Paradoxa de l'amistat
From Wikipedia, the free encyclopedia
La paradoxa de l'amistat és un fenomen descrit per primera vegada pel sociòleg Scott L. Feld el 1991 segons el qual la majoria de la gent té menys amics que els seus amics, de mitjana.[1] Aquest fenomen es pot explicar per un esbiaix de mostra en la qual la gent amb més amics té una probabilitat més gran de ser inclosa entre els amics de la majoria de la gent. Contradictòriament a aquest fenomen, la majoria de gent creu que té més amics que els seus amics.[2]
La mateixa observació pot ser aplicada de forma més generalitzada a xarxes socials definides per altres tipus de relacions: per exemple, de mitjana, els amants de la majoria de persones han tingut més amants que aquestes persones.[3][4]