Medicina ortomolecular
From Wikipedia, the free encyclopedia
La medicina ortomolecular és un tipus de medicina alternativa, que parteix de l'objectiu de garantir la salut humana a través de suplements nutritius.[1][2] El concepte es basa en la idea de l'existència d'un entorn nutritiu òptim en el cos i suggereix que les malalties reflecteixen deficiències d'aquest entorn. El tractament de les malalties segons aquesta visió implica provar de corregir «els desequilibris o les deficiències basades en la bioquímica individual» fent ús de substàncies com vitamines, minerals, aminoàcids, elements traça i àcids grassos.[3] Les idees darrere de la medicina ortomolecular no tenen evidència mèdica i la teràpia no és efectiva. La validesa del que s'anomena aproximació ortomolecular ha estat qüestionada des del 1970s.[4][5]
L'aproximació ha rebut el nom a vegades de teràpia megavitamínica, perquè la pràctica va evolucionar, i en alguns casos encara utilitza, dosis de vitamines i minerals molt sovint més altes que la quantitat diària recomanada. Els practicants d'aquesta medicina també poden incorporar altres estils de tractament a les seves aproximacions, incloent-hi la restricció dietètica, megadosis de nutrients no vitamínics i medicaments convencionals.[6] Els defensors d'aquestes teràpies argumenten que els nivells no òptims de certes substàncies poden causar problemes de salut més enllà de deficiències vitamíniques i consideren l'equilibri d'aquestes substàncies com una part integral de salut.[7]
Linus Pauling va encunyar el terme «ortomolecular» els 1960s per donar entendre «les molècules correctes en les quantitats correctes» (orto- en grec vol dir «correcte»). Els practicants defensen que el tractament ha de basar-se en la bioquímica individual de cada pacient.[8][9]
El consens científic i mèdic sosté que les afirmacions d'eficacia dels defensors d'aquesta medicina no són adequadament provades com a teràpies farmacològiques. Ha estat descrita com a dieta de culte i també com a frau mèdic.[10] Els defensors acostumen a assenyalar fonts que donen suport als beneficis dels suplements de nutrients i a casos on la medicina convencional utilitza vitamines com a tractaments per algunes malalties.[11][12]
No obstant això, el subministrament de vitamines en grans dosis ha estat associat a un major risc de malaltia cardiovascular, de càncer i, fins i tot, de mort.[13][14][15] El consens científic és que, per a individus normals, una dieta equilibrada conté totes les vitamines i minerals necessaris, i que la suplementació rutinària no seria necessària, a menys que es diagnostiquin deficiències específiques.[16]