Auca

història pictòrica pròpia de la cultura catalana From Wikipedia, the free encyclopedia

Auca
Remove ads

Una auca és una història pictòrica pròpia de la cultura catalana que sol representar un esdeveniment històric, una biografia, una llegenda, una institució, o altres temes. A vegades de manera humorística o satírica. Tradicionalment consisteix en 48 imatges encasellades en vinyetes, cada una de les quals va acompanyada per versos de dues línies al peu de cada vinyeta fent un rodolí.[1][2] Les seves vinyetes han de ser múltiples de quatre. A diferència dels còmics, les auques es presenten sempre en una sola pàgina,[2] tot i que la similitud artística és evident. Són una forma d'expressió de la literatura folklòrica tradicional catalana, semblant a la literatura de canya i cordill.

Thumb
L'Auca de Montserrat (1923) de Joan Junceda

En general els versos es fan heptasíl·labs i de rima consonant, però a la pràctica la mètrica per fer una auca es pot relaxar (es poden fer tercets o quartets de rima assonant i amb diferent nombre de síl·labes, per exemple).[3] És recomanable evitar la rima fàcil de gerundis o infinitius.

Remove ads

Història

Thumb
Auca arcaica del Sol i de la Lluna . És muda i enumerativa, característiques comunes de les primeres auques, fins que el segle xix comença a predominar la forma actual d'historieta.[1]

Arcaiques

L'auca era un joc d'atzar i apostes nascut al segle XVI a Florència que consistia a extreure d'una bossa boles on hi havia un nombre i una imatge, que també estaven estampats sobre un tauler, i els nombres extrets s'anaven col·locant al seu lloc damunt del tauler. Conforme avançava la partida, hi havia menys boles a la bossa i les probabilitats de predir quin nombre seria extret eren més altes.[4]

L'auca és una expressió artística catalana que es remunta almenys fins al segle xvii. L'exemplar més antic que es conserva és una auca feta per Pere Abadal a Moià vers el 1670.[1][2] Segurament el seu origen és l'antic joc de l'auca, una antiga partida d'apostes molt popular els segles xvii i xviii.[1][2] També llavors aparegueren les auques d'arts i oficis que es feien amb imatges similars a les de les tradicionals rajoles d'oficis.[2] Tant les unes com les altres han estat classificades com a arcaiques.[2]

Primitives

Ja a finals del xviii es va ampliar la temàtica de les auques: animals, jocs d'infantesa, "del món al revés", de joves baladrers, festes de l'any, soldats, processons religioses... Hom categoritza aquestes de primitives.[2] Les vinyetes comencen a numerar-se i fins i tot a portar cada una un nom (generalment en català).[2]

Cal destacar un exemplar de tombants de segle Baladrers de França, sobre la Guerra del Francès, que era bilingüe (català-francès).[2]

Boom editorial el s. XIX

Al segle xix les auques van prendre un tarannà plenament pedagògic i van enriquir les seves temàtiques: faules morals, biografies, històries o fins i tot el resum d'obres de teatre i altres espectacles.[1] Aquest fet va significar el floriment de tot un fenomen literari i editorial tant a Barcelona com a València, difonent-se fins i tot a Madrid i Castella en general amb el nom d'aleluya,[1] (era un derivat de les nombroses estampetes religioses que llavors es repartien a les esglésies, com ara els goigs).[2] Els adults les llegien als seus fills, i aquests hi jugaven.[2] Les vinyetes s'acompanyaven d'alguna frase en prosa, que amb el temps es va acabar convertint en un rodolí de dos versos, o fins i tot de tercets.[2]

Les auques es difonien a través de fulls de format gran foli que fins a mitjan segle xix s'il·lustraven amb xilografies i a partir d'aleshores també amb litografies. A les acaballes del segle s'hi imposà el fotogravat.

Segle XX

Amb el canvi de segle la producció va disminuir molt, i sovint tan sols es reproduïen les auques arcaiques i primitives per a una distribució popular, sovint amb la col·laboració dels dibuixants del moment i algunes famílies de gravadors.[2] Durant aquest segle el gènere ha estat usat de manera molt puntual, però es poden destacar obres transcendentals per llur difusió o qualitat: l'Auca del noi català, antifeixista i humà (Josep Obiols, 1937), l'Auca de les festes de l'entronització (amb motiu de l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat de 1947) o l'Auca d'en Pompeu Fabra (feta el 1969 a partir d'un concurs entre escoles d'arreu dels Països Catalans).[2] Actualment les escoles usen aquest gènere de tant en tant en llurs activitats o celebracions.

Constitueixen un precedent molt clar del modern gènere del còmic. Un notable col·leccionista d'auques va ser l'escriptor costumista Joan Pons i Massaveu, la col·lecció del qual es conserva a la Biblioteca de Catalunya. N'hi ha una bona col·lecció també a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. El 1907, Santiago Rusiñol va escriure una novel·la amb el títol de L'auca del senyor Esteve, que ha esdevingut tot un clàssic.[5]

Remove ads

Autors d'auques

Alguns autors i / o impressors d'auques

Alguns auquers, aucaires o auquistes (és a dir, impressors, venedors, compositors o dibuixants d'auques):

Alguns dibuixants d'auques

Alguns dibuixants d'auques,[21] per ordre de naixement (quan se sap):

Remove ads

Referències

Bibliografia referenciada

Vegeu també

Enllaços externs

Loading related searches...

Wikiwand - on

Seamless Wikipedia browsing. On steroids.

Remove ads
Remove ads