Cinc Dinasties i Deu Regnes
From Wikipedia, the free encyclopedia
Remove ads
Les Cinc Dinasties i Deu Regnes (en xinès tradicional: 五代十國; en xinès simplificat: 五代十国; en pinyin: Wǔdài Shíguó) fou un període turbulent de la història de la Xina que s'inicià amb el final de la dinastia Tang (907) i es va acabar amb el començament de la dinastia Song (960). Cinc dinasties es van succeir per poc temps, i més d'una dotzena de regnes (els xinesos ho simplifiquen amb el nombre representatiu de "deu") es van establir principalment al sud del país. Alguns historiadors, però, n'inclouen algun altre (per exemple Bo Yang inclou els Yan i els Qi però no els Han del Nord, considerant-los una continuació dels Han).
Remove ads
Decadència de l'imperi Tang
La derrota militar del 751, a mans dels àrabs en la batalla de Talas i la rebel·lió d'An Lushan va marcar el final de l'autoritat Tang a l'Àsia central. La dinastia Tang va recuperar el seu poder dècades després de la rebel·lió d'An Lushan i encara va poder llançar conquestes i campanyes ofensives com la destrucció del Kanat Uigur a Mongòlia entre el 840 i 847.[1] Va ser la rebel·lió de Huang Chao entre 874 i 884 la que va destruir permanentment el poder de la dinastia Tang doncs el poder dels jiedushi o governadors militars provincials va augmentar molt després que les tropes imperials van aixafar els rebels.
Finalment, els mals governs, les intrigues a la cort, l'explotació econòmica i les rebel·lions populars van permetre a Zhu Wen, que havia sigut capitost de l'exèrcit rebel de Huang Chao i va tenir un paper crucial en la repressió de la rebel·lió, consolidar el seu poder destruint veïns i forçant el trasllat de la capital imperial a Luoyang, que es trobava dins de la seva regió d'influència. El 904, va executar l'emperador Zhaozong de Tang i va convertir en emperador al seu fill Ai de Tang de 13 anys, en un governant subordinat, i en 907 Zhu Wen va obligar a l'emperador Ai de Tang a abdicar a favor seu acabant amb Tang i establint els Liang posteriors. La majoria dels governadors de l'emperador Tang van reconèixer a Zhu com el nou emperador, amb l'excepció de Wang Jian, Li Keyong (el príncep de Jin), Li Maozhen (el príncep de Qi), i el fill i successor de Yang Xingmi Yang Wo (el príncep de Hongnong). D'aquesta manera començava un nou període de fragmentació a la història de la Xina, la coneguda com les cinc dinasties i els deu regnes.[2]
Remove ads
Les cinc dinasties
Les cinc dinasties eren els Liang posteriors (5 de juny del 907-923), els Tang posteriors (923-936), els Jin posteriors (936-947), els Han posteriors (947-951 continuada pels Han del Nord fins al 982) i els Zhou posteriors (951-960).
Liang posteriors
Després de fer caure la dinastia Tang en 907, Zhu Wen va fundar la dinastia de Liang posteriors,[3] que va sobreviure fins al 923, quan foren destruïts per Tang posteriors.[3]
Tang Posteriors
Els governants Tsin Li Keyong i el seu fill Li Cunxu, d'origen Shatuo, afirmaven ser els hereus legítims de la dinastia Tang, oposant-se a Liang posteriors. En 907, quan va caure Tang, l'estat Jin estava format per la major part de Shanxi tret de Linfen, Hezhong, Jincheng i Qinyang, preses per Liang posteriors, i diverses parts de Mongòlia Interior. El 912, Jin va ocupar Jincheng i Yan el 913,[4] i finalment es va expandir per cobrir tot el territori al nord del riu Groc. El 923, Li Cunxu, reclamant la successió legítima al tron Tang, es va declarar emperador, fent la transició del seu estat a la dinastia Tang posteriors, que poc després va destruir la dinastia Liang posteriors. Després de reunir gran part del nord de la Xina, el 924 Cunxu va rebre la submissió del regne Qi de Shaanxi,[5] i el 925 va conquerir Shu anteriors, que s'havia establert a Sichuan.[6] El darrer emperador de la dinastia dels Tang posteriors, Li Congke, fou enderrocat el 936 pel general shato Shi Jingtang, amb l'ajut dels kitan i va fundar la dinastia dels Jin posteriors
Jin posteriors
El darrer emperador de la dinastia dels Tang posteriors, Li Congke, fou enderrocat el 936 pel general shato Shi Jingtang, amb l'ajut dels khitan de la dinastia Liao que van esdevenir el gran poder al nord de la Xina, i va fundar la dinastia dels Jin posteriors. Shi Jingtang era el gendre de l'emperador Tang Li Cunxu. El procés d'adaptació als costums xinesos dels turcs shato es va completar durant el seu regnat. La dinastia va perdre el Sichuan que havia estat dominat fins llavors i on es va establir la dinastia dels Shu posteriors, i la regió anomenada Setze prefectures (que incloïa la moderna Pequín i cap a l'oest en una amplada d'entre 100 i 150 km) que fou cedida als kitan, que li havien donat suport . A la mort de Shi Jingtang el 942 el va succeir el seu nebot Shi Chonggui, que va intentar aturar els seus tributs als Khitan, que el 943 van declarar la guerra i al cap de tres anys es van apoderar de la capital, Kaifeng, marcant el final de Jin posteriors el 947.[7] Però tot i que havien conquerit vastes regions de la Xina, els Khitans no van poder o no volien controlar aquestes regions i es van retirar a principis de l'any següent.
Han posteriors
Per omplir el buit de poder provocat per la caiguda de Jin posteriors i la retirada de la dinastia Liao, el jiedushi Liu Zhiyuan va entrar a Kaifeng, la capital imperial l'any 947 i va proclamar l'adveniment de Han posteriors, establint un tercer regnat successiu de Shatuo, però després d'un cop d'estat el 951, el general Guo Wei, un xinès han, va ser entronitzat, començant així Zhou posteriors. Aquesta va ser la més curta de les cinc dinasties.
Zhou posteriors
Després d'un cop d'estat el 951, el general Guo Wei, un xinès han, va ser entronitzat, començant així Zhou posteriors,[7] però Liu Chong, un membre de la família imperial Han posteriors, va establir els Han del Nord a Taiyuan i va demanar ajuda als Khitan de la dinastia Liao per derrotar els Zhou posteriors. La mort per malaltia de Guo Wei l'any 954 va posar fi al seu regnat de tres anys sent succeït pel seu fill adoptiu Chai Rong, que va poder fer algunes incursions al sud amb victòries contra els Tang del Sud el 956, que van cedir tot el territori al nord del riu Yangtze i obligats a convertir-se en vassalls. Els seus esforços al nord per desallotjar els Han del Nord foren ineficaços, morint prematurament l'any 959 a causa d'una malaltia durant la campanya sent succeït pel seu fill Guo Zongxun de set anys i poc després, Zhao Kuangyin va usurpar el tron i es va declarar emperador de la dinastia Song.[8]
Remove ads
Els deu regnes
Els deu regnes eren Wu, Wuyue, Min, Ma Chu, Han del Sud, Shu anteriors, Shu posteriors, Jingnan, Tang del Sud i Han del Nord (continuació de la dinastia dels Han posteriors)
Altres estats eren Yan, Qi, Chengde Jiedushi (Zhao), Yiwu Jiedushi, Dingnan Jiedushi, Wuping Jiedushi, Qingyuan Jiedushi, Yin, Ganzhou, Shazhou i Liangzhou.
Wu
Després de la caiguda de la dinastia Tang en 907 Yang Xingmi, governador militar Tang des de l'any 892, va establir als actuals Jiangsu, Anhui i Jiangxi el regne de Wu. La capital estava inicialment a Guangling (actual Yangzhou) i posteriorment es va traslladar a Jinling (actual Nanjing). El regne va caure l'any 937 quan Li Bian va enderrocar l'emperador Yang Pu de Wu i fundar Tang del Sud en 937.[9]
Wuyue
A la caiguda de la dinastia Tang en 907 Qian Liu va establir la seva capital a Hangzhou en un regne que incloïa l'actual Zhejiang, Xangai i la part sud de la província de Jiangsu. En les primeres dècades de la seva existència, Wuyue limitava amb el Regne Min al sud i el Regne Tang del Sud a l'oest i al nord. Amb la rebel·lió de Yin de Min el 943, Wuyue va tenir breument una tercera frontera. No obstant això, en poc temps, Wuyue va quedar completament encerclat (excepte el mar de la Xina Oriental), ja que tant Yin com Min van ser absorbits pel Tang del Sud el 945,[10] quan Wuyue va absorbir part de la part nord de Fujian del Regne Min. En 978 l'últim rei de Wuyue, Qian Chu, va jurar lleialtat a la dinastia Song,[11] salvant el seu poble de la guerra i la destrucció econòmica. Mentre Qian Chu romania nominalment rei, Wuyue va ser absorbit per la dinastia Song, posant fi efectivament al regne. L'últim rei va morir l'any 988.
Min
A la caiguda de la dinastia Tang en 907 el nou emperador Wang Shenzhi va reconèixer el nou emperador Taizu de Liang posterior i rebé el títol de canceller major de Shizhong, i el 909, Príncep de Min i canceller de Zhongshu Ling, succeït pel seu fill Wang Yanxi el 943 però el seu germà Wang Yanzheng es va rebel·lar i va independitzar el Regne Yin de la part nord-oest del regne Min. El 944 Wang Yanxi, va ser assassinat i el general Zhu Wenjin va reclamar el tron. El 945, Zhu va ser assassinat i el seu exèrcit va jurar lleialtat a Wang Yanzheng com a emperador de Min posant fi a l'existència de Yin com un estat separat, però Tang del Sud el va assetjar més tard l'any, forçant la seva rendició.[12]
Ma Chu
Ma Yin va ser nomenat governador regional per la dinastia Tang l'any 896 després de lluitar contra el rebel Yang Xingmi, i es va declarar príncep de Chu amb la caiguda de la dinastia Tang el 907, confirmat per Tang posteriors el 927. La capital de Ma Chu era Changsha, i controlava l'actual Hunan i el nord-est de Guangxi. Després de la mort de Ma Yin, el lideratge va estar subjecte a lluites i conflictes que van provocar la caiguda del regne. Els Tang del Sud quan van conquerir Min, es van aprofitar i van conquerir el regne l'any 951. La família governant va ser traslladada a Jinling però l'any següent, els generals de Chu es van aixecar contra Tang del Sud i van expulsar-los deixant que l'antic territori de Chu fos governat per diversos generals en successió fins al 963, quan el territori va ser ocupat per la dinastia Song.[13]
Han del Sud
Liu Yin va ser nomenat governador regional i oficial militar per la dinastia Tang l'any 905. Encara que els Tang van caure dos anys més tard, Liu no va fundar un nou regne com havien fet altres líders del sud i el nou emperador Taizu de Liang posterior el va nomenar príncep de Nanping l'any 909. A la mort de Liu Yin en 917, el seu germà Liu Yan va declarar la fundació del regne de Yue que va canviar a Han del Sud l'any 918 perquè es proclamava descendent de la dinastia Han. Els Han del Sud van incorporar Annam al seu regne però els vietnamites es van revoltar en 931 i el 938 els van derrotar definitivament en la batalla de Bạch Đằng.[14] Entre 960 i 970, la dinastia Song va augmentar la seva influència al sud fins que finalment va poder obligar la dinastia Han del Sud a sotmetre's al seu domini el 971.[15]
Shu anteriors
El 907, Zhu Wen va obligar a l'emperador Ai de Tang a cedir-li el tron, acabant amb la dinastia Tang i establint els Liang posteriors. La majoria dels governadors de l'emperador Tang van reconèixer a Zhu com el nou emperador però Wang Jian, que havia estat nomenat príncep de Shu es va declarar emperador de Shu anteriors,[16] que es mantingué independent fins a la conquesta per Tang Posteriors en 925.[5]
Shu posteriors
A la primavera de 933, l'emperador Mingzong de Tang posteriors va nomenar Meng Zhixiang el príncep de Shu i el va convertir en governador militar tant de Dongchuan com de Xichuan. Més tard aquell any, l'emperador Mingzong va morir i va ser succeït pel seu fill Li Conghou i a la primavera de 934 Meng Zhixiang es va proclamar emperador de Shu posteriors.[17] Song del Nord va envair el regne i quan el general Wang Quanbin va arribar a Chengdu en 965, Meng Chang es va rendir davant seu, acabant amb Shu posteriors.[18]
Jingnan
Gao Jixing, príncep de Nanping i governador de Jingnan, quan Tang posteriors va atacar Shu posteriors en 928 es va fer vassall de Wu,[19] sent conquerit finalment per Song del Nord en 963.[20]
Tang del Sud
Tang del Sud va ser fundat quan Li Bian va enderrocar l'emperador Yang Pu de Wu i va fundar un nou regne en 937.[9] Va mantenir en gran part relacions pacífiques amb els estats veïns. El seu fill Li Jing no va seguir aquesta política exterior, conquerint les dinasties Min i Ma Chu el 945 i el 951 respectivament, controlava tot el Jiangxi modern, i parts de les províncies d'Anhui, Fujian, Hubei, Hunan i Jiangsu.[21]
La dinastia Zhou posteriors va envair el domini Tang del Sud el 956 i els va derrotar el 958. Li Jing es va veure obligat a convertir-se en vassall de l'emperador Shizong de Zhou posterior, cedir tot el territori al nord del riu Yangtze i renunciar al seu títol d'emperador. L'any 960, els Tang del Sud es van convertir en vassall de la recentment establerta dinastia Song del Nord, i després que l'emperador Taizu de Song hagués derrotat Shu posteriors en 965[18] i al Han del Sud el 971[15] va ordenar la conquesta del Tang del Sud que es va completar el 975.[15]
Han del Nord
L'existència dels Han del Nord va ser una de les dues espines principals en les relacions entre la dinastia Liao i el Zhou posteriors, l'altra va ser la possessió continuada de les Setze prefectures per part de la dinastia Liao. Els Han del Nord s'havien posat sota la protecció dels Liao.[22]
L'emperador Taizu de Song va aconseguir gairebé completar la incorporació dels regnes del sud a la dinastia Song a la seva mort el 976. El seu germà petit, l'emperador Taizong de Song, volia emular els èxits del seu germà gran, i després d'incorporar Wuyue l'any 978[11] i animat pel seu èxit al sud, va decidir emprendre una campanya per destruir finalment els Han del Nord dirigint ell mateix l'exèrcit, va portar les seves forces a la capital Taiyuan, que va ser assetjada al juny. Una força inicial de socors enviada pels Liao va ser fàcilment derrotada per Song. Després d'un setge de dos mesos a la capital, l'emperador dels Han del Nord es va rendir i el regne es va incorporar a Song del Nord.[23]
Remove ads
Llista de sobirans
Altres estats
Remove ads
Referències
Bibliografia
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Remove ads