomia mitjançant un procés ràpid i simplificat, mentre que la resta havia de complir diversos requeriments estipulats en la constitució. També, en reconeixement dels drets forals, el País Basc i Navarra, a diferència de la resta de les comunitats—de règim comú—gestionen llurs finances de manera independent. Entre 1978 i 1983, es van constituir 17 comunitats autònomes:
- Andalusia
- Aragó
- Astúries
- Canàries
- Cantàbria
- Castella - la Manxa
- Castella i Lleó
- Catalunya
- Comunitat de Madrid
- Extremadura
- Galícia
- Illes Balears
- Navarra
- País Basc
- País Valencià
- Regió de Múrcia
- La Rioja
Malgrat algunes diferències en les competències de les comunitats autònomes, el govern de totes es basa en el parlamentarisme. Cadascuna té un parlament unicameral, els membres del qual són elegits per sufragi universal mitjançant la representació proporcional. El govern comunitari està encapçalat per un president el qual és responsable davant el parlament.
En algunes regions—principalment en alguns sectors de Catalunya, País Valencià, Aragó, Galícia i el País Basc—existeix un sentiment nacional que s'ha expressat de diverses maneres. S'hi han format partits polítics, molts d'ells independentistes, com ara el Bloc Nacionalista Gallec, Esquerra Republicana de Catalunya, Eusko Alkartasuna, Bloc Nacionalista Valencià i Chunta Aragonesista. Altres partits oscil·len entre postures autonomistes, federalistes o independentistes.
A més de les comunitats autònomes, i com a divisions territorials de primer nivell també, hi ha dues ciutats autònomes: Ceuta i Melilla, ambdues localitzades a la costa del nord d'Àfrica. Encara que no se'ls atorga facultats legislatives se'ls permet proposar en les Corts Generals iniciatives legislatives que consideren oportunes. Aquesta és la principal diferència entre les comunitats i les ciutats autònomes: les ciutats no tenen una assemblea legislativa autònoma pròpia.
Des del 2003 s'ha adoptat la Nomenclatura de les Unitats Territorials Estadístiques, o unitats NUTS, de tres nivells, amb finalitats merament estadístiques, basats en les normatives europees i fixats per l'Eurostat. Les 50 províncies espanyoles i les dues ciutats autònomes són classificades en els nivells NUTS-3; les 17 comunitats autònomes són classificades en els nivells NUTS-2, i per als nivells NUTS-1 s'han creat grups de comunitats autònomes.
Actualment Espanya té dos conflictes territorials importants: un al penyal de Gibraltar, colònia britànica al sud de la península Ibèrica que Espanya vol recuperar, i l'altre a les ciutats autònomes espanyoles Ceuta i Melilla, sovint reclamades pel Marroc.
Defensa i seguretat
La responsabilitat de la defensa de l'Estat recau en les Forces Armades, la missió de les quals, segons l'article vuitè de la constitució espanyola és "garantir la sobirania i independència d'Espanya, defendre la seva integritat territorial i l'ordenament constitucional". Tradicionalment s'han dividit en tres cossos: l'Exèrcit de Terra, l'Armada i l'Exèrcit de l'Aire. A més, s'hi inclou la Guàrdia Reial i la Unitat Militar d'Emergències.
Espanya és un dels Estats més importants de l'EUFOR, i de l'Eurocòs, i té una posició destacada en l'estructura de l'OTAN, a la qual pertany des de 1982. Actualment els Estats Units operen una base militar en territori espanyol, a Morón de la Frontera (Sevilla). Espanya té la sisena flota naval més poderosa del món,[20] i el cos d'infanteria de marina més antic del món.[21]
Internament, el Cos Nacional de Policia (CNP) és la força policíaca encarregada de la seguretat urbana i d'investigació. A més, la Guàrdia Civil, fundada el 1844, està encarregada de la seguretat de les àrees rurals i les rutes i autopistes, a més de les fronteres. Tots dos, el CNP i la Guàrdia Civil, han estat unificats sota el comandament del Ministeri de l'Interior. A Catalunya i el País Basc, tanmateix, hi ha cossos de policia autònoms — els Mossos d'Esquadra i l'Ertzaintza respectivament — que assumeixen moltes funcions de la Policia de l'Estat.
Relacions exteriors
Les relacions internacionals d'Espanya es poden dividir en dos blocs, aquelles en què intervé per ser membre d'institucions internacionals, i aquelles on històricament ha tingut un pes específic. Dins aquest segon grup destaquen tres àrees on s'ha intensificat la relació diplomàtica espanyola: els pobles que envolten la mar Mediterrània (especialment a partir del Procés de Barcelona: Unió per la Mediterrània), la Unió Europea i els països de l'Amèrica Llatina, amb els quals el castellà com a llengua.
En segon terme, té relacions amb una antiga colònia, Guinea Equatorial, país amb lligams idiomàtics. Destaca per ser un país tradicionalment afí als territoris àrabs, fet que l'ha portat a intervenir en conflictes i trobades sobre l'Orient Mitjà, malgrat la llunyania geogràfica.
El gruix de les relacions exteriors es duen a terme a través del Ministeri d'Afers Exteriors i Cooperació d'Espanya i els seus organismes subalterns. La majoria de relacions són pacífiques, ja que els conflictes territorials són limitats: d'una banda la disputa sobre Gibraltar i de l'altra les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla.