Ceolred
rei de Mèrcia (709-16) From Wikipedia, the free encyclopedia
Remove ads
Ceolred (? - 716) fou rei de Mèrcia de 709 a 716. A finals del segle vii, Anglaterra era gairebé enterament dividida en regnes governats pels anglosaxons, que havien arribat a Gran Bretanya dos-cents anys abans. El regne de Mèrcia va ocupar el que avui són les Midlands, fent frontera amb Northúmbria al nord, Ànglia Oriental a l'est, i Wessex, el regne dels saxons de l'oest, al sud.[1] Essex, el regne dels saxons orientals, incloïa Londres i limitava amb l'Ànglia Oriental i el regne de Kent.[2]
La font principal d'aquest període és la Historia ecclesiastica gentis Anglorum escrita per Beda, completada cap al 731. Malgrat centrar-se en la història de l'església, aquesta obra proporciona informació valuosa sobre els primerencs regnes anglosaxons. Beda tenia informadors que li subministraren detalls de la història de l'església a Wessex i Kent, però sembla que Beda no tingué contacte directe amb Mèrcia.[3] Les cartes de Ceolred, registrant donacions reials de terres a individus i a cases religioses, també sobreviuen, i la Crònica anglosaxona, compilada a Wessex a les darreries del segle ix, però incorporant material més antic.[4][5][6][7]
Remove ads
Ancestres i regnat
El pare de Ceolred, Æthelred, arribà al tron de Mèrcia el 675 a la mort del seu germà, Wulfhere. Æthelred abdicà el 704 i viatjà a Roma, deixant el regne al seu nebot Coenred, fill de Wulfhere.
El prestigi reduït tant de Ceolred com del seu predecessor, Coenred, podrien haver provocat malestar entre la noblesa merciana: Æthelbald estigué exiliat durant el regnat de Ceolred, i la supervivència d'hostilitats envers Ceolred podria indicar una insatisfacció més general amb la línia de govern.[8]
El 709 Coenred abdicà a favor de Ceolred.[9] Coenred viatjà a Roma i fou fet monjo pel Papa Constantí I.[10] Els historiadors han generalment pres com a verídic els relats de Beda sobre l'abdicació de Coenred, però Barbara Yorke ha suggerit la possibilitat que no hagués renunciat al tron voluntàriament. Hi ha casos de reis forçats a abandonar el seu càrrec i fer-se monjos per poder-los substituir; un d'aquests fou el rei Osred II de Northúmbria, qui fou dut a un monestir a la força.[10]
Ceolred era fill d'Æthelred, però la seva mare no va ser Osthryth, l'única muller d'Æthelred de la qual es té constància.[11] Hauria accedit al tron essent encara jove. Bona part de les informacions sobre Ceolred són altament negatives, acusant-lo de delictes i immoralitat; cosa que podria reflectir una mala relació amb envers els interessos de l'Església.[12] El 715, els mercis dirigits per Ceolred combateren una batalla al turó de Woden, no se sap si va ser contra els saxons de l'oest dirigits per Ine o bé amb ells contra un adversari desconegut, possiblement els britans; el resultat d'aquesta batalla és desconegut.[13]
Remove ads
Cartes
Ceolred confirmà una donació a Waldhere, el bisbe de Londres, provant que Londres estava fermament sota el senyoriu de Mèrcia.[14] Més tard els reis de Mèrcia tractarien a Londres com la seva possessió directa, més que com una província governada per un rei vassall, però Ceolred no ho feu així.[12][15] Possiblement han perviscut tres cartes genuïnes de Ceolred.[16]
Mort i successió
Al següent any Ceolred va morir; sant Bonifaci descrigué aquest episodi com si estigués en un frenesí embogit durant un banquet, "balbucejant amb dimonis i maleint als sacerdots de Déu". Æthelbald, membre d'una altra branca de la línia reial de Mèrcia que havia estat exiliat durant el regnat de Ceolred, el succeí.[11] Ceolred es casà amb santa Werburga de Mèrcia i fou enterrat a Lichfield.[17][13]
Referències
Bibliografia
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Remove ads