Marxisme analític
pensament filosòfic marxista / From Wikipedia, the free encyclopedia
El Marxisme analític és un enfocament de la teoria marxista que va ser prominent entre els filòsofs i científics socials de parla anglesa durant els anys vuitanta. Es va associar principalment amb el Grup d'acadèmics de setembre, nomenataixí a causa de les seves reunions biennals durant setembre per discutir interessos comuns. Autodenominat com «marxisme sense ximpleses», el grup es va caracteritzar, en paraules de David Miller, per «un pensament clar i rigorós sobre qüestions que en general estan cobertes per la boira ideològica».
Els membres d'aquesta escola cerquen aplicar les tècniques de la filosofia analítica, juntament amb les eines de la ciència social moderna, com la teoria de l'elecció racional, a l'elucidació de les teories de Karl Marx i els seus successors. El membre més conegut d'aquesta escola és el filòsof de la Universitat d'Oxford Gerald A. Cohen, la teoria del qual de Karl Marx Theory of History: A defence (1978) va ajudar a començar aquesta escola.[1] En aquest llibre, Cohen va intentar aplicar les eines de l'anàlisi lògica i lingüística per elucidar i defensar la concepció materialista de la història de Marx.[1] Altres marxistes analítics prominents inclouen l'economista John Roemer, el científic social Jon Elster, i el sociòleg Erik Olin Wright. Tots ells han intentat basar-se en el treball de Cohen aplicant mètodes moderns de les ciències socials, com la teoria de l'elecció racional, per complementar l'ús que fa Cohen de les tècniques filosòfiques analítiques en la interpretació de la teoria marxista.
El propi Cohen més tard, es relacionaria directament amb la filosofia política rawlsiana en un intent per promoure una teoria de la justícia socialista que contrasta tant amb el marxisme tradicional com amb les teories formulades per filòsofs polítics com el liberal d'esquerra John Rawls i el dretà llibertarista Robert Nozick. En particular, remarca la màxima de Marx de «cadascun segons la seva capacitat, a cadascú segons la seva necessitat», popularitzat a la Crítica del programa de Gotha del 1875.[2]