Andrew Jackson
polític estatunidenc, 7è president dels Estats Units From Wikipedia, the free encyclopedia
Remove ads
Andrew Jackson (Waxhaws, Carolina del Sud, 15 de març de 1767 - Nashville, Tennessee, 8 de juny de 1845) va ser el setè President dels Estats Units d'Amèrica.[1] Fill d'immigrants irlandesos pobres, va participar en la guerra d'independència com a missatger. Ric terratinent que posseí centenars d'esclaus afro-americans durant la seva vida, fou conegut pel seu discurs demagògic i populista contra l'establiment, per la seva defensa de la Unió dels Estats i també per les seves guerres contra els natius americans i l'expulsió de les seves terres,[2] que passaren a mans de petits grangers nord-americans. Aquests foren la seva base popular, oposats a les elits urbanes.
 |
Per a altres significats, vegeu «Andrew Jackson (desambiguació)». |
La seva cara figura als bitllets de 20 dòlars dels Estats Units.
Remove ads
Biografia
Joventut
Andrew Jackson era fill d'Andrew i Elizabeth Jackson, una família escocesa de l'Ulster,[3]el 15 març 1767, aproximadament dos anys després d'emigrar de Carrickfergus.[4][5] Tres setmanes després de la mort del seu pare, Andrew va néixer als voltants de Waxhaws, entre Carolina del Nord i Carolina del Sud. La ubicació exacta del seu naixement és discutible, Jackson va afirmar que va néixer en una cabana a la frontera de Carolina del Sud.[6]
Va rebre una educació esporàdica a l'escola del poble. Durant la Guerra d'Independència, Jackson, a l'edat de 13 anys, es va incorporar al regiment local.[7] Andrew i un dels seus dos germans, Robert Jackson, van ser fets presoners de guerra pels britànics i gairebé van morir de fam en captivitat. Quan l'Andrew es va negar a netejar les botes d'un oficial anglès, aquest li llança cops d'espasa, deixant-lo amb cicatrius a la mà esquerra i al cap, així com amb un gran odi cap als anglesos. Durant el seu empresonament, els dos germans agafen la verola. La seva mare obté el seu alliberament discutint sobre la seva edat, però Robert mor uns dies després.[8] La seva mare va morir sis mesos després de còlera. Tota la família propera d'Andrew Jackson va morir per una causa relacionada amb la guerra, que va culpar als britànics.[9] Va quedar orfe als 14 anys.
Jackson és l'últim president dels Estats Units que era veterà de la Guerra Revolucionària, i el segon que ha estat presoner de Guerra després de Washington.
Tennessee
Tornant als seus estudis, després de l'expulsió dels anglesos, esdevé advocat a Salisbury a Carolina del Nord (1784),[10] després fiscal general de districte a Nashville, Tennessee (1788).[11] Jackson es va estrenar en el comandament militar, al capdavant d'unes quantes milícies, contra els amerindis que va empènyer lluny de les fronteres.
En ser admès Tennessee a la Unió, el jurisconsult Jackson va rebre l'encàrrec de redactar la Constitució del nou Estat. Representant de Tennessee al Congrés General (1796), senador l'any següent, dimití i tornà a casa seva.[12]
Jutge de la Cort Suprema de l'Estat i comandant en cap de la milícia de Tennessee, conserva només aquest darrer títol (1799), i es dedica a l'agricultura.[13] Posseïnt una de les majors plantacions de Tennessee amb centenars d'esclaus. A diferència de Thomas Jefferson i George Washington, Jackson mai va qüestionar la moral de l'esclavitud i en fou un ferm defensor.[14] Tretze anys més tard, van esclatar les hostilitats el 1812, entre els Estats Units i Anglaterra, fent de Jackson, antic magistrat, legislador i treballador, el primer home de Guerra de la Unió o, per utilitzar l'expressió emfàtica adoptada pels anglesos, el lleó d'Amèrica del Nord.
Carrera militar
Native American Wars, cor de la Guerra de 1812
Jackson és conegut per la Guerra Creek i després la Primera Guerra Seminola que va obligar els nadius americans a emigrar a l'oest del Mississipi per permetre que els pioners s'instal·lessin.[15] Al Sud, aquestes guerres es troben al centre de la Guerra de 1812 contra els britànics, acusats de fomentar-les (un pretext per a l'espoli dels amerindis, malgrat les promeses i compromisos del govern federal).[16]
El seu amic Edward Livingston, exalcalde i advocat de Nova York, estava familiaritzat amb el dret marítim i els litigis posteriors a la Guerra Revolucionària. Va treballar en la Guerra de 1812, que va mantenir allunyades les tropes federals, permetent a Andrew Jackson reunir una milícia per lluitar contra els Creeks, i després annexionar les seves terres durant la febre d'Alabama.
Elevat al rang de major general de milícies, Jackson va rebre l'encàrrec el desembre de 1812 de dirigir un cos de voluntaris pel Mississipi. En resistir-se a les ordres contradictòries i injustes d'un funcionari del govern central, es va guanyar l'afecte dels milicians. Va ser durant aquesta guerra quan sembla que es va guanyar el seu sobrenom Old hickory, en referència a la duresa de la fusta de noguera.
Durant la guerra Jackson utilitzà esclaus per lluitar i guanyar la batalla de Nova Orleans, després de la qual va pronunciar un discurs retractant les promeses d'alliberar els esclaus que van lluitar sota el seu comandament i va afegir: "Abans que un esclau meu sigui lliure, el posaria en un graner i el cremaria viu".[17]
La seva difícil i perillosa campanya contra els indis Creek (1813) va acabar amb un cop d'estat que va marcar els annals militars de la Unió. Jackson va informar que els Creeks, refugiats a Florida, possessió espanyola, estan sent armats pel governador de Pensacola, violant de la seva neutralitat. Sense esperar l'autorització que demana al seu govern, Jackson entra a Florida. Pensacola és ocupat per la força; el governador espanyol, els indis i els anglesos són castigats i Jackson es retira.
El 1814 Jackson va dirigir la batalla de Horseshoe Bend, Alabama, on van morir 700 indis Creek i només va perdre 49 homes. Els Cherokees, atacant els Creeks per darrere, permeten que Jackson i els seus milicians guanyin aquesta batalla. Se signa un tractat de pau que dona accés als colons nord-americans a un territori de prop de 100.000 km².[18][19]
A finals del mateix any, Jackson es trobava a Florida lluitant contra els seminoles. Aquests agricultors van ocupar el nord de Florida a petició dels espanyols, per tal de protegir la colònia contra els Estats Units. També van acollir esclaus fugitius, esclaus que lluitaven al seu costat. Jackson va ser nomenat governador militar de l'estat el 1819, i el territori va ser cedit per Espanya el 1821 pel Tractat d'Adams-Onís, per una suma de diners força insignificant tenint en compte la mida de Florida, i sense la més mínima batalla amb els espanyols (que, és cert, estaven preocupats per les seves possessions tant a Amèrica del Sud com al Carib).
Batalla de Nova Orleans, al costat de Jean Lafitte
Finalment, el 13 de desembre de 1814, Jackson es trobava a Nova Orleans, Louisiana, per lluitar contra els britànics en l'última batalla de la Guerra anglo-americana de 1812-1815.[20][21] No havent arribat la notícia de l'armistici signat la vigília de Nadal 1814 pel Tractat de Gant, la batalla va tenir lloc el 8 de gener de 1815 entre 8000 soldats i uns 4000 rustauds, una gran part dels quals eren partidaris del corsari-pirata Jean Lafitte que governava la regió del Carib. La victòria farà que Jackson sigui un heroi nacional; les pèrdues britàniques van ser de 386 morts, 1521 ferits i 552 desapareguts, mentre que les baixes nord-americanes van ser només de 55 morts, 185 ferits i 93 desapareguts.[22]
És el moment en què el ressentiment contra Anglaterra es manté fort i la temptació d'anar cap a Mèxic, per poblar nous territoris, cada cop més vius. El govern dona llum verda a la Colònia de la Vinya i de l'Oliva, una vasta empresa colonial que en realitat cultiva cotó i abasta 370 km de terra verge, fundada per centenars de pagesos francesos de Saint-Domingue, en el que no és encara l'estat d'Alabama però sí el vast territori de Louisiana, recomprat a la França napoleònica el 1803. Aquest sector es va convertir en un lloc destacat en la història del cultiu del cotó.
Davant la magistratura suprema
El 17 de juliol de 1821, Jackson va ser elegit governador de Florida. Es va retirar de nou al camp, i després d'haver-hi passat catorze anys més, com a pagès, va ser elevat pels vots dels seus conciutadans a la magistratura suprema el 4 de març de 1829.
Es va presentar a les eleccions presidencials de 1824, i durant i després de les eleccions, el Partit Demòcrata-Republicà es va dividir entre partidaris i opositors de la democràcia jacksoniana, donant lloc al segon sistema de partits.[23] Jackson va obtenir més vots populars i vots dels electors que els seus competidors, però no va tenir la majoria absoluta, i va ser una votació de la Cambra de Representants que va donar la presidència a John Quincy Adams. Aquest fet va provocar una escissió dins del Partit Demòcrata-Republicà (els tres presidents anteriors: Thomas Jefferson, James Madison i James Monroe van ser extrets de les seves files). Els partidaris de John Quincy Adams van fundar el Partit Republicà Nacional mentre que els partidaris de Jackson van fundar l'actual Partit Demòcrata dels Estats Units.
Jackson es va tornar a presentar el 1828 i aquesta vegada va guanyar les eleccions amb una majoria substancial. És el primer president elegit per sufragi universal que acaba d'instal·lar-se en un gran nombre d'estats i la seva reputació d'home de poble i caçador d'indis no li és aliena. Pertany a la maçoneria.[24]
Fomenta la formació de grups de vigilants per vetllar pels esclaus i matar-los en cas de rebel·lió. Ell mateix en posseïa.[25]
Remove ads
Presidència
Va ser el primer president triat per sufragi universal i que no va pertànyer al cercle de polítics que van participar en la guerra d'independència ni en la redacció de la constitució. És un dels grans ídols de la història del seu país per haver fet concloure eficaçment la guerra de 1812 (Batalla de Nova Orleans), que va enfrontar per segona vegada als EUA amb el Regne Unit, haver conquistat la península de Florida als espanyols el 1817 (durant l'administració del president James Monroe) i haver dirigit les guerres índies contra les tribus Creek, Seminola i Cherokee, que van tenir com a objectiu empènyer-les més a l'oest per a permetre als blancs establir-se fins al Mississipi (Se li atribueix per això últim, la frase «l'únic indi bo és l'indi mort»). El 1837 Jackson també va reconèixer la nova República de Texas que poc abans havia pertangut a Mèxic.
Cultivà el mite de ser el primer president d'origen humil, i va projectar la imatge de defensor de l'home comú, tot i que fou un ric terratinent esclavista iniciant la democràcia Jacksoniana. Les seves diferències amb el Banc Nacional i el seu discurs demagògic connectaren amb en la suspicàcia del poble davant l'ambició de polítics, banquers i inversionistes estrangers, va dur que desconfiessin de les notes bancàries, i exigir que es pagués amb monedes d'or o plata.
Jackson va ampliar el sufragi posant fi als requisits de propietat que impedien votar als petits propietaris, principalment agricultors blancs. Aquests nous votants tenien la preocupació primordial d'adquirir les terres que estaven disponibles per explotar-los una vegada que Jackson va utilitzar l'exèrcit per expulsar els nadius americans a l'oest del Mississipí i prendre'ls les seves terres. Les campanyes de Jackson van elogiar els grangers rurals mentre ridiculitzaven els votants de les grans ciutats.
Alguns canvis que es van introduir durant aquest període de la història dels Estats Units van ser: l'amenaça de nul·litat i secessió dels estats i la renovació de la cèdula del Banc Nacional. La neteja ètnica i expulsió dels natius americans cap a l'oest fou també un dels assumptes més importants de l'era de Jackson.
Remove ads
Referències
Vegeu també
Bibliografia
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Remove ads