Cirilo de Alameda y Brea

Cirilo de Alameda y Brea O.F.M. (Torrejón de Velasco, 9 de juliol de 1781 - Madrid, 30 de juny de 1872) va ser un religiós espanyol, arquebisbe i acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques.

Cirilo de Alameda y Brea

Biografia
Naixement	9 juliol 1781 Torrejón de Velasco (Comunitat de Madrid)
Mort	30 juny 1872 (90 anys) Toledo (Espanya)
Sepultura	Catedral de Toledo
Cardenal
15 març 1858 –
Arquebisbe de Toledo
20 juny 1857 – 30 juny 1872 ← Juan José Bonel y Orbe – Juan Ignacio Moreno y Maisanove → Diòcesi: arquebisbat de Toledo
Arquebisbe de Burgos
7 març 1849 – 20 juny 1857 ← Ramón Montero – Fernando de la Puente y Primo de Rivera → Diòcesi: arquebisbat de Burgos
Arquebisbe de Santiago de Cuba
10 juliol 1831 – 7 març 1849 ← Mariano Rodríguez de Olmedo y Valle Diòcesi: arquebisbat de Santiago de Cuba
Ministre General de l'Orde de Frares Menors
28 novembre 1817 – 1823
Dades personals
Religió	Església Catòlica
Formació	Universitat de Saragossa
Activitat
Ocupació	bisbe catòlic romà (1832–), sacerdot catòlic
Membre de	Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques
Orde religiós	Orde de Frares Menors i Frares Menors Reformats de l'Estricta Observança
Consagració	Francisco Javier de Cienfuegos y Jovellanos

Biografia

Va entrar amb dotze anys en la Orde Franciscà i després d'aconseguir el sacerdoci va prosseguir amb la seva formació. El 1811 va ser enviat a una missió franciscana a Uruguai i el 1815 va tornar a Espanya, on fou nomenat comissari de la Inquisició.^[1]

La seva gran influència en l'orde religiós al qual pertanyia li va permetre apropar-se a la Cort de Ferran VII on va exercir una notable influència. De 1817 a 1824 va ser ministre general de la seva Orde. Va ser nomenat arquebisbe de Santiago de Cuba el 30 de setembre de 1831 i va rebre la consagracón en la Catedral de Sevilla el 12 de març de 1832. Se li atribueix haver intervingut davant el Rei Ferran per salvar la vida de Rafael del Riego i altres liberals, no obstant això les seves posicions absolutistes el van fer ser considerat un perill per a la causa liberal en 1837, després que el motí de la Granja de San Ildefonso permetés la derogació de l'Estatut Reial de 1834 i la restitució de la Constitució liberal gaditana.

Va fugir de Cuba per acabar a França recolzant en la guerra civil al pretendent carlista al tron d'Espanya, Carles Maria Isidre de Borbó enfront de la reina Isabel II. No obstant el triomf isabelí en la guerra, se'l va considerar reintegrat a la societat espanyola i va ser proposat per la reina Isabel per ser arquebisbe de Burgos en 1849, i nomenat senador vitalici.^[2] Més tard fou proposat igualment i va obtenir l'arquebisbat prevalgut d'Espanya a Toledo en 1857.

Va tornar a donar suport a la causa carlista en ocasió del desembarcament carlí de la Ràpita de 1860, encara que no es va actuar contra ell, però això li va impedir que prosperés la seva pretensió d'aconseguir el cardenalat de Santiago de Compostel·la. En 1857 també fou admès com a acadèmic de número a la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques.^[3]