Primera Guerra Púnica
From Wikipedia, the free encyclopedia
La Primera Guerra Púnica fou la primera de les tres guerres entre la República Romana i Cartago, les dues potències dominants de la Mediterrània occidental a l'albada del segle iii aC, que des del 264 fins al 241 aC es disputaren l'hegemonia en allò que acabaria sent el conflicte ininterromput més llarg i la major guerra naval de l'edat antiga. L'escenari principal de les hostilitats fou l'illa de Sicília i les aigües que la banyen, juntament amb el nord d'Àfrica. Els cartaginesos es rendiren després de vint-i-tres anys de baixes esgarrifoses en un bàndol i l'altre.
Guerres púniques | |||
---|---|---|---|
Tipus | guerra | ||
Data | 264-241 aC | ||
Escenari | Nord d'Àfrica i Sicília | ||
Lloc | mar Mediterrània | ||
Resultat | Victòria romana | ||
antiga Roma, Imperi Cartaginès i tirà de siracusa | |||
Bàndols | |||
| |||
Cronologia | |||
La guerra esclatà el 264 aC, quan els romans convertiren la ciutat de Messana (avui Messina) en la seva primera plaça forta a Sicília. Tot seguit, imposaren una aliança a Siracusa, l'única potència independent de certa envergadura a l'illa, i assetjaren la base principal de Cartago a Agrigent. Aleshores, construïren una marina que infligí una sèrie de derrotes a la flota cartaginesa mitjançant tàctiques innovadores. La conquesta romana d'una base cartaginesa a Còrsega fou seguida per un atac infructuós contra Sardenya i el posterior abandonament de la base corsa. Els romans aprofitaren la seva superioritat marina per emprendre una invasió del nord d'Àfrica que fou interceptada pels cartaginesos. Els romans tornaren a prevaldre a la batalla del Cap Ecnomus, possiblement la batalla naval més gran de la història en nombre de combatents. La invasió començà amb bon peu i el 255 aC els cartaginesos obriren negociacions de pau, però les exigències dels romans eren tan severes que els cartaginesos decidiren continuar la resistència i poc després frustraren la invasió. L'estol romà enviat a evacuar els supervivents topà amb els cartaginesos a la batalla de la punta Hermea, davant de la costa africana, que se saldà amb una derrota cartaginesa sense pal·liatius. Tanmateix, una tempesta destruí bona part de la flota romana, incloent-hi la majoria de les naus i més de cent mil homes, quan navegava de tornada a Itàlia.
A partir d'aleshores, la guerra fou un estira-i-arronsa sense clar dominador. Els cartaginesos recuperaren Agrigent el 255 aC, però com que no es veien capaços de defensar-la, arrasaren la ciutat i la tornaren a abandonar. Els romans no trigaren a posar en mar una nova flota amb 200 naus noves i prengueren Panorm (avui Palerm) el 254 aC. L'any següent perderen unes altres cent cinquanta naus en una tempesta. L'intent cartaginès de reconquerir Panorm el 251 aC fou desbaratat en una batalla davant de les muralles de la ciutat. Els romans, que havien anat estenent el seu control gradualment arreu de Sicília, investiren els dos últims bastions dels cartaginesos, situats a l'extrem occidental de l'illa, el 249 aC. A més a més, llançaren un atac per sorpresa contra la flota cartaginesa, però foren vençuts a la batalla de Drèpana. Els cartaginesos donaren continuïtat a la seva victòria i enfonsaren la majoria dels vaixells romans que quedaven a la batalla de Fíntias. El conflicte entrà en punt mort durant uns anys, fins que els romans encara construïren una altra flota el 243 aC i estrangularen les guarnicions cartagineses amb un bloqueig. La flota despatxada per Cartago a auxiliar-les fou anihilada a la batalla d'Egusa el 241 aC i les tropes cartagineses aïllades a Sicília no tingueren més remei que entaular negociacions de pau.
El tractat de pau imposava a Cartago el pagament de considerables reparacions de guerra i la cessió de Sicília, que seria annexionada a la República Romana amb la condició de província. A partir d'aquest moment, Roma es convertí en la primera potència militar de la Mediterrània occidental i, amb el pas del temps, de tota la Mediterrània. L'esforç herculi de construir mil galeres durant la guerra fou la pedra angular del domini marítim de Roma en els sis segles següents. La fi del conflicte propicià una gran revolta que els cartaginesos reprimiren amb gran dificultat. Les tensions estratègiques no resoltes entre Roma i Cartago acabarien desembocant en l'esclat de la Segona Guerra Púnica el 218 aC.