Teologia del poble
From Wikipedia, the free encyclopedia
La teologia del poble és un corrent teològic nascut en l'Argentina després del Concili Vaticà II i la Conferència de Medellín (Colòmbia, 1968) com a branca autònoma de la teologia de l'alliberament que, segons diversos autors,[1][2][3][4][5][6][7] ha influït fortament en el pensament del papa Francesc. Entre els principals teòlegs de teologia del poble es destaquen Lucio Gera, Rafael Tello, Justino O'Farrel, Juan Carlos Scannone i Carlos María Galli
La teologia del poble pren la crucial "opció preferencial pels pobres" de la teologia de l'alliberament, però es diferencia d'aquesta per no centrar-se en la "lluita de classes", sinó les nocions de "poble" i "antipoble" i les particularitats que prenen les lluites populars i la cultura en l'Amèrica Llatina. La teologia del poble sosté que a partir de la globalització i l'aprofundiment dels processos d'exclusió, l'"opció preferencial pels pobres" deu expressar-se com a "opció preferencial pels exclosos".[8]
El teòleg jesuïta Juan Carlos Scannone, fundador de la filosofia de l'alliberament i de la teologia del poble, ha dit que el papa Francesc ha pres d'aquesta última la seva noció de "poble" com a "figura polièdrica" en la qual cada cultura té alguna cosa que aportar a la humanitat i on es respecten les diferències.[9]