Revolució egípcia de 2011
From Wikipedia, the free encyclopedia
La revolució egípcia de 2011, també anomenada Revolució del 25 de gener,[7] van ser un seguit de manifestacions al carrer, protestes i actes de desobediència civil que van començar el 25 de gener del 2011 i que es van difondre per tot el país. Les manifestacions i els disturbis van ser duts a terme per diversos grups socials i s'inspiraren principalment en la Revolució del Gessamí de Tunísia. Les manifestacions i revoltes van ser originades com a forma de protesta contra l'excés de brutalitat policíaca, les lleis d'emergència de l'estat, les altes taxes d'atur, el desig d'augmentar el salari mínim, la manca d'habitatges i aliments, la inflació, la corrupció, la mancada de llibertat d'opinió, les pobres condicions de vida,[8] factors estructurals demogràfics.[2] L'objectiu dels protestants, la dimissió del president Hosni Mubarak, amb més de 30 anys que és al poder, es va assolir en divuit dies.[1][7]
Aquest article o aquest apartat conté informació obsoleta o li falta informació recent. |
| ||||
Tipus | protesta | |||
---|---|---|---|---|
Part de | Primavera Àrab | |||
Interval de temps | 25 gener - 11 febrer 2011 | |||
Data | 25 de gener de 2011 (2011-01-25) - 11 de febrer de 2011 (2011-02-11) | |||
Localització | Egipte | |||
Estat | Egipte | |||
Objectiu | Derrocar el règim de Hosni Mubarak[1] | |||
Causa | Males condicions de vida[2] | |||
Acció | Manifestacions, desobediència civil, avalots, revolució, autoimmolacions | |||
Resultat | Canvi de govern i exili de Mubarak | |||
Morts | Almenys 105 protestants i 10 policies | |||
Ferits | Almenys 1500 manifestants i 750 policies[3][4] | |||
Nombre de detinguts | ||||
Mitjà de comunicació | ||||
Les manifestacions no eren gens noves; durant els últims anys s'havien repetir periòdicament aquest tipus de protestes, però aquests últims —iniciats el 25 de gener (denominat Dia de la ira[9])— van sobrepassar amb escreix l'ocorregut durant els anys previs. Les protestes del 2011 han estat descrites com "sense precedents" per Egipte[8][10][11] i "la major mostra de descontentament popular a la història recent".[12] Aquestes revoltes foren les més multitudinàries des de la Revolta del pa de 1977 i, per primera vegada, van aglutinar egipcis de diferents orígens econòmics, socials i religions per protestar per una mateixa causa.[12][13]
Durant aquells dies, la capital, El Caire, va ser descrita per alguns corresponsals com una "zona de guerra"[14] i la ciutat de Suez va ser escenari de freqüents enfrontaments violents. El govern va imposar un toc de queda, al·legant que la interrupció d'aquest servei era necessària per mantenir l'ordre i per evitar un aixecament de grups fonamentalistes islàmics.[15]
Les protestes van capturar l'atenció mundial a causa de la creixent integració de Twitter, Facebook, YouTube i altres plataformes de mitjans socials que van permetre als activistes i observadors de comunicar-se, coordinar-se i documentar els esdeveniments que es produeixin. La nit abans del divendres 28 de gener, davant de la convocatòria d'una gran jornada de protestes, va començar una apagada del servei de telefonia mòbil i d'Internet, en una operació sense precedents a tot el món, que va deixar vuitanta milions d'egipcis sense accés a la xarxa.[16] L'endemà, el servei a la telefonia mòbil va retornar progressivament.