Llegenda de l'origen troià dels bretons
From Wikipedia, the free encyclopedia
La llegenda de l'origen troià dels bretons es va estendre en part amb l'obra de Geoffroy de Monmouth, la Història dels reis de Bretanya.[1] Segons ell, el primer rei de l'Illa de Bretanya hauria estat Brutus de Bretanya, net d'Enees i avi del rei Artús. Aquest text va ser escrit en llatí entre 1135 i 1138. Geoffroy de Monmouth volia escriure la història del poble bretó des de la primera ocupació de l'illa fins al moment en què el poder passa als anglosaxons a segle vii.
Altres textos, com el Roman de Brut, també van contribuir a popularitzar a França l'odissea de Brutus (avantpassat dels bretons) i la difusió de la llegenda.
A l'edat mitjana, els intel·lectuals van escriure sobre aquesta llegenda durant diversos segles, des de Geoffroy de Monmouth (historiador proper a la monarquia Plantagenet al començament del segle xii), fins a Alain Bouchart (secretari de l'últim duc de Bretanya a finals del segle xv). Molts autors van considerar com a fet històric l'origen troià dels bretons. En el marc de l'estudi del mite dels orígens troians, historiadors com Colette Beaune o Jacques Poucet van citar i analitzar aquesta llegenda en perspectiva comparativa.