Teoria clàssica de camps
From Wikipedia, the free encyclopedia
Una teoria clàssica de camps és una teoria física que pronostica com un o més camps físics interaccionen amb la matèria. El terme 'teoria clàssica de camps' és generalment reservat per descriure aquelles teories físiques que descriuen l'electromagnetisme i la gravitació, dos de les forces fonamentals de la natura. Aquelles teories que incorporen la mecànica quàntica són anomenades teories quàntiques de camp.
Aquest article o secció necessita millorar una traducció deficient. |
A física el terme camp representa l'assignació d'una quantitat física a cada punt de l'espai i/o temps. Per exemple, en una previsió de temps, la velocitat del vent és descrita assignant un vector a cada punt espacial. Cada vector representa la direcció del moviment d'aire a aquell punt. Amb el pas de les hores, el vent a un punt canvia, tant en direcció com en magnitud i així el camp canvia també. Des d'un punt de vista matemàtic, els camps clàssics són descrits per seccions de fibrats (teoria de camp clàssica covariant).
Les descripcions de camps físics van ser donades abans del naixement de la teoria de la relativitat i fou llavors revisada segons aquesta teoria. Consegüentment, s'acostuma a dividir entre les teories de clàssiques de camp no relativistes i aquelles relativistes. Les equacions de camp modernes tendeixen a ser equacions tensorials.
L'any 1839 James MacCullagh presentà les equacions de camp per descriure la reflexió i la refracció en "An essay toward a dynamical theory of crystalline reflection and refraction" (un assaig envers una teoria dinàmica de la reflexió i la refracció cristal·lina).[1]