Túnel de vent
From Wikipedia, the free encyclopedia
En enginyeria, un túnel de vent o túnel aerodinàmic és una eina de recerca desenvolupada per ajudar en l'estudi dels efectes del moviment de l'aire al voltant d'objectes sòlids. Amb aquest aparell se simulen les condicions experimentades per l'objecte en la situació real.[1]
En un túnel de vent, l'objecte roman estacionari mentre es força el pas d'aire o gas al voltant d'ell. S'utilitza per a estudiar els efectes del moviment de l'aire en objectes com avions, naus espacials, míssils, automòbils, edificis o ponts.
L'aire es bufa o aspira per mitjà d'un conducte equipat amb una finestra i altres aparells, dins el qual els models o formes geomètriques es munten per al seu estudi. Després es fan servir diverses tècniques per a estudiar el flux d'aire real al voltant de la geometria i es compara amb els resultats teòrics, que també han de tenir en compte el nombre de Reynolds[2] i el nombre de Mach[3] per al seu règim de funcionament.
Per exemple:
- Poden unir brins a la superfície en estudi a fi de detectar la direcció del flux de l'aire i la seva velocitat relativa.
- Poden injectar tints o fum en el flux d'aire per a observar el moviment de les partícules en passar per la superfície.
- Poden inserir sondes en punts específics del flux d'aire a fi de mesurar la pressió estàtica o dinàmica de l'aire.
Un túnel de vent vertical és una instal·lació d'esbarjo d'interior anomenada skydiving.