Dinastia almoràvit

From Wikipedia, the free encyclopedia

Dinastia almoràvit
Remove ads

Els almoràvits (àrab: المرابطون, al-murābiṭūn, en singular المرابط, al-murābiṭ) foren un moviment religiós del nord d'Àfrica, format per nòmades amazics del Sàhara, que al segle xi fundaren la segona dinastia del Marroc.[1]

Dades ràpides Tipus, Himne ...
Remove ads

Història

Orígens, expansió i religió

Al segle xi, els lamtuna exercien la supremacia entre els amazics; vers el 1034, Yahya ibn Ibrahim, cap dels gudala del Sàhara occidental, emparentat als lamtuna (de Mauritània), encara que a vegades enfrontats, va enviar un jurista de la tribu anomenat Jawhar ibn Sakkun a fer la peregrinació a la Meca vers 1040. Quan feia el viatge de tornada, va anar a Kairuan, on es va entrevistar amb el prestigiós alfaquí Abu-Imran al-Fassí per islamitzar el seu poble, que el va remetre a un mestre maliquita del Sus, Uggwag ibn Zalwi, i aquest va encarregar la tasca a un antic alumne seu, Abd-Al·lah ibn Yassín al-Ghazulí, que va fundar un ribat on es va originar la secta dels almoràvits, i aconseguí el suport primer dels gudala i després dels lamtuna.

Mort Yahya, els lamtuna estaven dirigits per Yahya ibn Úmar al-Lamtuní i, a la seva mort, en la batalla de Tabfarilla,[2] pel seu germà Abu-Bakr ibn Úmar al-Lamtuní. Els gudala es van separar dels almoràvits i es van retirar al sud. Cap al 1053, els almoràvits van començar a expandir les seves creences religioses a les tribus del Sàhara; després d'això, van començar a expandir al seu poder primer a les tribus del voltant, després cap al Magrib, on funden ciutats com Marràqueix el 1062.

Abu-Bakr ibn Úmar al-Lamtuní va tornar al desert del Sàhara per comandar l'ala sud dels almoràvits, saquejant el Sudan pagà i potser atacant l'Imperi de Ghana, tot i que l'opinió entre els historiadors està dividida sobre si els almoràvits van establir mai el domini sobre els seus veïns subsaharians.[3] Si Ghana va ser realment conquerida, probablement ho va fer un fill d'Abu Bakr, Yahya, el 1076,[4] en qualsevol cas, el país es converteix a l'islam[5] i a la mort d'Abu Bakr el 1087, fou recuperada pels seus sobirans. El 1080 els almoràvits van conquerir l'Emirat maghrawa de Tlemcen (l'actual Algèria).[6]

Invasió d'al-Àndalus

Quan el 1085 Alfons VI de Castella (1040-1109) va conquerir Tulàytula, l'emir d'Ixbíliya es va alarmar de tal manera que va decidir demanar ajuda als guerrers almoràvits, sobretot als de la tribu dels lamtunes. Es diu que el seu cap, Yússuf ibn Taixfín, un dervix auster, anava vestit amb pell d'ovella i s'alimentava de dàtils i llet de cabra.

Yússuf va creuar l'estret de Gibraltar amb el seu exèrcit; derrotà els cristians en la batalla d'az-Zal·laqa el 23 d'octubre de 1086,[7] i es trobà amb una terra fèrtil i pròspera; també va observar el relaxament dels preceptes doctrinals de l'Islam i la gran tolerància amb els jueus i cristians. Això li va provocar la determinació d'apoderar-se d'aquests regnes, animat per la divisió entre les diferents taifes. Els almoràvits van conquerir les diferents taifes entre el 1090 i el 1116. Les van conquerir en l'ordre següent: Màlaga i Granada (1090), Sevilla[8] i Almeria el 1091, Badajoz (1094), València, que en aquell moment era cristiana, i Làrida (1102),[9] Albarrasí (1104), Alpont (1106), Saragossa (1110) i finalment Mallorca el 1116.

Decadència

Després d'aquestes ràpides conquestes, els almoràvits van perdre terreny tan ràpidament com l'havien guanyat, amb la caiguda de Saragossa el 1118, i van ser derrotats contra el Regne de Portugal el 1139 en la batalla d'Ourique. Uns anys més tard, l'Imperi almoràvit va quedar atrapat per l'extensió de la Segona Croada a la península Ibèrica, la revolta dels almohades a l'actual Marroc i la revolta de Xarq al-Àndalus.

En el 1132, Abd-al-Mumin ibn Alí, al front del moviment reformista (tawhid) conegut per al-muwahhidun (almohades) va ser reconegut com a cap espiritual de les tribus amazigues i va decidir conquerir el Marroc. El Sus i el Dra foren els primers objectius, i després les fortaleses que envoltaven al nord les muntanyes del gran Atles i impedien l'accés a les planes de Marràqueix. Després va avançar cap al nord-est i va ocupar Damnat i Day, i es va assegurar el control de l'Atles mitjà i de Tafilalt (1140-1141). Així les seves forces tenien accés al Marroc del Nord i, amb base al massís del Jabal, van ocupar les fortaleses de la regió de Taza, des d'on es van estendre cap als territoris de les tribus mediterrànies del Wadi Law i de Badis, Nakur, Melilla i fins a Orà. Va entrar a la vila de Tagra, on havia nascut, com a triomfador. Fins aquest moment les seves operacions eren de guerrilla, però en endavant volia enfrontar els almoràvits a la plana, i li calia un exèrcit tradicional. La mort de l'emir almoràvit Alí ibn Yússuf el 1144 havia deixat un tron debilitat al seu fill Taixfín ibn Alí, i la rivalitat entre els grups tribals lamtuna i massufa per la successió debilitaven el seu imperi. La mort del català Reverter, el millor general almoràvit (1142), en un enfrontament entre les seves milícies cristianes i els almohades al Marroc oriental, també els havia perjudicat molt, tot i que el fill Alí ibn Reverter va succeir-lo en la direcció de la milícia. L'adhesió dels amazics zenata al moviment va deixar aquest amb una força immensa. L'exèrcit d'Abd-al-Mumin i el de Taixfín ibn Alí es van trobar a la plana de Tremissèn, i els almohades van obligar els seus enemics a retirar-se cap a Orà. Taixfín va morir d'una caiguda de cavall el mateix any 1145. Ara el camí de Fes estava obert. Oujda i Guersif foren ocupades i finalment ho fou Fes, el 1146. Després van seguir Meknès i Sale. Marràqueix va provar d'oferir resistència, però va haver de capitular el 1147. Abd-al-Mumin es va instal·lar al palau del sobirà almoràvit, i va fer construir la Mesquita Kutubia, encara existent. Fou segurament llavors que els seus fidels li van atribuir el títol d'amir al-muminín, ‘cap dels creients’.[a]

La conquesta de Marràqueix per part dels almohades va suposar la desintegració de l'Imperi almoràvit. Coincidint amb el retrocés almoràvit al nord d'Àfrica a mans de la Dinastia almohade,[10] els aristòcrates andalusins van revoltar-se contra els almoràvits als quals consideraven uns intrusos incultes i intolerants que degradaven l'anterior cultura refinada dels regnes de taifes andalusins, però la rebel·lió esclatà mancada de coordinació i les distintes faccions revolucionàries es combatien entre si, apareixent un nou seguit d'emirats independents o taifes. La Revolta contra els almoràvits fou encapçalada a Gharb al-Àndalus per Abu-l-Qàssim Àhmad ibn Hussayn ibn Qassi i a Qurtuba per Àhmad ibn Hamdín al-Taghlibí,[11] mentre que a Xarq al-Àndalus fou encapçalada per Àhmad ibn Hud al-Mústansir, més conegut com a Sayf-ad-Dawla, fill del darrer emir hudí de Saraqusta. Induït pel seu odi als almoràvits, es posà al servei del rei Alfons VII de Castella. Tot i estar manejat pels cristians, gaudia de prestigi entre els andalusins, per tal com era l'hereu dels Banu Hud. En esclatar la revolució, Yahyā ibn Ali ibn Ġānīya comandava els almoràvits andalusins.

Els almohades van desembarcar a al-Àndalus el 1145, i el 1146 l'almirall almoràvit ibn Maymun es va passar als almohades i es va apoderar de Cadis, i ja el 1147 un exèrcit enviat per Abd-al-Mumin ibn Alí va conquerir successivament Xerès, Niebla, Silves, Beja, Badajoz i finalment Isbiliya. El 1148 almoràvits ja només conserven Gharnata, que va caure en mans almohades en 1155, i les illes Balears, on van marxar nombrosos partidaris dels almoràvits i des d'on es feien atacs constants a les costes del nord d'Àfrica, i que va caure en 1203.[12] Els almoràvits van continuar lluitant contra els almohades a Tunísia fins al 1236.

Remove ads

Art almoràvit

Durant el regnat del Yússuf ibn Taixfín, les obres realitzades encara acusaren l'austeritat i desornamentació imposades pel seu fervor religiós. Tot i això, aquest rigor va decaure amb el seu fill Alí ibn Yússuf que, enlluernat pel refinat ambient cortesà de les taifes andalusines, patrocinà diverses empreses plenes dels més bells elements decoratius.

Tot i trobar-se el focus originari d'al-Àndalus, les construccions documentades es troben al nord d'Àfrica. Els edificis de caràcter religiós són els millor representats. A aquests, corresponen les mesquites de Tilimsen i d'Alger, les quals segueixen el model habitual de naus perpendiculars al mur de la qibla. Excepcionalment, com succeeix a la mesquita Quaraouyine de Fez, s'usen naus paral·leles a la qibla seguint el model de la mesquita de Damasc. En ambdós casos, les naus dels extrems es perllonguen formant les galeries que marquen el pati, de manera que aquest passa a tenir unes dimensions més reduïdes.

El suport preferit és el pilar en substitució de la columna. Adopten l'arc de ferradura i lobulat, als quals afegeixen arcs de ferradura apuntats, lobulats trevolats, mixtilinis i de llambrequins, formats aquests últims per xicotetes corbes, angles rectes i claus penjants. En relació amb el desenvolupament dels arcs, apliquen des del salmer un motiu en "S", denominat serpentiforme, ja utilitzat anteriorment en el palau de l'Aljaferia de Saraqusta. El sistema de cobertes preferit és a dues aigües, creant sostres de fusta a la mateixa volta, que aconseguiren un gran desenvolupament en l'art mudèjar. Al mateix temps, realitzaren belles cobertes cupulades. Les unes, representades per la cúpula davant del mihrab de la mesquita de Tilimsen, seguiran el model cordovès d'arcs entrecreuats que deixen la clau lliure, si bé, en aquest cas, arranquen de trompes angulars de muqarnes i usen uns elements d'estuc calat decorats amb exuberants motius florals. A partir d'aquesta obra, en què es documenta la introducció al Magrib de la muqarna o mocarab, apareix un altre tipus de cúpula denominada de muqarnes, exemplificada per l'existent en la mesquita de Qarawiyin a Fez.

Les produccions artístiques continuaren vinculades a les tradicions anteriors. El taller tèxtil d'Almeria arribà al seu complet clímax realitzant els anomenats attabi. Aquests teixits es caracteritzen per la utilització de tons més suaus amb tocs d'or formant grans cercles dobles, tangents o enllaçats, disposats en files, a l'interior dels quals es tanquen parelles d'animals. La semblança amb els teixits sicilians ha induït a confusió entre ambdós tallers. Un problema similar plantegen els ivoris, que contenen inscripcions impersonals que no acaben d'aclarir l'adscripció a un dels dos tallers. La ceràmica, per la seua part, continuà desenvolupant la tècnica de "corda seca parcial" o "total", depenent que la decoració en cobrira tota o part de la superfície. Junt amb aquesta, fan la seua aparició dues noves tècniques aplicades a la ceràmica no vidriada: l'esgrafiat i l'estampillat, que es generalitzarà en època almohade.

En la literatura destaca la poesia d'Ibn Hafadja, la poesia i prosa d'Ibn Amira i la poesia d'Ibn Al-Zaqqaq.[13]

Remove ads

Llista d'emirs

governs duals

govern únic

Notes

  1. [a]
    El títol, propi dels califes, s'oposava també al que havien pres els almoràvits: amir al-muslimín, ‘cap dels musulmans’.

Referències

Vegeu també

Loading related searches...

Wikiwand - on

Seamless Wikipedia browsing. On steroids.

Remove ads
Remove ads