Ocàs
From Wikipedia, the free encyclopedia
Un astre, i el Sol en particular, està en l'ocàs quan travessa el pla de l'horitzó i passa del nostre hemisferi visible al no visible. És a dir, quan la seva altura és zero, passant de positiva a negativa. Per al Sol, això determina la fi del dia.
L'hora de la posta de sol es defineix en astronomia com el moment en el qual la vora superior del disc del Sol desapareix sota de l'horitzó. La trajectòria dels raigs de la llum del sol ponent està molt distorsionada prop de l'horitzó a causa de la refracció atmosfèrica, de manera que l'ocàs sembla ocórrer quan el disc del Sol ja està prop d'un diàmetre per sota de l'horitzó. L'ocàs és diferent de la foscor, la qual és el temps en què el cel es torna completament a les fosques, i que es produeix quan el Sol està aproximadament divuit graus per sota de l'horitzó. El període entre l'ocàs i la foscor es diu crepuscle.
Les estreles circumpolars no tenen ortus ni ocàs. Amb el transcurs de l'any, el Sol va canviant el lloc per on ix i es pon. Així, en els equinoccis es pon per l'oest i per a l'hemisferi nord en primavera i estiu (declinació positiva) es pon entre el nord i l'oest, mentre en tardor i hivern (declinació negativa) el seu ocàs és entre el sud i l'oest.
La refracció per l'atmosfera dels rajos lluminosos del Sol motiva que vegem llum quan el Sol ja s'ha post: crepuscle vespertí. Dita refracció allarga el dia i acurta la nit.
Mesurat des del migdia, l'ocàs es caracteritza per un angle horari H, on cos(H)=-tan(F)*tan(D), sent F la latitud del lloc i D la declinació solar. L'ortus ocorre a un angle horari -H.