Meknès
From Wikipedia, the free encyclopedia
Meknès (àrab: مكناس, Miknās; amazic estàndard marroquí: ⴰⵎⴽⵏⴰⵙ, Amknas), antigament Mequines, és una ciutat del nord del Marroc, situada a 130 km de la capital, Rabat, i a 60 km de Fes. El 1902 tenia 20.000 habitants, el 1960 havia passat a 175.900 habitants i el 2004 eren ja 536.232 habitants. El 2011 s'estima que ha superat el 600.000 habitants.
| مكناس (ar) ⵎⴽⵏⴰⵙ (tzm) | ||||
| ||||
| Tipus | ciutat, gran ciutat i municipi del Marroc | |||
|---|---|---|---|---|
| Lloc | ||||
| ||||
| Monarquia constitucional | Marroc | |||
| Regió | Fes-Meknès | |||
| Prefectura | prefectura de Meknès | |||
| Capital de | ||||
| Població humana | ||||
| Població | 520.428 (2014) (1.406,56 hab./km²) | |||
| Llars | 126.319 (2014) | |||
| Geografia | ||||
| Part de | ||||
| Superfície | 370 km² | |||
| Altitud | 535 m | |||
| Organització política | ||||
| Membre de | ||||
| Identificadors descriptius | ||||
| Codi postal | 50000 | |||
| Altres | ||||
| Agermanament amb | ||||
El seu nom deriva de l'amazic Miknassa, nom de la tribu fundadora de la ciutat. És el cap de districte de la regió administrativa de Meknès-Tafilalet, al centre de l'estat. És una de les quatre ciutats imperials del Marroc, juntament amb Marràqueix, Fes i Rabat. Va ser la capital del Marroc durant el regnat al segle xvii de Mulay Ismail, el qual l'envoltà de muralles. En són notables el palau (1634), que serveix de panteó reial, i la gran mesquita. La ciutat europea està completament separada de la medina marroquina.
La ciutat històrica de Meknès fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1996.[1]
Llocs d'interès
- Madrassa Bou Inania
- Gran Mesquita
- Mausoleu de Mulay Ismail
- Casa de l'aigua (Dar el-Ma)
- Graners de Mulay Ismail
- Estany de l'Aguedal
Portes
Història
| |||
| Nom en la llengua original | (ar) مكناس (tzm) ⵎⴽⵏⴰⵙ | ||
| Dades | |||
| Tipus | Ciutat, gran ciutat i municipi del Marroc | ||
| Part de | Ciutats imperials del Marroc | ||
| Característiques | |||
| Superfície | 370 km² | ||
| Altitud | 535 m | ||
| Localització geogràfica | |||
| Entitat territorial administrativa | prefectura de Meknès (Marroc) | ||
No se'n sap res durant el període romà ni en els segles següents. La tradició diu que el 917 es van incendiar uns jardins a la zona, la qual estava poblada per amazics de Sais i Sebu; després hi hauria emigrat la tribu dels miknasa del grup dels zenetes.[2] Els miknases van presentar resistència als idríssides.
A la regió de Meknès els miknases van edificar diversos establiments, que al segle x es van reunir per formar la Takrart o Tagrart de què parla al-Idrisi; la ciutat va agafar el nom de la tribu Miknasa (del qual deriva Meknès i el català Mequines). La població era notable en temps dels almoràvits, però després es va reduir. La vila era pròspera i es va rodejar d'una muralla; hi abundaven els jardins i els horts i tenia mesquites, banys i canals de conducció d'aigua. Els miknases van oferir resistència als almohades. Ibn Tumart s'hi va aturar per pregar i fou mal acollit el 1220-1221. Vint anys després Abd-al-Mumin ibn Alí va assetjar la ciutat però no la pogué conquerir; va tornar a Fes deixant la tasca per Yahya ibn Yaghmur. El setge hauria durat set anys segons algunes fonts i hauria estat presa vers el 1150, fou saquejada i destruïda; la guarnició fou exterminada i el governador fou l'únic que en va poder fugir.
La ciutat fou reconstruïda al mateix lloc però fins vers el 1200 no es va recuperar; en aquest temps es va acabar la mesquita al-Nadjdjarin, que és el monument més antic de la ciutat. L'aigua hi fou portada des de Tadjenna, a 7 km. Des de 1182 tenia sis portes. El 1231-1232 Abu-l-Ulà Idrís al-Mamun va haver d'intervenir contra els Banu Fazaz i els Meklata, que amenaçaven la ciutat. Vers el 1244 els marínides hi van aconseguir una victòria militar i Abu-Yahya Abu-Bakr ibn Abd-al-Haqq (emir 1244-1258) la va ocupar però per molt poc de temps. El fill del califa almohade Abu-l-Hàssan Alí as-Saïd (1242-1248) va morir en la batalla. El 1245-1246 el governador d'Abu-l-Hàssan Alí as-Saïd va morir en una revolta local i els rebels van proclamar l'hàfsida Abu-Zakariyyà Yahya (I), però el califa almohade la va recuperar i Abu-Yahya Abu-Bakr ibn Abd-al-Haqq fou rebutjat fins a Taza. Dos anys després, mort el governador de la ciutat, el marínida entrava definitivament a la ciutat.
Foren els marínides els que van construir les madrasses i altres monuments destacats de la ciutat. Els idríssides locals, que havien ajudat als marínides, aviat van començar a planificar la partició del Marroc. Amb la decadència marínida l'idríssida Mawlay Zayyan va exercir-hi el poder. Els wattàsides no van intervenir-hi fins a la primera dècada del segle xvi, quan Masud ibn al-Nasir, revoltat contra el sultà Muhammad al-Burtuqali (1504-1526) es va refugiar a Meknès. Al-Burtuqali va assetjar la ciutat, la va conquerir i deixà en el poder el seu germà al-Nasir al-Kiddid, que no li fou fidel i va exercir com a sobirà independent per uns anys. El regnat fou poc gloriós i va acabar en el caos.
Les zàuiyes havien estat ben acollides pels miknases i quan el 1548 el sadita Muhammad al-Shaykh va avançar cap a la ciutat la va ocupar fàcilment, perquè el marínida al-Nasir al-Kasri n'havia pactar el lliurament a canvi de l'alliberament del seu pare Ahmad Bu Zekri i els marabuts van imposar aquest acord. El cap religiós Abu l-Hasan Ali ibn Haruz, que se li oposava, fou executat. Quan Muhammad va tornar al cap de dos anys fou rebut amb regals.
A la meitat del segle xvi la ciutat tenia entre 6.000 i 8.000 focs, això és entre 40.000 i 50.000 habitants, i era la vila principal de tota la regió. Els sadites es van ocupar poc de la ciutat i generalment fou residència d'un fill del sultà, però sense comandament de tropes. Les lluites que van seguir a la mort del sultà Ahmad al-Mansur (1578–1603) van afectar la ciutat; en el desordre la zàuiya d'al-Dila va imposar l'autoritat. El 1640 Abu Abd Allah Muhammad al-Hadjdj, el cap de la zàuiya, va imposar la seva autoritat i fou reconegut a Fes i Meknès després de derrotar el sadita de Marràqueix, Muhammed al-Shaykh al-Saghir. El xerif alauita Mulay al-Rashid va trobar el 1666 aliats a Abu Abd Allah Muhammad al-Hadjdj en la tribu Beni Mtir, contra la qual va lluitar el 1668. Mulay al-Rashid va arranjar la kasba de Meknès i va cedir la ciutat al seu fill Mulay Ismail, que va viure a la kasba; va pujar al tron el 1672 i de fet Meknès va esdevenir-ne la capital. Durant els següents anys els alauites van fer diverses construccions a la ciutat, en part de manera desordenada. Mawlay Ismail hi fou enterrat.
El caos succeí a la mort d'Ismail: un sobirà va arribar a ser proclamat sis vegades i altres tantes deposat, va portar l'agitació a la zona, però la vila va retrobar la seva esplendor amb Mulay Muhammad III (1757-1790), que hi va fer noves construccions, tot i el terratrèmol de 1755, que l'havia danyat lleugerament. A partir del 1811 les tribus amazigues revoltades van tallar les comunicacions i era difícil entrar i sortir de Meknès, i finalment Mulay Sulayman (1795-1822) va decidir establir-se a Fes, va dispersar els abid (la guàrdia negra) i va deixar virtualment independents els amazics. Mulay Hasan I (1873-1894) va recuperar-ne el control derrotant les tribus i el 1879 va fer una campanya contra els Beni Mtir; el 1887 es va apoderar del país dels Beni Mgild; però a la seva mort el 1894 els amazics tornaren a ser independents.
A la caiguda d'Abd al-Aziz ben al-Hasan la ciutat va reconèixer successivament cadascun dels pretendents i finalment a Mulay Abd al-Hafiz ibn al-Hasan, però el 1909 va cridar a al-Kattani; el 1911 es va unir a Mawlay Zayn; aquell mateix any va ser ocupada pel general francès Monier.
Vegeu també
Notes
Enllaços externs
Bibliografia
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.