Llista de composicions de Txaikovski
article de llista de Wikimedia / From Wikipedia, the free encyclopedia
Piotr Ilitx Txaikovski va compondre algunes obres molt populars entre els melòmans—Romeu i Julieta, l'Obertura 1812, els seus tres ballets El trencanous, El llac dels cignes i La Bella Dorment; i la Marxa eslava. Aquestes, en companyia dels seus concerts, tres de les seues simfonies (set si hom inclou Manfred) i dues de les seues 10 òperes, es troben entre les obres més habituals del repertori. Gairebé tan populars són la Simfonia Manfred, Francesca da Rimini, el Capritx Italià i la Serenata per a corda. Els seus tres quartets de corda i el Trio per a piano contenen bells moments, mentre que els cantants encara inclouen a llurs recitals algunes de les 106 cançons que va compondre.[1] Txaikovski també va compondre al voltant de 100 peces per a piano, que abasten tots els períodes de tota la seua carrera. Mentre que algunes d'aquestes peces són d'una considerable dificultat tècnica, també hi ha algunes de caràcter familiar i poc pretensiós, creades per a pianistes afeccionats.[2] No obstant, hi ha molta més música atractiva i innovadora en aquestes peces del que hom podria arribar a esperar.[3]
L'educació de caràcter acadèmic que Txaikovski va rebre al conservatori li va permetre compondre obres orientades vers un estil i una tècnica occidentalitzants. La seua música mostra un ampli rang tècnic i diverses fonts d'inspiració, des de les moderades i clàssiques formes que simulen el rococó del segle xviii fins a obres amb alè nacionalista rus, passant per un estil personal, pensat per a expressar les seues íntimes emocions.[4] Malgrat que de vegades se l'ha criticat per haver caigut en un sentimentalisme fàcil, l'expressió dels sentiments no va ser un principi absolut per a Txaikovski. En una carta a Nadejda von Meck, datada el 5 de desembre de 1878, explicava que hi ha dos tipus d'inspiració per a un compositor simfònic, i que la música programàtica pot existir i ha d'existir, igual que seria impossible demanar a la literatura que es limitara a l'element líric amb una renúncia a l'element èpic.
Consegüentment, les grans obres orquestrals de Txaikovski poden dividir-se en dues categories—per una banda les simfonies, i per l'altra els poemes simfònics. Ambdues categories són igualment vàlides.[5] La música programàtica, com ara Francesca da Rimini o la simfonia Manfred, fou com a molt una part del seu credo artístic, com a expressió del seu "ego líric".[6] Hi ha un grup d'obres que se situen fora de la dicotomia entre música de programa i la que expressava el seu "ego líric", en les quals explora una estètica preromàntica. Pertanyen a aquest grup les quatre suites per a orquestra, el Capritx italià, el concert per a violí i orquestra i la Serenata per a corda.[7]