República de les lletres
From Wikipedia, the free encyclopedia
República de les lletres (Respublica literaria) és la denominació utilitzada per designar una gran comunitat d'intel·lectuals d'Europa i Amèrica, formada a finals del segle xvii i en el transcurs del segle xviii, una de les principals característiques dels quals va ser l'ús sistemàtic de cartes manuscrites per les seves comunicacions. Aquestes cartes (de les quals la comunitat reb el seu nom, d'acord amb l'accepció en desús de la paraula lletra com a sinònim de carta[1][2]) van permetre obviar les llargues distàncies geogràfiques que podien separar als seus membres, i posteriorment han permès documentar (a vegades amb gran detall) les relacions entre els seus integrants.[3] La llengua franca inicialment utilitzada va ser el llatí, tot i que amb el pas del temps el francès va guanyar importància.
Entre els intel·lectuals de la Il·lustració (o "philosophes", com se'ls coneixia a França) va sorgir l'interès de fomentar la comunicació entre ells. La República de les Lletres va sorgir durant el segle xvii com una comunitat autoproclamada d'acadèmics i figures literàries que es va estendre a través de les fronteres nacionals, tot i respectar les diferències en el llenguatge i la cultura.[4] Aquestes comunitats, que trascendien les fronteres nacionals, van formar la base d'una República metafísica. Com a conseqüència de les limitacions imposades per la societat de l'època sobre les dones, la República de les Lletres va estar integrada principalment per homes.
La circulació de cartes manuscrites era necessària per aquest propòsit, ja que va permetre als intel·lectuals comunicar-se entre ells a grans distàncies. Els ciutadans de la República de les Lletres del segle xvii van mantenir correspondència per carta, intercanviant articles i fullets impresos, considerant que el seu deure era incorporar altres membres a la República mitjançant l'expansió de la correspondència.[5]
La primera aparició coneguda del concepte, en la seva forma llatina (Respublica literaria), es troba en una carta dirigida per l'humanista italià Francesco Barbaro a Poggio Bracciolini, datada el 6 de juliol de 1417.[6] L'expressió va ser utilitzada progressivament, durant els segles xvi i xvii, de manera que a finals d'aquest segle aquest concepte ja apareixia en títols de diverses publicacions periòdiques de rellevància.[7] Actualment, el consens és que Pierre Bayle va traduir per primera vegada el concepte al francès en el seu diari "Nouvelles de la République des Lettres", el 1684. Tot i així, alguns historiadors dissenteixen, i a vegades s'ha arribat a afirmar que l'origen d'aquest terme es remunta fins a la República de Plató.[8] Part de la dificultat en la determinació del seu origen rau en el fet que, a diferència d'una acadèmia o societat literària, la República de les Lletres només existia a la ment dels seus membres.[7]
Actualment, els historiadors encara debaten la importància de la República de les Lletres per la seva influència en la Il·lustració. Avui dia, la majoria dels historiadors angloamericans, independentment del seu punt de partida en el debat, comparteixen un camp comú: la República de les Lletres i la Il·lustració van ser fets significativament diferents entre ells.[9]