Persecució religiosa durant la Guerra Civil espanyola
From Wikipedia, the free encyclopedia
El fenomen de la persecució dels membres de l'Església Catòlica que s'emmarca en el context històric de la Guerra Civil espanyola comprèn a milers de persones, religiosos i laics, que formen part del conjunt de Víctimes de la Guerra Civil espanyola, i inclou també la destrucció de patrimoni religiós artístic i documental. Entre aquestes persones es van trobar nombrosos religiosos[1] membres del clergat secular, ordes, congregacions i diferents organitzacions dependents de l'Església Catòlica espanyola que van sofrir actes de violència que van culminar en milers d'assassinats, aconseguint les dimensions d'un fenomen de persecució[2] a les àrees de control nominal republicà majoritàriament, encara que no únicament, durant els primers mesos del conflicte armat i de la revolució social que va tenir lloc en aquesta zona. A la zona sota control de les forces revoltades van existir també episodis, en un nombre moltíssim menor i en moments puntuals, cap a religiosos (catòlics o d'altres confessions).
Tipus | persecució dels cristians | ||
---|---|---|---|
Part de | Terror Roig (Espanya) i Repressió en la zona republicana durant la Guerra Civil Espanyola | ||
Interval de temps | 14 abril 1931 - 1r abril 1939 | ||
Període | Guerra Civil espanyola, Segona República Espanyola i zona republicà | ||
Estat | Espanya | ||
Víctimes | màrtirs espanyols del segle XX | ||
Format per | |||
Aquesta violència no només es va manifestar en contra dels drets fonamentals de milers de persones, moltes de les quals van ser assassinades —algunes, fins i tot, després de sofrir tortura—, sinó que també es va exercir de manera sistemàtica contra aquells béns i objectes considerats símbols de la religiositat, danyant o destruint gran part del patrimoni arquitectònic, artístic i documental.
La interpretació de l'origen i motivacions generals d'aquests fets, així com de les circumstàncies d'alguns d'ells, en particular pel que fa a la seva consideració des de la dimensió política i religiosa, però també sobre la seva terminologia, l'actitud de l'Església i les seves conseqüències en el desenvolupament de la guerra i la posterior repressió del règim franquista, són encara objecte de forta controvèrsia entre els especialistes.
Citat com a referència en nombroses altres obres, un detallat estudi publicat el 1961 per Antonio Montero Moreno,[3] va identificar a un total de 6.832 víctimes religioses assassinades al territori republicà, de les quals 13 eren bisbes, 4.184 sacerdots, 2.365 religiosos i 283 religioses.
L'Església Catòlica, considerant que moltes d'aquestes víctimes ho foren com a "conseqüència de la seva fe", les va definir com màrtirs. Aquesta denominació de caràcter religiós va ser també adoptada per la propaganda del bàndol revoltat i posteriorment, per la dictadura franquista, fent-la extensiva a totes les víctimes afins a la seva causa, els qui van ser anomenades màrtirs de la Croada o màrtirs de la Guerra Civil.
Encara que reclamat pel règim franquista i malgrat la seva estreta relació amb l'Església Catòlica, no va ser fins al cap de la Transició Espanyola, quan el Vaticà, durant el papat de Joan Pau II i després de la modificació el 1983 del Normae servandae in inquisitionibus ab episcopis faciendis in causis sanctorum[4] el Codi de Dret canònic aplicable i vigent fins llavors, que establia un termini mínim de cinquanta anys abans de presentar els processos a Roma, va impulsar nombroses causes de beatificació i canonització, generant un polèmic debat entre diferents sectors de la societat espanyola, que van desembocar a partir de 1987 en les primeres cerimònies.
En el context de la controvertida iniciativa legislativa del Govern espanyol presidit per José Luis Rodríguez Zapatero sobre la "Llei de Memòria Històrica" i malgrat les crítiques rebudes, el Vaticà, prosseguint amb les causes de beatificació que van començar a obrir-se més de vint anys abans, va dur a terme una massiva cerimònia de declaració de beats "màrtirs" a la tardor de 2007.
L'anomenada persecució religiosa i el martirologi posterior foren un dels principals elements propagandístics del bàndol feixista en la guerra civil, i posteriorment durant tota la dictadura franquista, com a element legitimador. Com ho explicà el religiós i historiador Hilari Raguer en referència al discurs del Papa Pius XI:
« | La propaganda feixista va difondre copiosament el discurs però llevant la part final, que en esmentar els excessos mostrava que el Papa tenia notícia d'afusellaments de sacerdots bascos per part dels revoltats i de la repressió a la zona del bàndol nacional. Perquè cal tenir en compte que els cadàvers no ocupen tots el mateix. Aquells pròfugs de l'Església i gents de dretes que van poder escapar, gràcies a l'ajuda de la Generalitat i de la República, i van arribar a Roma van tenir una gran caixa de ressonància per publicitar la persecució religiosa. Però els pobres diables que van patir la marxa terrible de la Columna de la Mort, de Queipo de Llano, que des de l'Estret de Gibraltar fins a les portes de Madrid va ser exterminant republicans per on passava ... Aquests pobres diables no tenien caixa de ressonància. | » |
— Hilari Raguer, Diari Público: 15.07.2016 |