Duc eurasiàtic

espècie d'ocell From Wikipedia, the free encyclopedia

Duc eurasiàtic
Remove ads

El duc eurasiàtic,[1] duc,[2][3] dugo,[4] dúgol,[5] gaús[6] o brúfol[7] (Bubo bubo) és una espècie d'ocell de la família dels estrígids (Strigidae).[8][9] Habita a la major part d'Euràsia. El seu estat de conservació es considera de risc mínim.[10]

Dades ràpides Bubo bubo, Dades ...
Remove ads
Thumb
Parella de ducs en un parc de Baden-Württemberg

És el més gros dels mussols d'Euràsia,[11] incloent-hi els Països Catalans. Antigament, molts nius de duc eren espoliats per tal de criar els polls vius i, una vegada adults, emprar-los per a atreure altres ocells rapinyaires i capturar-los o matar-los. Avui dia, és una espècie protegida, com tots els altres rapinyaires, i la «caça amb duc» és una pràctica prohibida del tot.[12]

Remove ads

Distribució geogràfica

Es distribueix des d'Escandinàvia[13] fins a la península Ibèrica[14][15][16][17][18][19][20][21][22][23][24][25][26][27] (tot i que és absent de les Illes Britàniques, un petit nombre està ara començant a reproduir-se a la Gran Bretanya),[28] l'Àsia Menor, el Líban, Israel-Palestina, Síria, l'Iraq, l'Iran, l'Afganistan, el Pakistan, l'Índia, el Tadjikistan, l'Uzbekistan, la Xina, Mongòlia, la península de Corea, el Japó i el mar d'Okhotsk. Els exemplars de les regions semidesèrtiques de l'Àfrica del Nord, la península Aràbiga i Síria en formen probablement una espècie separada, però, de moment, són inclosos en aquesta espècie.[29][30][31][32][33][34][35][36][37]

Manca a les Balears, però a Catalunya i al País Valencià (representat per la subespècie Bubo bubo hispanus) és comú i ben distribuït arreu del territori, sobretot, en ambients mediterranis, i molt més rar i escàs en ambients d'alta muntanya i boscos subalpins, als pre-Pirineus i Pirineus,[38] mentre que és absent a la depressió de l'Ebre.[39] Se li estima una població estable de 557 a 704 parelles a Catalunya[40] i unes 1.000 al conjunt dels Països Catalans[39] (19.000-38.000 parelles a nivell europeu o, cosa que és el mateix, el 5-24% de la població mundial).[41]

Remove ads

Morfologia

Thumb
Duc fotografiat a Polònia durant l'hivern

És el rapinyaire nocturn més gros del món, ja que mesura entre 29 i 73 cm del bec a la cua, i la seua envergadura alar ronda d'1,38 a 1,7 m (una mica més petit que l'àguila daurada). El seu pes oscil·la entre 1,5 i 4 kg. Les femelles són més grosses que els mascles i poden arribar a pesar tres quilos i fer més d'un metre i mig de punta a punta d'ala. Té el pit de color lleonat esquitxat de taques fosques, el dors jaspiat i fosc amb taques clares, els ulls grossos i de color taronja, i dos plomalls al cim del cap que recorden ben bé unes "orelles", tot i que no tenen res a veure amb el sentit de l'oïda (el mascle té el plomissol d'aquestes "orelles" més eriçat que la femella).[12][40]

La muda postnupcial és parcial, canviant anyalment part de les plomes del cos i part de les cobertores de l'ala. Les plomes de vol triguen diversos anys (entre 6 i 12) a ser renovades totes, canviant-ne entre cinc i nou cada any i estenent-se el període de muda des del juny fins a l'octubre. La muda postjuvenil dura quatre anys: les plomes corporals i part de les cobertores de l'ala es canvien en el seu primer any, però no les cobertores primàries ni les plomes de vol ni les de la cua; durant el segon any, canvia tres de secundàries centrals i el parell central de les plomes de la cua; al tercer any canvia entre dues i tres de primàries i les cobertores; durant el quart any acaba de canviar totes les secundàries i primàries juvenils amb les cobertores i el període de muda discorre des del maig fins a l'octubre.[42]

Remove ads

Ecologia

Thumb
Duc en vol

És un ocell solitari i sedentari,[40] excepte en època de cria, que sovint fa vida prop de cingles i desnivells.[12] De dia, passa la major part del temps quiet als arbres, i a la nit ix a caçar (tot i que, si l'aliment escasseja, pot sortir a caçar de dia també)[43] Durant els mesos freds de l'any deixa sentir el seu profund cant, el qual utilitza per a marcar el seu territori (si la nit és tranquil·la, és audible fins a 4 quilòmetres de distància).

[44] La veu és un udol profund, tipus úú-oo, que pot arribar a sentir-se fins a 2 km de distància. Cada individu té un udol específic, de manera que poden ser identificats individualment. També produeix lladrucs potents d'alarma tipus guineu.[45][46][47][48]

Ocupa una gran varietat d'hàbitats: des dels boscos boreals de coníferes i boscos mixtos caducifolis fins a les estepes mediterrànies de matoll i els deserts de roca i sorra, encara que sembla preferir les àrees obertes per cercar-hi aliment.[18][49] A més, no sent cap mena d'objecció per establir-se a prop dels nuclis de població humans, així com de carreteres o pedreres, sempre que no se'l persegueixi directament.[50][51]

Es nodreix sobretot de rates[52] i conills, però, gràcies a tindre una força comparable a la de l'àliga daurada, també caça llebres adultes, esquirols, talps, eriçons, cadells de guilla, ocells grossos com ànecs i perdius roges,[53] petits carnívors com mosteles i també altres rapinyaires nocturns i diürns (aligots, falcons pelegrins, xoriguers grossos, etc.).[54][12][40][55][56] També es nodreix d'amfibis, rèptils, peixos i insectes.[57][58][59][60][61][62][63][64]

La rabosa (Vulpes vulpes) és un dels depredadors dels seus nius. Entre els seus paràsits més freqüents a la península Ibèrica, es troben les paparres, les mosques i els protozous sanguinis.[65]

Fa el niu aprofitant balmes, arbres buits, vells nius d'altres rapinyaires i forats naturals del terreny, sempre que estigui situat en boscos, turons o valls que tinguin un bon subministrament de preses. Els nius consisteixen en una petita depressió feta per ell mateix i que sol quedar coberta per restes d'egagròpiles desfetes. alguna plomota i poca cosa més. De vegades, aprofita espais molt petits on amb prou feines caben els dos o tres polls que solen tindre. Sovint, també, els nius són més accessibles del que hom suposaria per a un ocell tan impressionant.[12] La posta és de 3-6 ous, gairebé esfèrics, de color blanc (igual que els de tots els altres membres de la família dels estrígids); fan 48-70 x 39-53 mm i són covats per la femella durant 35 dies.[29] Hom creu que és molt sensible a les pertorbacions, sobretot durant la incubació, la qual cosa provoca que els adults puguin abandonar els ous i, fins i tot, els polls.[66][67][68][69][70]

Remove ads

Estat de conservació

Thumb
Exemplar trobat mort a Hatay, Turquia

Durant el proppassat segle xx, fou sotmès a una gran pressió per la persecució humana,[57][67] l'ús de pesticides i verins, les col·lisions amb vehicles, l'ús de filferros d'arç[67] i les línies d'alta tensió.[71][72][73][74] A més, malalties com la mixomatosi i la malaltia hemorràgica del conill[75][76] van delmar les poblacions de conills en algunes zones i això va suposar també un problema afegit per a aquesta espècie. Tot i que s'ha recuperat en certa manera i no es considera actualment amenaçat a nivell mundial, encara és víctima de la caça furtiva i les seues poblacions romanen actualment per sota dels seus nivells anteriors.[28][77][78]

Diverses disposicions legals tenen per objecte la seva protecció, entre aquestes:

  • Directiva 79/409/CEE: Annex I (Espècie d'interès comunitari objecte de mesures especials quant a la conservació dels seus hàbitats)
  • Ley 42/2007: Annex IV (Espècie objecte de mesures de conservació especials quant al seu hàbitat)
  • Reial Decret 439/1990: Annex II (Espècie d'Interès Especial)
  • Decret Legislatiu 2/2008: Espècie protegida (Categoria B)
  • Decret 148/1992: Annex I (Espècie sensible)
Remove ads

Subespècies

Thumb
Exemplar de B. bubo tibetanus mort fotografiat l'any 1938
Thumb
Bubo bubo sibiricus
Thumb
Bubo bubo omissus

Se n'han descrit diverses subespècies, entre aquestes:

  • Bubo bubo hemachalanus (Hume, 1873):[87][83][88] l'envergadura alar del mascle és de 450-485 mm i la de la femella de 470-505.[85] És molt semblant a Bubo bubo turcomanus, però el seu color general és més groguenc. El patró fosc de les àrees superior i inferior és menys regular que el de Bubo bubo turcomanus i Bubo bubo omissus,[89] que habita des de les muntanyes del Pamir i la serralada de Tian Shan fins a l'oest de l'Himàlaia i l'oest del Tibet.[85][81][86] König, Weick i Becking el consideren sinònim de Bubo bubo tibetanus.[85]
  • Bubo bubo hispanus habita a la península Ibèrica.[90][91][92] És una subespècie de talla menor, de coloració general més pàl·lida i taques fosques més estretes i punxegudes (especialment en les parts inferiors).[65] L'envergadura alar dels mascles és de 420-450 mm i la de les femelles de 445-470.[85]
  • B. bubo jakutensis (Buturlin, 1908)[95][83][96] habita al nord-est de Sibèria des del riu Lena fins a la mar d'Okhotsk.[81][86] És molt més fosc i més marró al dors que Bubo bubo yenisseensis i més ratllat per sota que B. b. sibiricus. L'envergadura alar dels mascles és de 455-490 mm i la de les femelles de 480-503.[85]
  • Bubo bubo kiautschensis (Reichenow, 1903)[97][83][98] habita de l'oest i el centre de la Xina fins a Yunnan, Sichuan i la península de Corea.[85][81][86] És més petit, més fosc, més vermellós i amb les ratlles més fines que Bubo bubo ussuriensis. L'envergadura alar dels mascles és de 410-448 mm i la de les femelles de 440-485.[85][99]
  • Bubo bubo nikolskii (Zarudni, 1905)[100][83][101] habita a les àrees desèrtiques i rocalloses[102] des de l'est de l'Iraq fins a l'Iran, l'Afganistan i l'oest del Pakistan.[85][81][86] És la subespècie més petita (més i tot que Bubo bubo omissus) i amb una coloració general d'aspecte més rovellat i menys fosca al dors. L'envergadura alar dels mascles és de 405-430 mm i la de les femelles de 410-465.[85][102]
  • Bubo bubo omissus (Dementiev, 1932)[103][83][104] habita del Turkmenistan i el nord-est de l'Iran fins a l'extrem occidental de la Xina.[81][86] L'envergadura alar del mascle és de 404-424 mm i la de la femella de 425-460. El seu color general és groguenc. El patró fosc de les àrees superior i inferior és més acusat que el de Bubo bubo turcomanus. Estries fosques del clatell molt estretes. Patró longitudinal fosc de les zones inferiors sense arribar a cobrir el ventre.[89]
  • Bubo bubo ruthenus (Buturlin & Zhitkov, 1906)[105][83][106] habita des del centre de la Rússia europea fins als monts Urals i la conca inferior del riu Volga.[81][86][85] El mascle fa 430-468 mm d'envergadura i la femella 471-515. El seu color general és d'un groc rovellat amb un tint grisenc. Patró fosc a les zones superiors (cap, esquena i espatlles) i negre marronós a l'inferior. Ales amb taques blanquinoses.[107]
  • Bubo bubo sibiricus (Gloger, 1833)[108][83][109] habita des dels contraforts occidentals dels monts Urals i Baixkíria fins al riu Obi i l'oest del massís de l'Altai.[85][81][86] Té una aparença molt pàl·lida, ja que la coloració general és d'un blanc crema amb taques fosques. La part posterior del coll, la part superior del cap i les àrees inferiors del cos presenten ratlles negroses. Part inferior del pit i ventre amb ratlles. Plomes primàries fosques, les quals contrasten amb la resta de l'ala. L'envergadura alar del mascle és de 435-480 mm i la de la femella 472-515.[85][110]
  • Bubo bubo tarimensis (Buturlin, 1928)[111][83][112] que habita des de l'est de la conca del Tarim (l'oest de la Xina) fins al sud de Mongòlia.[81]És molt pàl·lid, de color groguenc i s'assembla a Bubo bubo nikolskii i B. b. omissus en la coloració general, però se'n diferencia per ésser clarament més pàl·lid, més groguenc o vermellós i tindre menys ratlles fosques. El patró del seu plomatge és més apagat i menys contrastat en relació també a aquelles altres espècies. Així mateix, és una mica més gros que B. b. omissus i clarament més gran que B. b. nikolskii.[113]
  • Bubo bubo turcomanus (Eversmann, 1835)[118][83][119] habita des del curs inferior del riu Volga i el riu Ural fins al Kazakhstan, el nord-oest de la Xina i l'oest de Mongòlia.[81][86] König, Weick i Becking el consideren sinònim de Bubo bubo tarimensis.[85]L'envergadura alar del mascle és de 440-470 mm i la de la femella 445-512.[85] El seu color general és pàl·lid amb el patró fosc de les parts inferiors i superiors més clar i més trencat que el de Bubo bubo interpositus. El patró longitudinal fosc de les àrees inferiors no arriba a cobrir el ventre.[89] És similar a Bubo bubo hemachalanus, tot i que més grisenc.[85]
  • B. bubo ussuriensis (Poliakov, 1915).[120][83][121] habita des del sud-est de Sibèria fins a l'est de Mongòlia, el nord-est de la Xina, l'illa de Sakhalín, el nord de l'illa de Hokkaido (Japó) i el sud de les illes Kurils.[81][86] És més fosc al dors que Bubo b. jakutensis i amb una tonalitat més ocràcia a les àrees inferiors. L'envergadura alar dels mascles és de 430-475 mm i la de les femelles de 460-502.[85] König, Weick i Becking el consideren sinònim de Bubo bubo borissowi.[85]
  • Bubo bubo yenisseensis (Buturlin, 1911)[122][83][123] que habita des del centre de Sibèria fins al nord de Mongòlia, incloent-hi el riu Obi, el llac Baikal i el massís de l'Altai.[85][81][86]És més fosc, més gris i amb un color de fons més groguenc que Bubo bubo sibiricus. L'envergadura alar del mascle és de 435-470 mm i la de la femella 473-518.[85] El patró fosc de les parts superiors (cap, esquena i espatlles) ocupa menys superfície que el color de fons general.[89]
Remove ads

Galeria

  • Thumb
    Bubo bubo omissus
  • Thumb
    Bubo bubo omissus
  • Thumb
  • Thumb
    Exemplar de B. bubo tibetanus mort fotografiat l'any 1938
  • Thumb
  • Thumb
  • Thumb
    Bubo bubo turcomanus
  • Thumb
    Duc encalçat per corbs
  • Thumb
    Duc europeu en un centre de Carolina del Sud
  • Thumb
    Duc en vol
  • Thumb
    Duc en una exhibició de rapinyaires a Suècia
  • Thumb
    mascle adult de duc mort en estavellar-se contra un filferro d'arç a Sauerland (Alemanya)
  • Thumb
    Detall del cap
  • Thumb
  • Thumb

Referències

Loading content...

Bibliografia

Loading content...

Enllaços externs

Loading related searches...

Wikiwand - on

Seamless Wikipedia browsing. On steroids.

Remove ads