Octavi Pellissa
activista espanyol / From Wikipedia, the free encyclopedia
Octavi Pellissa (1935-1992) fou un activista antifranquista català.[1]
Biografia | |
---|---|
Naixement | 1935 |
Mort | 1992 (56/57 anys) |
Causa de mort | Causes naturals (Infart de miocardi ) |
Dades personals | |
Formació | Universitat de Barcelona |
Activitat | |
Ocupació | activista |
Partit | Partit Socialista Unificat de Catalunya (1955–) |
Fill de republicans, va adquirir la sensibilitat política de la família. Gràcies al suport d'un professor amic de la família, el senyor Simó, va poder anar a estudiar el batxillerat a Barcelona. Després començaria a estudiar a la Universitat de Barcelona, on esdevindria un dels primers estudiants obertament comunistes del moment.[2] Es va fer militant del PSUC el 1955.
Uns anys després, el gener de 1957, fou detingut i torturat, arran dels incidents durant la vaga de tramvies. Tot i que Pellissa es va amagar en una casa a la localitat de Ginestar, fou trobat i detingut per la policia, i traslladat inicialment a Reus i després a Barcelona, on seria torturat pels germans Creix i on romandria sis mesos. Amb 26 anys es va exiliar a França, després de veure que el fiscal demanava per a ell sis anys de presó.
Es va exiliar a França i posteriorment a Leipzig. A França va entrar en contacte i va col·laborar amb Benigno Rodríguez, amb qui va organitzar una trobada d'intel·lectuals a l'exili a París. Allà va relacionar-se amb personalitats com Monique Lange, Clara Malraux, Jean Genet. Aquestes amistats no van agradar al seu partit, i Gregorio López Raimundo el va convidar a marxar a Alemanya (llavors RDA), aconseguint-li una beca per estudiar economia política a la universitat. Allà va començar a treballar com a traductor entre acadèmics i activistes cubans i alemanys. Amb el temps, es va anar especialitzant com a traductor i intèrpret en congressos internacionals comunistes, fet que li va permetre viatjar bastant.[2]
No va tornar a Espanya fins al 13 de desembre de 1966. Llavors va esdevenir un destacat activista polític i cultural antifranquista, i un habitual de locals com el Bocaccio, on tornaria a entrar en contacte amb el col·lectiu d'intel·lectuals propers a l'esquerra política.[2]
L'octubre de 1973 el van tornar a detenir, aquesta vegada en relació amb la seva participació a l'Assemblea de Catalunya.
A finals dels anys setanta va poder començar a treballar, i amb Carles Duran va fer diversos curtmetratges, entre els quals destaquen La sanitat (1977), L'agressió quotidiana (1978), El barri del Besòs (1979), Escola pública (1980) i Assemblea de Catalunya (1981). I amb Octavi Martí va fer un documental per la televisió sobre la Creació artística i col·lapse de la societat a la RDA (1990). Amb qui va treballar més fermament com a guionista va ser amb Pere Portabella, amb obres com Puente de Varsovia (1989) i Art a Catalunya (1992).
Mentrestant, el 1977 va ser fundador del Centre de Treball i Documentació,[3] una versió catalana de l'Institut Gramsci, organització per reprendre debats pendents de l'esquerra, des d'on va poder impulsar diversos projectes i iniciatives, com debats sobre ecologisme i antinuclears, la campanya del No contra l'ingrés d'Espanya a l'OTAN i, posteriorment, contra la participació espanyola a la guerra del Golf.[2] Va morir als 56 anys d'un infart de miocardi.